El bruixot

16.08.2017

De homine in pisce

Plovia. Els colors acabaven mudant en foscors esblaimades. Els carrers, una escala de grisos, lluïen llambordes que el temps colgava. De tant en tant es cobrien d’un tel aquós d’aspecte cromàtic molt viu. El bruixot s’havia llevat d’un somni vestit d’alquímia, abans de barrejar malves, òxid de ferro i el dors d’una sargantana cendrosa amb les llàgrimes d’alguna jove. Cinc dies sense menjar i tots aquests ingredients eren el que necessitava per la seva transformació. Amb temps havia assolit la clau de la metamorfosi i s’ho prenia com un joc. Només podia jugar, però, els dies de vent de llevant. Durant la nit anterior calia trobar lluna en quart minvant. Aquella meitat il·luminada mirava en la mateixa direcció que el vent bufava: de llevant.

Esboirat, caminava perdut entre la gent apressada. Massa sovint amb la panxa buida, era esvelt per força. Els seus ulls es passejaven pels aparadors d’alimentació. La gana apretava donant voltes pels vidres de les pastisseries. Anar tirant era un repte.

Decidí d’anar a la platja. El joc s’anava convertint en el centre d’estones canviants, de moments de nit, d’hores baixes. Es tragué la roba amb calma i se submergí de pressa en el mar. Era fred. De mica en mica, els ulls se li anaren fent més grossos, envoltats de relleus radials. Aviat comptà amb aletes com a extremitats i el cos, amb l’esquena d’un verd blavós intens, de costats i ventre argentats, es cobrí miraculosament d’escata. Posseïa ja respiració branquial i es disposà a nedar. L’ànima se li anava esvaint en el cos menut d’un peix. Ben a poc a poc en quedà tan sols el record d’un home. Un rèmol brunenc i tacat li passà a la vora. Solia trobar seitons, que remenaven la cua prop d’ell quan un sarg els seguia. Calia afanyar-se perquè l’efecte durava només algunes hores. Així pogué conèixer el món marí. Immersió rere immersió, l’activitat constituïa una exploració subaquàtica sempre imprevisible i interessant. La recerca era doncs el seu passatemps preferit. Una curiositat il·limitada li feia costat a tota hora.

Un home s’assegué a les roques deixant anar una canya a l’aigua. El bruixot passava ben a prop de l’ham i l’esquer li fou tan atractiu que decidí de mossegar-lo. Tan bon punt sentí la punxada a la boca s’adonà que era la fi dels seus dies. El pescador retirà la canya i observà satisfet el seu sopar. Faria un bon àpat. Vivia prop de la platja. Aviat cuinà el peix. Mentre sopava mirava la lluna. Justament ella fou un dels elements cabdals de l’encanteri. Del peix n’ignorava la història. Aquell home que passejava els seus ulls afamats per un aparador de pastissos era ara el sopar d’un pescador hàbil. A través de l’alquímia, la gana d’algú es tornava l’aliment d’algú altre. Pel que sembla, jugar amb foc no havia estat una bona idea.

***