El cavallitu

14.07.2013

Com tots els nens, jo també tenia un somni. Vaig néixer sense cames i volia que m’instal·lessin damunt la sella d’un cavallitu de fires i no baixar-ne mai més. Volia integrar-m’hi ––meitat nen, meitat cavall––, ser-ne només un, amunt i avall al ritme de la música de fires i voltar i voltar; i cada cop que passés pel davant dels pares, deixaria anar la barra lluent del cavallitu i alçaria el braç i somriuria, «adééééuuuu!», i ells, la mare i el pare, em saludarien orgullosos a distància, amb la cadira de rodes al costat, ben a prop, sempre a la vora, i la mare ploraria un cop em perdés de vista, i tornaria a somriure quan el seu fill aparegués de nou en escena, i el pare em miraria amb uns ulls tan derrotats i submisos com els ulls de les vaques a punt d’entrar a l’escorxador, i sempre més hi serien, esperant el retorn circular d’un nen sense cames, un nen de fireta, integrat en un cavall de mentida, i sempre amb un somriure gravat al rostre, tots tres, sense defallences de cap mena, sempre renovant la vida una vegada i una altra.