El bolígraf vermell

15.08.2013

Se van de un país gobernado por los tres chiflados- va dir la meva tieta- así que no piensen nunca en volver. I no ho vam fer fins a quinze anys més tard quan la junta militar ja havia estat reemplaçada per una democràcia aplaudida llavors per assolir la paritat amb el dòlar i per un líder que inspirava tan poca confiança com la d’aquell altre dictador d’ulleres fosques.

L’aeroport estava gairebé buit. És possible que semblés així de gran i fred com a mer reflex del meu estat d’ànim o perquè, sota l’abric gruixut, portàvem roba d’estiu per aclimatar-nos ràpidament a l’estació europea. La mare volia aclimatar-se a tot amb rapidesa, mudar de pell com una serp, potser en un desig angoixant d’oblidar, com si deixar un país fos canviar la roba de temporada i oblidar-te de l’hivern.

Semblava que la facturació es perllongava, podia veure la mare al taulell traient amb cert nerviosisme papers i mostrant l’autorització paterna perquè viatgéssim a l’estranger encara que, en realitat, ell no sabia absolutament res i estaria a aquestes hores de la matinada anant-se’n a dormir després de prendre unes copes amb els seus companys del teatre. (Anys més tard el pare ens diria, davant de l’antic edifici de l’armada, que havia estat en una llista negra, com a tants actors. Jo mai me’l vaig creure, i crec que la meva germana tampoc, era aquesta forma estranya que tenia de novel·lar la seva vida per aparèixer sota una llum més favorable.)

La meva tieta i nosaltres, apartades com en una illa en un mar d’aeroport, l’observàvem i esperàvem al costat de l’equipatge de mà que es resolgués el problema. Les bosses de mà eren unes cistelles de vímet carregades de la vaixella de porcellana de la meva àvia que amb prou feines podíem carregar i que excedien qualsevol límit permès. M’havia imaginat a un policia apartant-me de la fila i sotmetent-me a un interrogatori per tals excessos. De res van servir les nostres súpliques, la mare va voler carregar amb el passat esplendorós de la seva família allèn dels mars.

De tant en tant, la mare s’acostava i xiuxiuejava amb la tieta per evitar que les escoltéssim. Per una banda, el fet de no partir em produïa un gran alleujament però una certa fidelitat als somnis desgavellats i una gran dosi de compassió m’obligaven, de l’altra, a desitjar que partíssim d’allà el més aviat possible. La mare ens havia fet jurar que no li explicaríem al pare, o cap membre de la família paterna, la nostra partida. No havia estat gens difícil ja que durant l’any i mig de preparatius, amb un cop d’estat espanyol pel mig (¡Las dictaduras gallegas son mucho peores que las nuestras!– va exclamar el meu oncle en un atac patriòtic durant el llarg dia que la família va estar en suspens), el pare no va donar senyals de vida.

Finalment va tornar la meva mare amb les tres targetes d’embarcament i nosaltres vam arrossegar les grans cistelles cap a les portes d’embarcament. Vam ser les últimes a arribar a l’avió amb destinació a Barcelona. La meva mare va començar a beure en el menjar i va continuar després fins a quedar-se adormida. Unes quantes ampolletes de whisky s’amuntegaven a la tauleta plegable. Mesos més tard, en una arrencada de sinceritat que hagués preferit evitar, ens va confessar que havíem viatjat amb passatges falsos, d’aquí la demora, uns passatges emesos per a nadons i després falsificats que li permetien pagar el viatge. Vaig recordar llavors la gran quantitat de bolígrafs vermells que hi havia sobre l’escriptori de la casa ja venuda i pràcticament buida, bolígrafs amb diferents tipus de punta i tonalitats de vermell i que ens estava completament prohibit utilitzar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris