El castalà, la mateixa cara de la moneda

7.03.2016

Senyors, estem d’acord que el català es va convertint a bon pas (o a pas de frare convidat, si s’ho estimen més) en un dialecte del castellà, a còpia de calcs constants, encara que també hi tenen un paper estel·lar tot d’alteracions fonètiques més o menys pintoresques. Per a aquest fenomen de català aparent, el terme que s’ha difós i ha arrelat ha sigut el de catanyol.

Manifestació Som Escola a favor de la escola en català, 2014 | Foto: Clàudia Rius

Manifestació Som Escola a favor de la escola en català, 2014 | Foto: Clàudia Rius

Tot i així, no s’acostuma a assenyalar l’origen d’aquest mecanisme insistent del calc, que desvirtua el català, perquè incideix en un dels tabús de la societat catalana. Justament, el fenomen del calc es deu, en gran part, a la història d’èxit del català dels últims temps. Això és, centenars de milers de castellanoparlants d’origen han après el català, l’han fet seu, el fan servir habitualment en cercles familiars, d’amics, a la feina, al lleure. I, molt important, el transmeten als seus fills, que és bàsic per a la continuïtat de la llengua. A una història d’èxit, ningú no gosa posar-hi objeccions. Només ho faria un estripa-qüentos.

Com retreure a a algú que s’ha incorporat al català, amb tota la bona voluntat i esforç, que el seu català s’ha quedat a mig camí? Justament, en el procés d’aprenentatge és bàsic encoratjar i no criticar ni menysprear, perquè la crítica és del tot contraproduent (i encara més l’escarni i el rebuig, que són una barroeria estúpida). En la meva joventut llunyana, vaig conèixer immigrants dels anys 20 i 30 procedents de Múrcia i l’Aragó, els anomenats ‘murcians’. Parlaven català, l’havien après en aquells anys que van arribar. Però tot sovint el seu català era molt particular: un pidgin (o escudella barrejada) estranyíssim, que costava d’entendre i que sovint s’havia de deduir. Dècades després, els seus fills i néts enraonen un català convencional.

Tot seguit, amb la intenció d’explicar-me, prendré com a model el nostre castellà. Si hi paren atenció (i jo ho he pogut fer els últims anys, en què he viatjat molt a Madrid en tasques de representació), comprovaran que normalment el castellà dels catalanoparlants d’origen és molt menys ric i expressiu que el castellà dels castellanoparlants monolingües (independentment que sàpiguen anglès, francès, alemany, etc., ja que no són idiomes habituals en la seva vida diària). Per quina raó? Perquè ‘el nostre castellà’ és, tot sovint, un calc del català, sempre que és possible aplicar-hi la calca. Fins i tot l’hi apliquem quan no és gaire recomanable. Per què? Per comoditat, per desconeixement, perquè ens emmotllem a un castellà funcional habitual a Catalunya, sense l’expressivitat rica i matisada del castellà pròpia del monolingüe. En reunions a Madrid, em deixa bocabadat el castellà esponerós i florit que despleguen els meus interlocutors, tots ells castellanoparlants monolingües. De vegades sembla que estiguem dins de “Rinconete y Cortadillo”.

D’aquest castellà acomodat i calcat del català, en dic ‘castalà’. Atenció, el castalà no és cap castellà farcit de catalanades, amb expressions mal traduïdes, com ara “soñar tortillas”, “hacer higo” i “soplar y hacer botellas”. Tampoc no em refereixo a l’accent català, un aspecte sense gaire rellevància. No és això. El castalà és un castella correcte, només que tot ell té el seu equivalent directe en paraules i expressions catalanes. Els castalanoparlants, que som la majoria de catalans d’origen catalanoparlant, gairebé només fem servir paraules amb l’arrel coincident amb el mot català (mai ‘percatar’, sempre ‘darse cuenta’), expressions que tenen el seu equivalent en català, etc. Cap riquesa pròpia de la llengua castellana, sinó només un calc darrere d’un altre. El castalà, cosa de tots.

No cal dir que el castalà no condueix el castellà cap a la dialectalització, perquè és un idioma amb milions de parlants monolingües. El futur del castellà no depèn del castalà. No és el cas del catanyol, que sí que pot arrossegar el català a la dialectalització i a la desaparició.

Capgirat, el castalà és el mateix que el catanyol: els castellanoparlants d’origen (i que a més a més té el castellà com a llengua familiar, amical, etc., ben viva en el dia a dia, amb el reforç constant dels mitjans en castellà) és normal que parlin amb un català que és un calc directe. Per descomptat que hi ha excepcions (i sobretot entre escriptors, locutors, etc., que s’esforcen en dominar l’idioma –tot i que hi ha de tot-). Però entre els ciutadans corrents, el català que gasten –calcat del castellà- els permet anar fent. I, hi insisteixo, aquesta és una història d’èxit. Paradoxalment.

Tampoc no podia ser d’una altra manera. Són dues llengües romàniques prou pròximes i és natural l’acomodació a usos lingüístics, això és lèxic, frases fetes, construccions sintàctiques, etc., pròpies del castellà. Per a un gruix de catalans, el català i el castellà són dos vasos comunicants que funcionen com un mirall: en essència, són el mateix idioma amb petites variacions, considera bona part de la societat catalana. Això és el que ens dialectalitza. Ara bé, a vegades allò que els denunciadors constants del catanyol consideren que és catanyol, no penso que ho sigui realment. De tant en tant denuncien calcs del castellà que no ho són, o bé que són calcs de segles molt reculats que han adquirit carta de ciutadania, o bé que formen part de l’evolució de la llengua. Cal fugir del trespeusalgatisme.

És una gran riquesa que els catalans d’Espanya (francesos a banda, doncs) sàpiguen castellà. Una altra cosa és que sigui una llengua de presència constant en la vida quotidiana de tota una societat, fet que ens condueix a la hibridació. En les últimes quatre dècades, el català ha guanyat molt terreny. Cal que en continuï guanyant, amb una atenció especial a la qualitat sempre que sigui possible (mitjans, empreses, administració). Això és, un català vigorós, natural i expressiu, lliure de calcs, des dels mitjans de comunicació (que tenen correctors i professionals que en saben –o n’haurien de saber-) i alhora un ús més estès i constant en la vida quotidiana dels ciutadans. Com és possible això? Cada pam guanyat és important. És el que hem fet durant tots aquests anys. Amb bons resultats. Ara no ens rendirem (i els membres de l’Associació Amics de la Frase Feta Llençar la Tovallola, que no la llencin).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Si consideres que la imposició de l’escolarització en aqueixa llengua ha fet molt de mal a l’hora de tenir un imaginari en una sola llengua doncs si que és més pobre que “el nadiu”. És un punt de defensa. Segurament els qui tenim una edat ens veiem en la tessitura contrària: buscar la paraula catalana més propera al castellà per por o per comoditat perquè així ens ho han ensenyat a l’escola. Semblaria doncs que hi ha una ironia per aquells que aprenen una llengua. A més, sembla que no t’hagis adonat que les llengües, totes, tendeixen a un empobriment, restringint els significats de certes expressions. Tens raó que hem de resistir, però el fet és que la fragmentació dialectal de la llengua, com en totes, es un fet. Recordo haver parlat amb una asturiana que tenia un vocabulari d’estris de cuina diferent dels seus companys de feina i que portava a a equívocs importants. És un exemple. Que el castellà que usem és més o menys ric que el dels altres, els que el tenen com una llengua nativa?És una manera de veure-ho. Quan poses l’exemple de “percatar” en lloc de la traducció d’adonar-se o donar-se compte, m’has fet pensar en el verb “deparar” , que alguna vegada jo he calcat amb la mateixa forma en català i que vol dir “portar”. No sé els àmbits on treballes, però aquests verbs que he comentat em sonen literaris, que no es fan servir massa en altres camps. I moltes vegades és un pas per poder entendre una llengua. Finalment, crec que els parlants d’una llengua que en colen aprendre una altra tenen com a tendència fer analogies amb la seva, com una espècie de pas intermedi per poder entendre el punt de partida. Potser ja és l’hora de pensar una mica més enllà de la traducció directa, molts cops paraula per paraula, d’allò que sempre ha estat possible en la seva llengua. I per cert, en català més que llençar la tovallola, es llança el barret al foc

    • Perdona però donar-se compte no és correcte. És una traducció del castellà.
      Afegeixo: l’alemany ja fa temps que deixa de banda les paraules genuïnes i en tria les angleses. És a dir, les llatines. El món es fa petit i avorrit inclús en el referent a les llengües.

  2. Benvolgut i admirat senyor Gomà. No tinc twitter però he llegit una seva piulada en què deia que tenia recollides 8.000 paraules i frases fetes, de les quals moltes no estan a cap diccionari. Apuntis aquesta: “a mània”, “estar a mània” o “fer el mània”. L’he buscada com a “mània” i no hi ha cap diccionari que me’n pugui donar raó. En canvi, buscant per Google, em surt en document pdf una revista del 6 d’Agost del 1891, titulada “Pom de flors”, de Sant Just Desvern, en motiu de la Festa Major, on hi trobem l’expressió: “està un alcalde fent lo mania”. Val a dir que aquesta expressió sempre l’havia sentida, a Sabadell. I significa estar-se de braços plegats, fer el pòtol, estar desenfeinat, etc… No sé si la coneix, vostè?

    • Moltes gràcies, senyor López. El mètode que faig servir és un altre: les haig de sentir jo, han de ser espontànies i no han de tenir -suposadament- un origen culte o llibresc (en queden exclosos els professors de català). No buido escrits, el mètode és sempre oral i espontani.

  3. Estimat Enric, comparteixo plenament les teves opinions sobre el castalà. Crec que on s’ha manifestat amb molta força és en el llenguatge publicitari i en el doblatge cinematogràfic al castellà. Ambdues indústries van ser fortíssimes a Barcelona i el castalà que hi floria era per llogar-hi cadires.El bon amic Tomàs Pladevall té 6000 frases fetes recollides i molt llenguatge figurat classificat i no sap que fer-ne. Us haurieu de contactar i fer un fons comú publicable. Fa? abraçades.Isona

  4. El que diu d’aquells murcians fa venir caguera de tan poca-solta. En canvi, havent-hi tanta gent preparada a Catalunya, fa molta vergonya que dos dels principals partits catalans escolleixin de portaveus a les Corts espanyoles homenets o homenots que parlen espanyol amb el cul. Ja podem plegar.

  5. “És una gran riquesa que els catalans d’Espanya (francesos a banda, doncs) sàpiguen castellà”.

    Per estirar-se els cabells, senyor Gomà… Els catalans farien bé de deixar de pensar amb tòpics.