Catalanisme desapassionat?

11.11.2013

De la ingent quantitat de llibres que ens parlen de la qüestió sobiranista m’agradaria destacar l’obra d’Albert Castellón: Catalonia, next brand in Europe. No perquè excel·leixi en qualitat per sobre de la resta —al cap i a la fi, el podríem considerar un llibre més de management empresarial— sinó degut a que el tipus de discurs catalanista que reprodueix, lluny de ser original i avantguardista, és completament hegemònic. I si m’interessa és precisament per la claredat i l’esquematisme amb els quals presenta aquesta concepció.

 

Albert Castellón | © Pere Virgili

 

Comprendre l’existència d’un llibre com aquest ens permet entendre algunes de les coses que estan passant a Catalunya. Un marxista com Frederic Jameson s’acosta a la literatura, i en general a tota producció estètica, des d’una perspectiva ètica. I no ho fa en el sentit més maniqueista, com el que es destil·la de l’obra de Wayne Booth, per a qui és possible una crítica literària ètica que distingeixi entre bones i males companyies —entenem, esclar, que referit als llibres—. Quan Jameson s’acosta a un text, sigui aquest de l’índole que sigui, es pregunta pel mapa cognitiu que conté: directa o indirectament, sempre hi ha una visió normativa de la societat a partir de la qual o contra la qual s’escriu. Això no fa el llibre millor ni pitjor: simplement confereix una nova clau de lectura.

Des d’aquesta perspectiva, em sembla determinant la premissa de la qual parteix Castellón. Una premissa que està plantejada en forma condicional, contrafàcticament: i si Catalunya fos un producte? Forma part de la hipòtesi, a més, que Catalunya és producte, empresa i marca a l’hora, ja que des de la perspectiva metodològica de la qual parteix el llibre aquests tres elements es poden igualar en l’anàlisi. La sinceritat és absoluta: la principal pretensió del llibre és oferir un nou frame mental per repensar la situació catalana. Podem afirmar que Castellón proposa una sort d’utopia realista, en el mateix sentit que John Rawls usava aquesta expressió —volgudament oximorònica— per referir-se a la seva teoria de la justícia: parteix d’una analogia, Catalunya com una empresa, que se sustenta en la seva pròpia raonabilitat. El lector ha de considerar que el punt de partida és suficientment realista com per començar el viatge i sentir que les seves tesis el comprometen a la pràctica, fins al punt d’arribar a modificar el seu pensament; en altres paraules: fins a transformar el seu frame mental.

Seguint a Jameson, podríem afirmar que el mapa cognitiu soterrat a Catalonia, next brand in Europe és la ideologia —entesa en un sentit neutre: com a conjunt d’idees— que permet considerar que l’analogia en qüestió és una proposta raonable. Tal ideologia, en aquest cas, seria una visió liberal de la democràcia, que parteix del mercat no només com una entitat central i ineludible de la nostra realitat, sinó com a metàfora del procedir de les nostres societats. Per entendre’ns: només si el votant és un homo oeconomicus podem provar de vendre, a partir d’estratègies comercials, el procés sobiranista a la massa social.  Si hem de vendre als catalans la participació política, la consciència nacional i el compromís ciutadà, és que efectivament ens trobem en una democràcia sense ciutadans. Castellón rebutja en diverses ocasions la recepta neoliberal —de la qual, tot sigui dit, en té una visió massa escolàstica i, en conseqüència, sembla poc conscient del que podríem anomenar Neoliberalisme Realment Existent—, és a dir, no considera que la societat funcioni millor sense la participació ciutadana, encara que, no obstant això, la seva via passa per acceptar acríticament que el bé privat és l’objectiu irrenunciable de la política, de tal manera que hem de fer un important exercici de packaging per presentar la vita activa com un camí privilegiat cap a l’autorrealització.

 

Albert Castellón | © Pere Virgili

 

Aquí la frame theory traeix a Castellón. Al proposar explícitament el seu propi marc mental —Catalunya com una empresa— ens està fent acceptar de sotamà una tesi més forta, un marc mental més ampli —el mercat com a metàfora del món—. És justament aquest frame general implícit el que permet a l’autor desenvolupar la seva proposta tan descaradament: un independentisme utilitari.

Parlem d’independentisme utilitari perquè així ho defineix Castellón en el pròleg: Catalunya no només mereix la independència —qüestió ètica—, sinó que la necessita —qüestió utilitària—. De fet, ell parla d’utilitarisme —crec que erròniament—  al confondre la mera utilitat pragmàtica de la independència amb una teoria política i moral concreta. Sigui com sigui, deixa clar de bon inici que la independència és només un mitjà. I caracteritza en diverses ocasions la seva proposta com una visió desapassionada del catalanisme.  L’objectiu final —la missió, per dir-ho en les seves paraules— és el benestar personal dels catalans i la seva autorrealització. Tot això té diverses conseqüències.

D’entrada, cal dir que Catalonia, next brand in Europe, més que un llibre polític, acaba semblant un manual d’autoajuda: ja no es tracta de cultivar el positivisme o la meditació, sinó el catalanisme. I no afirmo això simplement perquè defineixi el benestar personal i l’autorrealització a partir de la piràmide de Maslow —les teories del qual són el nucli de gran part de l’autoajuda contemporània—, o perquè constantment tiri de conceptes propis de l’autoajuda empresarial com els de resiliència, líder ressonant o la noció d’intel·ligència emocional, popularitzada per Daniel Goleman. També perquè les característiques formals del llibre (retòriques i argumentatives) coincideixen plenament amb les de qualsevol llibre que pugui ser considerat d’autoajuda: narrador intern representat en primera persona, que parteix de l’autobiografisme, i apel·la contínuament al lector, en un to personal i càlid; els principals arguments estan fundats en el sentit comú; la forma predominant de raonar és l’argument inductiu a partir d’exemples aïllats; hi ha tipificacions, en forma de quadres o esquemes; hi ha arguments d’autoritat; etc.

Però el més important no és la desqualificació acadèmica que pugui suposar ser considerat un llibre d’autoajuda degut a la forma: el quid és que la proposta política es redueix a una propedèutica empresarial per aconseguir ser més feliços. És cert que aquests consells són atípicament atrevits i requereixen una intervenció real en el món —a diferència del gruix conceptual de la literatura how to, que s’acostuma a limitar a una intervenció intrapersonal—, però no té res a veure amb el que cabalment entenem que ha de ser la política: no es compromet amb una societat més justa i més democràtica. En tot cas, pren aquestes virtuts com a dades de l’experiència, com a fites que van intrínsecament unides a la professió de catalanisme.

Una segona qüestió té a veure amb el concepte «desapassionat». Si he dit que el llibre de Castellón em sembla central per entendre el fenomen del catalanisme contemporani, és precisament perquè aglutina l’ideari d’una forma d’independentisme que cada cop té més tirada: el catalanisme desapassionat i utilitari. El llibre se separa de la ideologia dels catalans-de-tota-la-vida així com de la d’aquelles que consideren que la independència de Catalunya és una finalitat política. És a dir: es distancia del nacionalisme.

I és que precisament el gruix del moviment sobiranista defensa la causa catalana des de la retòrica dels interessos. L’espoli fiscal és la imatge que aglutina aquest argumentari: ens hem de separar d’Espanya perquè ens roba, ens oprimeix, ens agredeix físicament i simbòlicament, etc. La qual cosa es tradueix en la demanada d’autodeterminació. Una demanda que ja no es la tradicional autodeterminació autonomista o federalista: hi ha la percepció col·lectiva que s’ha arribat a un punt de no retorn. La independència és la única via raonable. No pas perquè ens haguem tornat una caterva de nacionalistes irracionals, com a vegades es defensa des de Madrid. Les acusacions de nazisme —la desqualificació paroxística habitual referida al nacionalisme— pretenen justament això: reduir el catalanisme a un enfrontament visceral, caïnita i fratricida, protagonitzat per energúmens adoctrinadament irracionals.

 

Albert Castellón | © Pere Virgili

 

Però la vessant mainstream del catalanisme, per dir-ho amb paraules de Castellón, respon a una altra lògica augmentativa: la dels interessos. Només des d’aquesta òptica podem comprendre les reivindicacions sobiranistes que es fan des de sectors clarament no nacionalistes, com la plataforma Súmate o assagistes com l’Antonio Baños. La independència deixa de ser un objectiu nacionalista per convertir-se en un instrument polític per augmentar la qualitat de vida.

Des del meu punt de vista, el problema és que aquest discurs, en sí mateix impol·lut, tendeix a caure en la lògica empresarial. Fins al punt que, per oposar-se al discurs nacionalista, autors com Castellón afirmen que es tracta d’una visió «desapassionada» del catalanisme. I convé recordar el text clàssic de Hirschman, Las pasiones y los intereses, on s’analitza com històricament la retòrica dels interessos s’ha presentat com el contrapès del discurs passional. Sota la capa del realisme polític, es considera que l’única manera de governar els homes i mantenir la societat ben ordenada és posant els seus interessos particulars —els diners, la felicitat, l’autorrealització— com a contrapès de les passions. Els homes només es reprimiran —i sacrificaran— per interès propi. Però el més rellevant de tot plegat és que Hirschman assenyala que aquesta teoria neix de pensadors com Maquiavel i Spinoza, que són conscients que les passions mai es poden combatre des de la racionalitat o la raonabilitat: que les passions només es contraresten amb altres passions. I és com a passió que l’interès propi pot ser el fre que faci la societat governable.

Per tant, s’ha d’anar amb compte a l’hora de fer de la retòrica dels interessos la bandera racional, neutra i “desapassionada” del catalanisme. I més quan aquest discurs està soterrat per un frame mercantil com el que hem vist que sustentava el llibre Catalonia, next brand in Europe. La independència no hauria de ser un tractament de xoc per arribar a la salut emocional i la plenitud econòmica. No obstant, el meu retret no és cap a Castellón i el seu llibre: precisament perquè no es tracta d’una desviació, d’una proposta estrambòtica i desaforada, sinó perquè massa sovint aquest ideari liberal soft, que en el seu llibre se’ns revela de forma tan palmària, és el que vertebra gran part del discurs independentista, fins i tot en aquelles veus pretesament d’esquerres.