El Ciberoptimisme no és un humanisme

7.08.2014

En els temps que corren, cada cop més un gruix considerable de la societat creu que les Tecnologies de la Informació i Comunicació són unes eines que poden empoderar, que Internet és democràtic i pot ajudar a emancipar el ciutadà de les desigualtats socials o econòmiques. I que aquesta democratització serà possible gràcies a la simple interacció de les persones amb les tecnologies.

Evgeny Morozov, un dels crítics del ciberoptimisme, és autor de 'The Net Delusion' i 'To save everything click here'

 

Cada vegada més constatem que les administracions públiques s’impregnen d’aquesta actitud ideològica amb un caràcter determinista, que ens presenta la tecnologia com el motor principal, si no l’únic, que mou l’economia, la cultura, les formes de relacionar-nos, la política… Fins i tot el cos humà.

La ciberutopia o el ciberoptimisme ens porta a creure que la tecnologia digital dóna forma al món social, i a cada individu. La convergència de mitjans, telecomunicacions i programació en l’hipermedia, anunciada per part d’alguns intel·lectuals com Marshall McLuhan, ha impulsat un manyoc de microteories sobre la comunicació humana i la societat, que conflueixen en aquesta ideologia tecnodeterminista.

El ciberutopisme es nodreix també del que es coneix com a ideologia californiana. Aquesta ‘ideologia’ beu de les subcultures que s’hi han gestat des dels anys 50, especialment del moviment hippie, el beatnik, els yippies i finalment els primers hackers, així com del triomf del garatge com a espai d’impuls de les primeres ‘start-up’, com va ser el cas d’Apple, i la trobada amb noves corrents capitalistes, que inclouen l’anomenat anarco-capitalisme (molt més proper al neoliberalisme del que pugui connotar el prefix ‘anarco’): “Tothom pot fer-se ric en la nova economia digital, si sap com i té prou passió”.

Tot i que l’extrem més radical d’aquest ciberutopisme podria ser la trobada amb l’extropianisme, la branca del transhumanisme segurament més radical, el cert és que, com deia, aquesta manera de pensar està molt estesa també a casa nostra.

Sense anar més lluny, els programes ‘Smart Cities’ es basen en una configuració ideal de la societat amb i a través de les tecnologies TIC i TAC. El futur es projecta al voltant de ciutats que gràcies al BigData milloraran la circulació, la seguretat i, suposadament, la vida dels ciutadans sense atendre a altres aspectes que no són abordables amb una simple aplicació tecnològica, ni amb una bretxa digital encara existent, i que es fa més gran amb l’aparició de la fabricació digital i l’Internet de les Coses (IoT). La ciutat de Barcelona, capital mundial del mòbil, no s’escapa d’aquest ciberoptimisme.

 

El desempoderament

El social és avui sinònim de xarxa tecnològica. Aquest pensament, que és molt persuasiu i reprèn la línia de les visions de futur utòpiques de la Modernitat que ja crèiem postergades per la posmodernitat dels anys 70 i 80 (quan imperava el ‘No future’ i les visions distòpiques), pot semblar inofensiu. Ara bé, es tracta d’un discurs que ens desempodera, perquè ens fa creure que Internet és la solució de tots els mals i ens impedeix d’abordar problemàtiques socials que no es resolen amb les TIC. Exemples? Les xarxes socials no fan a l’antisocial més social, excepte si ell s’ho proposa. La censura política s’imposa a Google, Twitter i Facebook en bastants països…

També ens desempodera perquè ens fa descartar tot allò que contradigui aquest ideal, ja sigui parlant i actuant sobre la nostra privacitat i els nostres drets com a usuaris mentre exploten les nostres dades íntimes, ja sigui sobre preguntant-nos sobre les polítiques de privacitat de les plataformes online o de la necessitat de fer possible un internet el més neutral possible, tot i que no existeix cap tecnologia ni cap disseny completament neutral.

I desempodera, per extensió, a alguns governs, ja siguin locals o estatals, amb una visió que ja sol ser retrògrada en alguns casos (vegeu el Canon AEDE, un cas gravíssim que no hem vist prou tractat als mitjans i que David Parreño recull al seu blog), i que passen a un solucionisme ràpid basat en la brillantor del ‘smart’ i les TIC.

Amb això no volem dir que les noves tecnologies no tinguin un impacte real. Ben al contrari. Més que el factor capital que dóna forma a la societat, la tecnologia és un vector important a considerar, i més encara des del moment que li hem conferit tanta importància social, econòmica i simbòlica des de fa dos segles, però no és l’únic, ni el que ho determina tot. La cultura, l’economia, o el disseny també donen forma a les nostres vides amb l’aplicació d’ideologies o propostes polítiques, expressament o no.

Seria imprudent negar l’existència de la revolució digital, una revolució que és molt més que pura tecnologia. El punt està en considerar que les noves tecnologies són això: eines, mitjans. No finalitats, siguin de caire econòmic, social o fins i tot biològics o espirituals, ni l’única explicació del que dóna forma als éssers humans des del paleolític.