El cel és vermell

21.12.2012

M’escoltaràs bé, abans que s’acabi el món m’escoltaràs bé. Quan la vegi entraré així. Entrant així segur que em prestarà atenció i no em tallaré. Sobretot als ulls, li haig de mirar els ulls, que no se me’n vagi la vista cap als pits. S’ha de ser un cavaller, sempre, encara que s’acabi el món.

El cel és vermell, crema. Segueixo corrent. Ja fa deu minuts que esquivo runa, ferralla i gent que se’m tira a sobre demanant-me ajuda. Sóc un cabró i no m’aturo per ningú. L’únic que haig de fer és córrer sense aturar-me fins arribar a casa d’ella i veure que està bé. Segur que s’ha amagat al refugi atòmic. Almenys ella té un refugi.

Pobra gent, si haguéssin escoltat les recomanacions que hem anat fent des de fa mesos. Però la gent ha preferit fer cas als diaris. Ja s’han encarregat aquests de fer-nos quedar com uns llunàtics, que si això dels maies era una animalada, que si amb la crisi que està caient i nosaltres gastant els diners que ens dóna l’administració amb missatges apocalíptics. Com si en rebéssim molts, de diners.

El cel continua encès i fa molta calor. Sort que en previsió d’aquest moment, des de fa sis mesos que em matxaco al gimnàs, corrent com un boig. Estic en plena forma per la cursa d’obstacles. Tinc sort, molta sort. Els edificis no paren de caure, tot explota arreu, i de moment segueixo d’una peça. Ho aconseguiré, no en tinc cap dubte.

Renoi, ara si que s’aixeca pols. No hi guipo. Coi. Ara perdré el ritme, però no veig res de res. Només sento crits, plors i gemecs. Intento abstreure’m de l’apocalipsi. Penso en aquell matí, fa sis mesos, on tot l’equip va comunicar per vídeo conferència a les màximes autoritats polítiques i militars l’arribada d’una pluja de meteorits que podia acabar amb la vida humana si la gent no es protegia degudament. Aquell matí va impactar sobre mi quelcom més fort que un meteorit. Va aparèixer la Jana amb aquell caminar tan sensual, servint els cafès i jo vaig perdre el fil del que s’estava parlant. Era el seu primer dia i va captar-ho tot. Per això va ser la primera que després d’aquella reunió es va interessar pel que havia de fer per sobreviure a la catàstrofe. Va ser de les poques perquè algunes de les autoritats no van voler acceptar que la fi del món era a tocar. Però a mi ja m’era igual la resta de la humanitat. Durant sis mesos la meva missió era vetllar per la meva seguretat i la de la Jana. Ja ens ocuparíem nosaltres dos de repoblar el món.

La pols ja escampa, i un altre cop es fa visible l’hecatombe. Ja veig el camí, però també descobreixo un home boig que es tira a sobre meu armat amb un ganivet. Va apunyalant l’aire mentre brama amb ràbia que l’haurien d’haver avisat abans per avançar el vol a Miami. Afortunadament faig una finta i el deixo caure a pes mort sobre el cos d’una dona moribunda mentre repeteix el seu prec. Ni gasto una mil·lèssima de segon a fer-lo tornar sobre els seus cabals. Els meus peus ja l’han deixat ben enrere.

Tombo la cantonada i el meu cor fa un salt. Allà hi ha la casa, sencera encara, però pintada de pols i amb les finestres rebentades. Conec cada racó de la casa de la Jana des que em vaig encarregar personalment de supervisar les obres del seu refugi. I pensar en totes les oportunitats que he tingut per llançar-me i dir-li que n’estic enamorat. Però la meva patològica timidesa sempre m’ha incapacitat per mostrar els meus sentiments. Però ara sí. Abans que vingui la segona pluja de meteorits, li diré que l’estimo.

M’aturo, ja sóc davant la cambra. Pico a la porta de ferro. El so és opac, i el meu cor continua fent la marató. No contesta. No ho ha aconseguit, no és dins el refugi. Repeteixo el toc, toc. Un, dos segons. Deu ser un dels molts cadàvers escampats per la ciutat. Torno a picar amb força i immediatament sento el soroll metàl·lic de les cinc baldes. Coi si que li costa obrir la maleïda porta, si triga gaire acabaré fregit pels meteorits. Ara, obre-la, vinga. Oh, que bonica està! Va en barnús, els ulls se me’n van a l’escot. Intueixo que a sota va nua. M’esperava? Tant se val, li haig de deixar anar la frase.

– M’escoltaràs, abans que diguis res m’escoltaràs.

– Hola! Ets tu! Quina alegria, estàs viu. Què hi fas aquí?

– He vingut a veure si estaves bé, si havies arribat al refugi.

– Que mono! No t’havies de preocupar. Fa un dia que estic aquí, ben tancadeta.

– Jana, he vingut per…

Merda i com continuo ara? No puc acabar la frase

– Sí? Entra va. És perillós quedar-se aquí.

– M’és igual. Mira, m’escoltaràs bé, abans que s’acabi el món m’escoltaràs bé.

Però una veu des de dins ens interromp.

– Jana, qui és? que véns o què? Au va que estic encès com un meteorit.

Està amb un altre home i els he tallat el polvo. Porta un dia tancada al refugi follant amb un altre home i jo… Sento ràbia, però me l’aguanto. El que no puc aguantar-me són les llàgrimes. Giro cua i no foto cas als precs de la Jana. Diu que on vaig, que què volia dir-li, que no m’enfadi, que on hi caben dos i caben tres. Però jo no et vull compartir Jana, tu que eres tan pura, tan angelical, tan perfecte. Tu no ets aquesta Jana. He fet construir un refugi atòmic a una fresca, a una aprofitada. Sóc tan estúpid, mira que no veure-ho. He estat tan cec i ara que ho he vist clar ja no m’importa res. Ni que desenes de supervivents, presos pel pànic, vinguin cridant i corrents cap a mi; ni que el cel sigui més vermell que mai; ni que la segona pluja de meteorits impacti sobre la ciutat. Ni tan sols m’importa que em caigui a sobre un edifici de vuit plantes. Ja se’m pot emportar per davant la fi del món, m’és ben igual.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Hola Martí,

    tu no ho saps -ni tan sols em coneixes- però tenim un amic en comú, i alguna cosa més: m’he presentat a un concurs literari.

    M’ha agradat El cel vermell; no m’ha fet posar vermell. Confesso que m’ha encés una mica.

    Salut&cions