El castalà, la mateixa cara de la moneda

Senyors, estem d’acord que el català es va convertint a bon pas (o a pas de frare convidat, si s’ho estimen més) en un dialecte del castellà, a còpia de calcs constants, encara que també hi tenen un paper estel·lar tot d’alteracions fonètiques més o menys pintoresques. Per a aquest fenomen de català aparent, el terme que s’ha difós i ha arrelat ha sigut el de catanyol.

Tot i així, no s’acostuma a assenyalar l’origen d’aquest mecanisme insistent del calc, que desvirtua el català, perquè incideix en un dels tabús de la societat catalana. Justament, el fenomen del calc es deu, en gran part, a la història d’èxit del català dels últims temps. Això és, centenars de milers de castellanoparlants d’origen han après el català, l’han fet seu, el fan servir habitualment en cercles familiars, d’amics, a la feina, al lleure. I, molt important, el transmeten als seus fills, que és bàsic per a la continuïtat de la llengua. A una història d’èxit, ningú no gosa posar-hi objeccions. Només ho faria un estripa-qüentos.

Com retreure a a algú que s’ha incorporat al català, amb tota la bona voluntat i esforç, que el seu català s’ha quedat a mig camí? Justament, en el procés d’aprenentatge és bàsic encoratjar i no criticar ni menysprear, perquè la crítica és del tot contraproduent (i encara més l’escarni i el rebuig, que són una barroeria estúpida). En la meva joventut llunyana, vaig conèixer immigrants dels anys 20 i 30 procedents de Múrcia i l’Aragó, els anomenats ‘murcians’. Parlaven català, l’havien après en aquells anys que van arribar. Però tot sovint el seu català era molt particular: un pidgin (o escudella barrejada) estranyíssim, que costava d’entendre i que sovint s’havia de deduir. Dècades després, els seus fills i néts enraonen un català convencional.

Tot seguit, amb la intenció d’explicar-me, prendré com a model el nostre castellà. Si hi paren atenció (i jo ho he pogut fer els últims anys, en què he viatjat molt a Madrid en tasques de representació), comprovaran que normalment el castellà dels catalanoparlants d’origen és molt menys ric i expressiu que el castellà dels castellanoparlants monolingües (independentment que sàpiguen anglès, francès, alemany, etc., ja que no són idiomes habituals en la seva vida diària). Per quina raó? Perquè ‘el nostre castellà’ és, tot sovint, un calc del català, sempre que és possible aplicar-hi la calca. Fins i tot l’hi apliquem quan no és gaire recomanable. Per què? Per comoditat, per desconeixement, perquè ens emmotllem a un castellà funcional habitual a Catalunya, sense l’expressivitat rica i matisada del castellà pròpia del monolingüe. En reunions a Madrid, em deixa bocabadat el castellà esponerós i florit que despleguen els meus interlocutors, tots ells castellanoparlants monolingües. De vegades sembla que estiguem dins de “Rinconete y Cortadillo”.

D’aquest castellà acomodat i calcat del català, en dic ‘castalà’. Atenció, el castalà no és cap castellà farcit de catalanades, amb expressions mal traduïdes, com ara “soñar tortillas”, “hacer higo” i “soplar y hacer botellas”. Tampoc no em refereixo a l’accent català, un aspecte sense gaire rellevància. No és això. El castalà és un castella correcte, només que tot ell té el seu equivalent directe en paraules i expressions catalanes. Els castalanoparlants, que som la majoria de catalans d’origen catalanoparlant, gairebé només fem servir paraules amb l’arrel coincident amb el mot català (mai ‘percatar’, sempre ‘darse cuenta’), expressions que tenen el seu equivalent en català, etc. Cap riquesa pròpia de la llengua castellana, sinó només un calc darrere d’un altre. El castalà, cosa de tots.

No cal dir que el castalà no condueix el castellà cap a la dialectalització, perquè és un idioma amb milions de parlants monolingües. El futur del castellà no depèn del castalà. No és el cas del catanyol, que sí que pot arrossegar el català a la dialectalització i a la desaparició.

Capgirat, el castalà és el mateix que el catanyol: els castellanoparlants d’origen (i que a més a més té el castellà com a llengua familiar, amical, etc., ben viva en el dia a dia, amb el reforç constant dels mitjans en castellà) és normal que parlin amb un català que és un calc directe. Per descomptat que hi ha excepcions (i sobretot entre escriptors, locutors, etc., que s’esforcen en dominar l’idioma –tot i que hi ha de tot-). Però entre els ciutadans corrents, el català que gasten –calcat del castellà- els permet anar fent. I, hi insisteixo, aquesta és una història d’èxit. Paradoxalment.

Tampoc no podia ser d’una altra manera. Són dues llengües romàniques prou pròximes i és natural l’acomodació a usos lingüístics, això és lèxic, frases fetes, construccions sintàctiques, etc., pròpies del castellà. Per a un gruix de catalans, el català i el castellà són dos vasos comunicants que funcionen com un mirall: en essència, són el mateix idioma amb petites variacions, considera bona part de la societat catalana. Això és el que ens dialectalitza. Ara bé, a vegades allò que els denunciadors constants del catanyol consideren que és catanyol, no penso que ho sigui realment. De tant en tant denuncien calcs del castellà que no ho són, o bé que són calcs de segles molt reculats que han adquirit carta de ciutadania, o bé que formen part de l’evolució de la llengua. Cal fugir del trespeusalgatisme.

És una gran riquesa que els catalans d’Espanya (francesos a banda, doncs) sàpiguen castellà. Una altra cosa és que sigui una llengua de presència constant en la vida quotidiana de tota una societat, fet que ens condueix a la hibridació. En les últimes quatre dècades, el català ha guanyat molt terreny. Cal que en continuï guanyant, amb una atenció especial a la qualitat sempre que sigui possible (mitjans, empreses, administració). Això és, un català vigorós, natural i expressiu, lliure de calcs, des dels mitjans de comunicació (que tenen correctors i professionals que en saben –o n’haurien de saber-) i alhora un ús més estès i constant en la vida quotidiana dels ciutadans. Com és possible això? Cada pam guanyat és important. És el que hem fet durant tots aquests anys. Amb bons resultats. Ara no ens rendirem (i els membres de l’Associació Amics de la Frase Feta Llençar la Tovallola, que no la llencin).