El cas del Servei de Biblioteques

Des de divendres al vespre assisteixo a un cor de lamentacions queixant-se que la fins ara titular del Servei de Biblioteques de la Generalitat ha perdut la plaça. Ha perdut el concurs que preceptivament s’ha de convocar per tal de dotar la plaça en propietat a la persona que demostri mèrits i capacitats d’acord amb un barem prèviament establert. La plaça de cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat, com totes les places de cap de serveis del govern català, no és de lliure designació sinó que està configurada com un lloc per al qual s’han de passar unes oposicions i s’ha de concursar.

Així mateix s’ha fet amb els centenars de caps de serveis del govern des que als inicis de l’administració catalana es van definir els llocs de comandament i de responsabilitat. Per a la provisió d’aquests llocs es publica una convocatòria on consta el procediment –requisits, puntuació, etc. – i es nomena un tribunal. Si no s’hi està d’acord –aquí, els col·legis professionals, col·lectius i interessats hi tenen molt a dir –, es pot procedir a una impugnació, per tal que les regles del joc siguin justes i adients. La plaça de cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat –que no és la més important autoritat bibliotecària del país, sinó que ho és la Biblioteca Nacional– està, doncs, supeditada a aquest procediment administratiu, que és públic i obert. Transparent, que en diríem.

Després de cinc anys d’interinatge i d’haver estat ocupada via nomenament digital per Carme Fenoll, la plaça surt, finalment, a concurs. S’hi presenten dues persones: l’antic cap del Servei, Josep Vives, que havia guanyat la plaça per oposicions i que havia estat cessat –“rellevat”–  per Carme Fenoll per decisió personal de l’anterior Conseller de Cultura, i la mateixa Fenoll. Obert el concurs, sense impugnació de cap mena, i valorats els mèrits, ajustats, com és el cas de dos professionals acreditats, guanya Josep Vives. ¿Contra tot pronòstic i desideràtum? Això sembla, perquè després d’una piulada de la fins ara Cap del Servei donant compte que malauradament no ha guanyat la plaça, el devessall de queixes –pel desbancament– i de lloances de desgreuge, i d’improperis –contra el guanyador– ha estat superlatiu. I és aquí on voldria expressar el meu doble desacord, amb el degut respecte que em mereix qualsevol opinió.

Si estem davant d’un concurs de mèrits al qual opten dos professionals amb experiència i mèrits, em sembla un despropòsit haver encapçalat escrits i titulars, tot obviant el nom del guanyador i substituint-lo per la seva responsabilitat de filiació política. Pot agradar més o menys que un militant en actiu assoleixi una determinada responsabilitat, però l’administració pública n’és plena, i no em refereixo a càrrecs de lliure designació o de confiança, sinó a funcionaris públics. Això no ho prohibeix ni la Constitució. En canvi, es penalitza l’exercici obert del compromís polític, obviant altres casuístiques en què les afinitats i complicitats poden haver comptat molt més que la trajectòria professional. El que cal esperar de qui assoleix una responsabilitat tècnica al sector públic és un exercici amb honestedat, professionalitat, dedicació i implicació. Però deixar entreveure, com s’ha fet i es pot comprovar a l’hemeroteca en paper i a la xarxa, que una excel·lent professional ha estat desbancada pel cap de la sectorial de cultura d’ERC, com si d’una arbitrària decisió política es tractés, em sembla un despropòsit, perquè mostra el menysteniment de la persona i del professional que ha arribat al millor resultat per dècimes –i no per una insalvable diferència de mèrits i currículum en les puntuacions amb la professional desbancada.

Josep Vives té tants mèrits com Carme Fenoll, per bé que té una idea diferent de com ha d’exercir la seva responsabilitat, com ho va demostrar durant la seva etapa al capdavant del Servei de Biblioteques, d’una manera tan eficaç com discreta. Aquest és el meu segon desacord. L’etapa Fenoll ha estat caracteritzada per molt de moviment –dinamització, en diríem– entre les biblioteques catalanes, però no en totes. Perquè encara tenim la divisòria de la xarxa territorial de les comarques de Barcelona, que fa vida a part i no s’hi entra. També ha estat caracteritzada per un notable activisme a les xarxes socials, fent que la realitat virtual prevalgui, com sovint passa, a la vida real. Però els problemes de fons, els problemes del sistema bibliotecari de Catalunya, han quedat bloquejats i sota la catifa.

Aquesta no és una qüestió tant de recursos econòmics com de visió, decisió i prioritats. Encara hem de mirar més d’un catàleg per accedir als fons de tot el conjunt de biblioteques catalanes; el catàleg únic de biblioteques encara l’esperem, i no és que no s’haguessin esmerçat esforços en programaris que finalment s’han revelat obsolets. Encara tenim dues xarxes de biblioteques que transcorren per vies paral·leles sense acabar de trobar-se. No hi ha una avaluació crítica dels fons bibliogràfics –ens estem quedant sense biblioteques de fons– ni de la qualitat dels préstecs, però el que sí que sabem és que degut a la plataforma de distribució de lectura electrònica que Fenoll va triar, els títols dels llibres en català es troben en clara minorització. Encara no s’ha orientat, o reorientat, una política de fons patrimonials de les biblioteques públiques, que no tot han de ser novetats de la indústria cultural.

Encara no coneixem els principis actualitzats d’un pla d’adquisicions que converteixi la biblioteca sigui un lloc d’accés a la cultura, l’educació i el coneixement (les biblioteques de fons, vaja) més enllà dels llibres d’autoajuda i de consum immediat. Encara manca una clarificació –al meu entendre– sobre la relació entre biblioteca i municipi a nivells ben elementals en tot el territori. Són qüestions de base, n’enumero unes quantes, més com a lectora i carn de biblioteca pública que com a exprofessional. Em consta que Vives va treballar de valent en aquestes qüestions que, juntament amb d’altres, constituïen el seu full de ruta, i va posicionar-se en temes d’àmbit professional des d’una interessant bibliografia que denota la seva preparació i compromís amb la professió. Per tot plegat em sap greu que hagi estat menystingut i que la seva trajectòria professional hagi estat silenciada com si d’un no ningú es tractés. La tímida i tardana resposta del Col·legi professional de Bibliotecaris i Documentalistes adduint que demanaran més informació sobre el concurs, quan n’haurien d’haver fet el seguiment des de la convocatòria, no ha estat el posicionament més afortunat en favor de la professionalitat de Vives.

Una darrera consideració, sobre l’accés als llocs de treball en l’àmbit de la cultura. Sóc obertament partidària de construir una “excepció cultural” més enllà de les indústries i el mercantilisme, estenent-la a tots els àmbits, des de les polítiques públiques fins a les activitats de tota mena. Mobilitat total i reglada entre administracions, transparència en l’accés i en tota mena de processos, oportunitats contractuals, canvi de dialèctica entre el sector públic i el privat des d’un segle XXI canviant i complex haurien de constituir bases de debat i de relat. Si haguéssim estat capaços, si fóssim capaços, de formular aquests principis i desenvolupar-ne estructures i pràctiques hauríem depassat l’estadi del cas del Servei de Biblioteques. Però lamentablement –i ara sí que ho lamento– encara estem al nivell elemental de la tribu: les regles del joc –en aquest cas, els concursos per a la provisió de llocs de treball amb responsabilitats–, només per quan van bé per als afins; si no, la pressió mediàtica i el linxament de l’oponent està garantit. I això, ni per professionalitat ni per sentit democràtic, ens ho hauríem de permetre.

Podeu llegir altres articles sobre el cas del Servei de Biblioteques aquí.