El català que també volem

10.06.2015

Encara estupefacte davant l’editorial d’El Temps titulat El català que volem (número 1.613, amb data del 12 de maig del 2015), m’afanyo –amb una mica de retard- a desmentir un seguit d’afirmacions del tot exagerades i extemporànies que s’hi aboquen.

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra

Abans de res, vull deixar ben clar que celebro que El Temps hagi dedicat la portada i un petit dossier a l’assumpte que ha ocupat els deu autors de Canvi d’agulles (RBA, 2015), una obra que reuneix deu articles centrats en formular propostes per convertir el català normatiu –tant gramatical com lèxic- en més senzill, més àgil i més ric.

Per descomptat, la pretensió d’una certa senzillesa i agilitat normatives es pot expressar d’una altra manera, això és: “fer-la més flexible i detallada, més adaptada a tots els usos de tots els usuaris”. Completament d’acord. Espero que entenguin les servituds que marquen els subtítols, com és aquest el cas de “Per un català més senzill, més àgil i més ric” (gairebé un eslògan). Fet i fet, es tracta d’adaptar, encara més i dins d’uns paràmetres filològics raonables i encertats, la normativa als usos dels parlants. Com diu la dita, i espero que no ho considerin un col·loquialisme envilidor, digue-li barret, digue-li capell.

Gràcies a la iniciativa d’El Temps, els lectors hem pogut llegir uns articles aclaridors, matisats i enraonats dels membres de l’IEC Isidor Marí, Teresa Cabré (la presidenta de la Filològica), Manuel Pérez Saldanya, Gemma Rigau i Joan Veny. Si Canvi d’agulles, l’obra que he coordinat, ha contribuït una mica a la publicació d’aquest dossier, me’n sento ben satisfet. Perquè justament aquesta és una aspiració clau de Canvi d’agulles: fomentar i enriquir el debat.

Un altre to i una altra direcció, en canvi, animen l’editorial El català que volem, un escrit que lamento sincerament i alhora em sobta, per la virulència i la falta d’encert. L’editorialista ens retreu, als autors de Canvi d’agulles, la intenció de “depauperar encara més la fràgil existència del model normatiu” i de “convertir la nostra llengua en llengua regional, “útil”, allunyada de la tradició literària clàssica i domada fins a l’enviliment pel col·loquialisme”. Ras i curt, no es poden escriure més disbarats en menys espai.

Tots els autors de Canvi d’agulles compartim una gran admiració per l’obra de Fabra. Precisament, a partir d’aquest fet, sorgeix la idea de Canvi d’agulles. Així com l’obra de Fabra apostava, com escriu l’editorialista, per “fer del català una llengua útil [ara sense cometes, el detall és important], en tot el domini lingüístic, per a tots els registres”, precisament un dels meus objectius a l’hora de plantejar Canvi d’agulles consistia en cridar l’atenció sobre els dèficits actuals pel que fa als registres del català. No és cap secret per a ningú que tenim un problema amb els registres populars de la llengua, des d’un punt de vista normatiu. També la gramàtica normativa presenta una sèrie d’entrebancs, alguns innecessaris, segons el criteri compartit pels autors de Canvi d’agulles (et allii). Resoldre-ho o no està, en última instància, en mans de l’IEC. Però no em sembla fora de lloc que uns quants professionals de la llengua i divulgadors lingüístics hi diguem la nostra, sempre des del respecte per l’acció de l’IEC i amb l’única voluntat d’enriquir el debat i obrir, amb tota la modèstia que calgui, algunes perspectives noves. Tot plegat, amb el permís de l’editorialista d’El Temps, si no és demanar massa.

L’editorialista desitja que les propostes contingudes a Canvi d’agulles s’oblidin aviat –i n’hi barreja d’altres, com la de la supressió dels accents, amb la qual Canvi d’agulles no hi té res a veure-. També ens relaciona amb el moviment empès per un conjunt de filòlegs durant els anys 80 i 90, coneguts amb el nom dels defensors del ‘català light’ o, també, el grup del barco. Segons l’editorialista, els autors de Canvi d’agulles som “els light del segle XXI” (i abans ens ha titllat de reverberació d’aquell moviment). Una vegada més, l’editorialista s’equivoca de mig a mig, perquè Canvi d’agulles no té res a veure amb els dits defensors del “català light” (excepte la presència d’un membre que ha coincidit en tots dos grups).

Ja que hi som, vull fer constar que valoro positivament moltes de les propostes d’aquells filòlegs. No és estrany que, d’entre totes elles, un número notable fossin acceptades per l’IEC posteriorment. Aquell moviment no va ser estèril, ni inútil, ni capritxós, ni desenraonat, ni va caure en l’oblit, com apunta l’editorialista. De cap manera. El fet que alguns dels seus membres –dos, que jo sàpiga- anys després optessin per una deriva política molt particular, de la qual personalment discrepo i que considero funesta per a la llengua i la cultura catalanes, no invalida les seves propostes lingüístiques de llavors. Ha de quedar molt clar que tot l’expressat en aquest paràgraf és una opinió meva que no he consensuat amb els altres nou companys de Canvi d’agulles. Per tant, si senten grans desitjos d’apedregar algú, apuntin només cap a mi, sisplau.

Però quan l’editorialista s’excedeix de totes totes és quan escriu que acceptar algunes d’aquests propostes seria “crucificar Fabra”. Sincerament, la sola insinuació en aquest sentit em sembla ofensiva. Perquè és un atac gratuït, furibund i injust. Si algú ha tingut aquesta impressió, només indica que no s’ha llegit amb prou (o gens) atenció els deu articles continguts en Canvi d’agulles.

És evident que el català és, actualment, una llengua de cultura i ens en hem d’alegrar i alhora potenciar-la en aquest sentit. El que no està tan clar és que sigui, avui, una llengua prou dúctil per a tots els registres que exigeix la cultura i, molt important, l’entreteniment. També en l’ús de la llengua en la vida diària, en un àmbit merament social: la família, els amics, l’empresa, etc. Alhora, considerem que gramaticalment es podria optar per algunes solucions una mica més senzilles i àgils –flexibles, si s’ho estimen més- que les vigents en l’actualitat. Per això som molts els que estem a l’expectativa de la nova gramàtica de l’IEC que apareixerà segons sembla per Sant Jordi de l’any vinent.

Mentrestant, em dono per ben pagat si Canvi d’agulles ha fet rumiar una mica els lectors i, tard o d’hora, algunes de les propostes contingudes en el llibre siguin acceptades per l’IEC. Perquè la llengua és un fet viu i canviant.

Enric Gomà. Coordinador de Canvi d’agulles.

Per més informació sobre Canvi d’agulles, feu clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. ja veiem de quin peu calça aqueix senyor “lingüista”, sense gens filar prim:

    “àgil” no s’aplica(va) pas als no animats, el francès no fa pas aquest empre figurat (it. agile: che si muove con scioltezza e disinvoltura; 2 vivace, pronto / fr. Qui a de l’aisance et de la promptitude dans les mouvements du corps ; souple, alerte : Un enfant agile comme un chat)
    Qui est vif, prompt à comprendre : Un esprit agile.
    “un *número notable” per “un nombre notable” (castellanisme grosser)
    “tot l’expressat” (calc de “todo LO expresado”)
    “amb els altres nou companys” jo diria: “amb els nou altres companys”

    sense esmentar “assumpte”, “Abans de res” (ben lleig! ‘abans de tot’ deu ser massa catalanesc… fr. avant tout, it. anzitutto)

    • És pau o és pua?
      Sense agents filant prim.
      (GEC: d’origen incert, és possible que provingui d’un itàlic o indoeuropeu *puga, emparentat amb els ll. pŭngĕre “punxar’ i pugio, -ōnis “punyal’ )

  2. Jo sóc partidari del Sr. Gomà i els seus companys de llibre. No hi entenc gota, però la intuïció em fa dir que porten bones intencions, que no són torracollonesques com algun antecedent babèlic. Per altra banda són filòlegs (dada important), ja que si fossin cansaladers sí que els podríem cridar l’alto. Per tant, jo diria que saben el que es pesquen. I també només cal fixar-te amb la bona traça i salero que demostren a l’hora d’escriure, dels que conec (entre els quals el Sr. Gomà). Quants no donarien un dit de la mà per fer-ho igual?

  3. ¿Quan parleu de “català” es referiu a la llengua que es parla entre Fraga i Maó, Salses i Guardamar i l’Alguer, o només les quatre província de la Comunitat Autònoma de Catalunya dins l’Espanya Indissoluble? Teniu en compte que existeix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al País Valencià, amb acadèmics per consens polític encara no tinguen ni punyetera idea de la llengua de la que són normativitzadors? ¿Heu pensat que amb els nous aires polítics a l’Aragó potser es ressuscitarà el projecte de crear l’Acadèmia del Català d’Aragó, liquidada pel decret Lapao? Caldria aclarir, primer que res, els límits territorials del català del qual parleu, per saber si la norma és completa o només parcial. Crec que seria convenient per al futur del català tornar a reintegrar-lo i després proposar, si cal, una altra normativa. Ara en tenim dues. De moment.

  4. Benvolgut senyor Enric Gomà: De fet sols us puc dir que el català amb la presència total i aclaparadora del castellà ha perdut infinitat de mots que amb l’ús de dues llengües i que la castellana en té el timó tan si en volem com si no, tinc de negar-vos el meu vot a fer el català encara més insignificant en qüestió línguistica, jo estic a favor dels camins que en va fer en Pompeu Fabra per anar recollint tots els mots i totes les expressions dels catalans/es, per tan crec que l’editorial El Temps us ha donat una resposta força correcta; i jo personalment en nom d’en Mossén Cinto Verdaguer, d’en Pompeu Fabra, d’en Joan Coromines i d’en Joan Triadú us tinc de donar el me vot negatiu a el que en penseu fer amb “El Canvi d’Agulles” per a modernitzar la gramàtica i la ortografía Catalana, jo de ben segur que ja no he pogut aprendre a emprar els mots que en temps passats els meus besavis i avis i inclús pares van emprar en la seva relació humana i sòcial. El que en realitat jo voldría és que totes les persones que conviuen a Catalunya aprengueren el mínim del català, i no haver de rebaixar i anular cap l’assesinat la nostra cultura, en aquest lloc en teniu molta de feina, però voler canviar la llengua perquè en quedi depauperada encara molt més en la fragil existència del model normatiu i amb el vostre “Canvi d’agulles” engegar-nos la llengua catalana a passar a ser llengua regional Bé senyor Enric Gomà el meu i el de les persones que en aquest escrit us he anomenat és absolutament el “no”. Quedi constància del meu vot i del de les persones que van lluitar per a recollir els mots i fer-nos la gramàtica i la ortografía i el lèxic, i em tor o a expressar, el meu vot és el “no”. Desgraciadament i forçadament no vaig poder aprendre a escriure la meva llengua, i probablement en deu haver la tira de faltes ortografíques i gramàticals, però intento tan com puc d’emprar la meva llengua-mare amb tot els interlocutors en que hi mantinc conversa. Jo el que demanaría dins de la pròpera i somniada Constitució Catalana, en príncipi que en sóm una nació, que en sóm un estat, i que la única llengua Oficial de Catalunya és tan sols el Català, podríen trobar fòrmules per a que s’expresses que les persones que no han pogut aprendre el català podran emprar el castella, peró que hi quedes ben expressat que no és pas una cooficialitat. Aquests castellanoparlants sempre podran anar a la normalització línguística per a aprendre el mínim del català. Perquè en qüestió línguistica empresarial l’estat espanyol té la gran força de que aquestes empresses no reclamin a les persones contractades que tenen de saber respondre i entendre el català. Bé senyor Enric Gomà amb el meu no al seu projecte aprofitol’avinentessa per a acomiadar-m’he de vosté amb una amable i cordial salutació.
    Ramona Ibarra i Solà

  5. Certifico que tot el que diu el Gomà és un absurd total i una agressió constant a la llengua. El senyor Gomà representa el blaverisme del Principat. No val la pena ni contestar les seves absurdes tesis.

    Au nano, a pendre vent.

  6. Insuportable pretensiós! Vol una normativa dúctil a tots els registres (amb especial èmfasi al dels castellanoparlants).
    De tan dúctil que la vol la faria de Goma.