El ‘Bèstia!’ de l’Oriol Tramvia en fa 40

Entre el 28 d’octubre i l’1 de novembre de 1976, Oriol Tramvia acompanyat del grup Bhakta va oferir un seguit d’actuacions al Zeleste, de les quals es van extreure una sèrie de talls que formarien el disc en directe Bèstia!. Si fem números ens adonarem que aquest any es compleix el 40 aniversari de la publicació d’aquest àlbum referencial i per això aprofito de l’efemèride per fer una sèrie de reflexions amb la perspectiva que dóna el pas del temps.

Es tendeix a etiquetar el Bèstia! de l’Oriol com un dels primers àlbums punks publicats a Espanya. També s’ha dit que va ser el primer punk català. Aquesta seria una etiqueta superficial que més enllà de la dada i l’anècdota no té més importància. D’acord que si un ara agafa el format vinil del Bèstia! t’impacta l’agressiu, estrident i encertat disseny de portada que en va fer Claret Serrahima. I quan després et poses a escoltar el disc el podries situar i classificar dins de l’anomenat fenomen punk o prepunk.

La cançó que dóna títol al disc que comença al crit de “Bakunícese” en clara referència a un dels pares de l’anarquisme, el toc de guitarra i el so contundent de Bhakta encara ens traslladen més a la idea de que estem davant del primer fenomen punk a casa nostra. A la cançó “Bèstia!” l’Oriol escup frases com “…qui tingués un misto per tal del món cremar”.

Si que és cert que el Bèstia! podria ser un embrió del punk que poc després es desenvoluparia a Espanya anticipant-se a bandes imprescindibles com La Banda Trapera del Río, o succedanis descafeïnats com el primer Ramoncín o KaKa de Luxe.

En diverses converses que he mantingut amb l’Oriol ell sempre m’ha deixat molt clar que quan ell va fer el Bèstia! mai va voler fer un disc punk i encara menys erigir-se com un dels precursors d’aquest gènere a la península. Ell accepta amb certa resignació l’etiqueta però sempre insisteix en que en aquell moment ni tan sols sabia el que era el punk, ni els Sex Pistols, ni el Sid Vicious ni tot aquell esclat punk que arrelaria a Anglaterra un any després, quan a partir del 1977 esdevindria un fenomen de masses. Jo me’l crec, en primer lloc perquè si ens fixem estrictament en les dates, tot quadra. Com hem dit al principi, l’any 1976 l’Oriol fa la sèrie de concerts al Zeleste que donarien com a fruit el Bèstia!. Aleshores, el fenomen punk, el que entenem que sorgeix d’Anglaterra amb grups com Sex Pistols, The Clash o The Damned per citar-ne alguns, es trobava en una fase més que embrionària. No va ser fins ven entrat el 1977 que tots aquest grups no es van consolidar i esdevenir una moda mundial. Si a això hi afegim que aquí tot just s’acabava de morir el dictador Franco i estàvem encara sota un règim molt restrictiu i repressor, és evident que tret de quatre privilegiats que anaven i venien ningú coneixia d’una forma directa i en profunditat el punk anglès.

Descartada la còpia i l’emmirallament en el punk anglès i la referència d’aquest, m’atraveixo a dir que l’Oriol no era punk ni ho va ser mai. M’inclino a pensar que si alguna cosa va ser l’Oriol és un artista autèntic, sincer i fins a cert punt ingenu. Quant a autenticitat, l’Oriol sempre havia estat un irreverent en tota regla. Només cal veure antecedents a l’etapa del Bèstia!. En primer lloc al Grup de Folk, del qual va formar part com a membre més jove on ja n’havia fet alguna de grossa com cantar davant de l’estupefacció dels seus companys, el públic i el censor de torn lletres que només la casualitat i perplexitat del moment provocaren que no acabés arrestat, a la presó o vés a saber on. El mateix Eduard Estivill m’explicava que durant una actuació del Grup de Folk, l’Oriol va cantar la següent lletra:

“… Cuando yo era pequeño me cagaba en un barranco
y ahora que soy mayor me cago en Francisco Franco…”

Això ho cantava l’any 1968 i ningú encara sap com no va acabar malament. Des d’aleshores a les diverses actuacions amb el Grup de Folk, l’Oriol era vigilat i en la majoria dels casos no el deixaven ni cantar per por que no en fes una de grossa. Molts anys després, concretament l’any 1975, quan el personatge d’Oriol Tramvia ja havia pres forma, gràcies també a l’ajuda d’un home clau de tota aquesta etapa i sovint massa oblidat, Albert Batiste, l’Oriol també va ser convidat a participar al primer Canet Rock. No obstant això, l’organització no se n’acabava de fiar i no el van deixar actuar a l’escenari principal i el van relegar a la carpa alternativa. Aquests dos fets penso que diuen molt d’ell i el situen per sobre de qualsevol moda o tendència punk o com es vulgui dir. L’Oriol era l’Oriol, un tio autèntic, capaç de fer temes com el “Bèstia!” o agafar els versos de Joan Salvat-Papasseit i fer la cançó “Venedor d’amor”. El mateix Oriol ironitza i fa befa del crític musical de torn que pel fet de fer un tema com el “Venedor d’amor” publica el següent:

“Carece de esa desfachatez bandálica con la que había puesto música a los textos de Foix y Espriu. Es una pieza amazacotada, insulsa, pedante y pesada.”

L’Oriol em va explicar que aquest treball va acabar essent un disc en directe perquè ell no volia entrar a l’estudi. Era una etapa en què tenia molt present la qüestió del compromís, el testimoni i la idea del directe, fresc, actual i sense trucs. L’Oriol se sent satisfet d’aquell resultat perquè mostra molt bé el testimoni de tot el que estava sentint en aquell moment amb els músics que tocava. Coincidia en un moment que hi havia com unes expectatives i una esperança amb que tot podia canviar, on l’Oriol apostava per la ruptura total.

M’imagino que el somni de l’Oriol i tot el que imaginaven i vivien no va passar d’un somni d’un instant, no obstant això, gràcies a aquest somni i a aquell moment ens ha arribat un disc que ha esdevingut una referència i que ha traspassat el seu propi temps i moment per erigir-se com un clàssic de la nostra música popular.