Enric Gomà: “El bilingüisme rata”

8.02.2015

Entro en una botiga de joguines de l’Eixample barceloní amb el meu fill i tot seguit se’ns acosta una dependenta sol·lícita amb un somriure franc, jovial i despreocupat (és l’actitud correcta en una botiga de joguines; en una filatèlia, en canvi, es poden permetre un grau inferior d’empatia). Potser perquè el meu fill té trets orientals, la dependenta li pregunta en castellà: “¿Que te gustan los juguetes?”. Jo li aclareixo a la noia: “Només entén el vietnamita i una mica el català. El castellà no el rasca”. Llavors la noia respon resolta, un punt exultant i tot: “Ah, doncs millor”. Dissimuladament, em prenc un vàlium 5.

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

Garbuixos com el que acabo de relatar són corrents en la societat catalana. Al capítol setze de El bilingüisme mata de Pau Vidal, que he celebrat especialment, s’hi descriuen unes anècdotes semblants, que ens indiquen fins a quin punt els catalans som, lingüísticament, uns pusil·lànimes i alhora uns il·lusos quimèrics. Esperem que el català sigui una llengua preeminent a Catalunya (això és, vigorosa, expressiva, natural i dominant) de la mateixa manera que molts ens curem unes angines: sense fer-hi res.

La tesi principal de Vidal és que el bilingüisme mata, això és, mata el català. Jo diria més aviat que el bilingüisme rata, que és una manera de morir rosegats per un idioma més fort, amb més parlants, més prestigi i més mitjans de comunicació. Per entendre’ns, el bilingüisme ens aboca a la fusió de dues llengües i converteix el català en un idioma híbrid, disgustat, calcat de l’altre, sense trets propis, una mena de spanglish que Vidal denomina amb un nom que ha fet fortuna: el catanyol. Cada vegada que sento que el senyor Foix esquivava la prohibició de retolar en català durant el règim de Franco amb paraules que tant podrien ser castellanes com catalanes, se’m regira el ventrell. Altres ho aplaudeixen, com un exemple d’enginy excepcional, mentre que a mi em sembla una anècdota sinistra i desolada que ens recorda les tenebres d’on venim.

Durant els segles XVII i XVIII alguns poetes catalans s’entretenien a escriure poemes que tant es podien llegir en català com en castellà, també per exhibir un suposat enginy. El resultat és que els poemes són insuportables i llepats. No serveixen ni per falcar una porta. Doncs una cosa semblant és just el que fem ara. Però per motius ben diferents. Ara, cada dia més, els catalans parlen amb un català aparent, que és un pur calc del castellà, en tots els aspectes: lèxic, sintàctic, fraseològic, etc. Aquest català aparent va ratant la riquesa i expressivitat de l’idioma, perquè per a un gruix de parlants el català és només una nosa que toleren amb més o menys esportivitat. De fet, quan parlen català (o l’escriuen) tradueixen mentalment del castellà i els surt aquest català calcat del castellà que, francament, no val un rot de gitano. Per què s’hi haurien d’esforçar, si enlloc els demanen, exigeixen, un català millor i no aquest holograma lingüístic? Van fent amb aquest simulacre de llengua, que bàsicament només contribueix a engruixir els percentatges de les enquestes, sempre triomfals. Però no els ho retrec, en absolut. Fan santament. Si no els hi va res, per què trencar-s’hi el cap? De fet, han tingut una revelació, que els repatanis (els professors de català, els de l’Òmnium més arravatats, els de Sabadell que mengen belgues de Can Genescà) es neguen a admetre: el català i el castellà són dues llengües completament paral·leles. No aprofitar-ho seria demencial. Qualsevol calc del castellà serà rebut com una cosa del tot normal, entesa ràpidament i acceptada sense maldecaps. Al revés, també: qualsevol paraula o expressió catalana que no sigui coincident (l’arrel) amb el castellà, és suspecta. Perquè s’interpreta com ‘una paraula que no diu ningú’. Potser cap a Arbúcies, algun despistat, i para de comptar. Paraules como ara embranzida. Carrerilla en canvi s’entén de seguida. Però, pensant-hi bé, per què no carrereta?

Un idioma se sosté gràcies a tres columnes: que sigui imprescindible per a guanyar-se la vida; que sigui la llengua dels benestants, això és, d’aquells individus que porten una bona vida (esquí nàutic, còctels, subscripcions a L’Avenç, coses així) i que accedir-hi comporti un ascens social (gairebé tothom aspira a viure millor, és una fal·lera molt estesa); que sigui un vehicle potent de cultura i entreteniment (la segona part, tan important com la primera i per aquesta raó Merche Mar es mereix la Creu de Sant Jordi).

Quin és el punt del català, actualment? Imprescindible per guanyar-se la vida, cada dia menys. La llengua dels benestants, a mitges (encara bo d’aquesta meitat, si només fos llengua de pobres miserables i arrossinats no la voldria saber ningú). Cultura i entreteniment? Cultura, encara rai (amb totes les mancances que hi vulguin), mentre que l’entreteniment s’aguanta per un fil d’aranya. També és cert que l’entreteniment és denostat pels intel·lectuals i altres exquisits, que no accepten que en alguns moments de la vida prefereixes fer una sopa de lletres a llegir Tucídides. El mateix Tucídides hi estaria d’acord. O com a mínim Plini el Jove (un tarambana i un poca-solta, segons Plini el Vell).

Vidal conclou que tot plegat es resoldrà amb la coneguda i tan referenciada independència del país. No dic que no. Però és jugar-s’ho tot a una sola carta, una mica hipotètica. Perquè, mentrestant, ens quedarem quiets i solemnes, mirant com passa l’enterro? O continuarem assistint any rere any a actes simbòlics multitudinaris d’aquests que desperten l’admiració arreu del món? No paren d’admirar-nos, potser hauríem d’afluixar una mica perquè a l’estranger han començat a donar senyals d’extenuació admirativa. Jo també n’estic una mica tip, dels actes simbòlics. Si els queda una mica de compassió humana, des d’aquí els imploro que no se’ls acudeixi convocar una agenollada per la independència: milions de catalans de genolls, fent una gran genuflexió per demanar un referèndum legal a les autoritats d’Espanya, de la Unió Europea i del que queda del Comecon.

El que no sapiguem començar a resoldre ara, difícilment la independència ho resoldrà. Potser que comencem a apostar, a curt terme, per solucions més modestes, imaginatives, pràctiques i alhora efectives. Admeto que no seran no tan grandiloqüents com la llibertat nacional d’un poble i el seu dret a decidir. El que vinc a proposar és que no ens limitem a dipositar totes les nostres esperances, i els ous, en un sol cistell. Un cistell que el cistellaire tot just ha començat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Del tot d’acord amb l’Enric Gomà (i, és clar, amb el Pau Vidal).

    (Des de Sabadell, emprenyats per tot plegat, però rosegant les delicioses belgues de cal Genescà, que una cosa no treu l’altra…)

    • Ignasi, a la segona part de l’article, exposaré unes quantes propostes concretes. Però us haureu d’esperar uns quinze dies.

      D’altra banda, al març sortirà un llibre que he coordinat, “Canvi d’agulles” (a La Magrana), escrit per deu autors, sobre com fer el català més senzill, més ric i més àgil: propostes sobre qüestions de normativa. Espero que us interessi.

  2. Jo, com el meu conciutadà Antoni Dalmases, d’acord amb tant amb Enric Gomà com amb Pau Vidal. Només voldria afegir que ara les belgues del cal Genescà ja no són el que eren, i que les de cal Portell els passen la mà per la cara.

  3. Llegir els articles del Sr. Gomà sempre és una alegria, encara que ens ennovi males notícies. Jo diria que a Sabadell la catanyolització també ha fet forat com a arreu. I com a “taieret” que sóc, defenso els dolços de ca la Núria de la Creu alta, la nata per als suïssos dels diumenges al matí és excel•lent.

  4. Jo, d’un temps ençà, me n’adono que, de mica en mica, el català se m’esmicola a les mans. L’empro cada dia, però cada vegada pren una forma més maldestra, menys pura, si se’m permet l’expressió. I veig que és quelcom que li està passant a tota la gent del meu voltant i em preocupo, i penso que si som independents ho podrem reslodre, però alhora crec que és quelcom ineludible, que el català es converteixi en un castellà mal parlat; i m’angoixo quan escolto com parla la quitxalla que puja i em pregunto qui seràn els dipositaris del català del futur; i m’enfado quan veig que sembla que ningú no li doni importància, i que els llibres d’estil dels mitjans de comunicació que haurien de vetllar per la forma més correcta de la llengua es baixen els pantalons i accepten formes barbaritzants amb l’excusa de fer més popular l’idioma. I ja n’estic fart, i vull solucionar-ho però em sento impotent i no sé qué fer, i estic trist, molt trist, perquè ho veig molt fotut. Jo no vull, però de mica en mica estic començant a odiar el castellà. Em rebelo i em nego a parlar-lo, però em sorprenc tornant-hi, perquè em fa por que algú em faci mala cara i no vull problemes, i llavors penso que els fatalans som uns covards i que ens venem per un plat de llenties i que aixi ens va. Collons. Si us plau, perdoneu l’embranzida, però és que necessitava desfogar-me. Hem de fer alguna cosa. Però què?

  5. El comentari “Vidal conclou que tot plegat es resoldrà amb la coneguda i tan referenciada independència del país” no és el que diu el llibre. Vidal diu que això és una condició imprescindible, però no serveix per a res per ella mateixa si no apliquem tot un seguit de mesures alhora.

  6. Tot i que no sóc pas experta en sociolingüística, diria que els CALCS són ben difícils d’evitar (un barbarisme, en canvi, és més fàcil tant de detectar com de corregir). Senyor Gomà, vostè mateix es “queixa” dels calcs, però acaba l’article (crec) amb un, oi? “El que vinc a proposar…” no sembla pas una expressió autòctona, oi?
    De fet, això no fa més que constatar el que vostè mateix manté, que els calcs són ben i ben difícils d’evitar

    • Roser, et copio el que diu l’Optimot sobre el cas que tu assenyales:

      5. És correcte ve a ser, vinc a dir en català? / venir a + infinitiu

      Font Fitxes de l’Optimot

      L’ús del verb venir davant d’un infinitiu introduït per la preposició a amb el significat de ‘fer o esdevenir-se d’una manera aproximada allò que indica aquell infinitiu’ és correcte. Per exemple: Ve a tenir els mateixos anys que jo. El pis ve a costar uns 6.000 euros. Tots els candidats vénen a […]

      A mi no em sembla un calc, francament.

  7. “Mirant com passa l’enterro” ” A curt terme” Sr. Gomà revisi els seus escrits abans de fer-los
    públics.
    La meva llengua materna és castellana.

    Àngels

    • Àngels, ja reviso els meus escrits abans de fer-los públics però gràcies pel consell. Sempre és bo que t’ho recordin.

      Terme i termini són pràcticament sinònims, en el sentit temporal:

      terme : 4 1 Fi d’un període de temps, època en què una cosa fineix, en què hom ha de pagar un lloguer, etc.

      termini : m 1 1 Acabament d’un espai de temps assenyalat per a fer alguna cosa. Espero que ho acabarà en el termini convingut.

      A mi m’agrada més ‘a curt terme’ que ‘a curt termini’, encara que el diccionari no ho entri. Em prenc aquesta llibertat i no és cap calc del castellà, precisament.

      Pel que fa a ‘enterro’, és una paraula popular (a banda de escrita per Verdaguer a “L’Atlàntida” la qual no penso renunciar, com bé em va ensenyar el lingüista Joaquim Pomares. Tot un mestre.

      • Excuses, se m’ha enviat abans d’hora quan ho estava revisant.

        El paràgraf correcte és:

        Pel que fa a ‘enterro’, és una paraula popular (a banda d’escrita per Verdaguer a “L’Atlàntida”) a la qual no penso renunciar, com bé em va ensenyar el lingüista de TV3 Joaquim Pomares, al cel sia. Tot un mestre.

        • Molt d’acord amb l’Enric Gomà en aquesta resposta.

          I encara afegeixo: el bon català no depèn gaire de la terminologia, del lèxic i del diccionari en el qual ens fixem massa.

          I més: la gent que escriu (o que parla) bé una llengua és més lliure d’innovar i/o de mantenir trets locals o fins i tot familiars o personals sense que hagi de témer que se li qüestionarà el seu coneixement de l’idioma (afició molt estesa a casa nostra: “Tu que dónes lliçons, t’he pescat!”).

          Pel que fa als belgues (o les) belgues, que ja coneixia tot i ser d’Igualada i de viure a Can Fanga, no m’ha quedat clar si són d’un gènere o de l’altre ni si són més bon(e)s els/les de cal Genescà o els/les de cal Portell.

    • Si tothom escrivís i parlés (i “s’equivoqués”) com el Sr. Gomà, em sembla que els catalans podríem fer una festa major que duraria uns mes seguit. On s’ha de firmar?

  8. El problema no rau en els catalans, el problema és que molts fills de famílies castellanes que han après català al carrer o a l’escola de manera incomplerta o deficient, van escampant i estenent un català mal parlant que acaba per empaltar-se en el vocabulari de molts catalans que no es preocupen o tenen temps per fixar-se en el que és o no correcte i depurar-ho. Diguem que, en lloc de curar el malalt amb el remei, hem provocat una gangrena que s’escampa. Tallar-li la cama seria la independència, que cada vegada es fa més evident com a única i urgent solució.

  9. He escrit un munt de vegades a Amnistia Internacional perquè m’enviïn els comunicats en català. I, indefectiblement, em diuen que per mor d’economies -vés a saber quines- no poden enviar-me’ls en la nostra llengua. Què deu passar amb els danesos, suecs, finesos, noruecs…?