Els afectes del carisma culer

8.08.2015

La sortida de Xavi Hernández del Barça ha comportat l’elecció d’un quart capità que fes companyia a Messi, Iniesta i Busquets. El vestidor, que és qui té potestat al club per nomenar un nou capità, ha escollit Mascherano. El risc que aquest jugador argentí faci mai unes declaracions en català és nul, tan improbable com que Messi o Iniesta es llancin a parlar públicament en català. Ja es d’agrair que Sergio Busquets respongui en català les preguntes de la premsa aborigen…, però es pot afirmar sense ofendre ningú que amb la marxa de Xavi el Barça s’ha quedat amb un sol capità catalanoparlant.

Javier Alejandro Mascherano és el quart capità del Barça

Javier Alejandro Mascherano és el quart capità del Barça

 

Em direu que els jugadors de futbol parlen al camp, i que el que puguin dir fora del terreny de joc és irrellevant. Em direu que un capità ha de tenir altres virtuts: una certa ascendència sobre els seus companys, moral per aixecar els ànims de l’equip en moments d’adversitat, tacte a l’hora de tractar els col·legues, o assertivitat per plantar cara a l’àrbitre si s’equivoca. Tot això és veritat, però també és cert que el capità representa el Barça davant de l’afició i del món. És la veu del vestuari i ha de tenir una certa autoritat i capacitat de seducció. Sorprèn que no hagi sortit escollit Gerard Piqué, un jugador que hauria pogut complir totes aquestes funcions sense menjar-se els pronoms. No es tracta de reclamar una quota lingüística, ni d’imposar una llengua al vestuari (cosa impossible), sinó de prendre consciència que associar el carisma de ser capità del Barça a aquest afecte lingüístic és molt més que una qüestió d’efecte.

No pretenem pas aquí qüestionar la junta directiva. La voluntat del vestuari ha prevalgut per damunt de qualsevol altre criteri. Potser seria bo que, sense cap ànim de polititzar les coses, la junta prengués consciència que entre els socis del Barça hi ha una gran diversitat lingüística, i que la llengua catalana ara mateix hi és infrarepresentada, començant per l’entrenador, que un dia ens haurà d’explicar com és que es va afanyar a aprendre italià quan va ser entrenador de la Roma i aquí, en canvi, encara és hora que ens digui bon dia.

Enyorem aquells dies en què l’equip podia fer una jugada de porteria a porteria en català. Valdés passava la pilota a Piqué o a Puyol, Puyol la cedia a Busquets i aquest a Xavi. Xavi feia una passada mil·limetrada a Fàbregas i aquest a Bojan i GOOL! Guardiola i Tito també ho celebraven en català des de la banqueta. Eren temps en què el carisma del jugador del Barça es pastava també en la llengua. No vull culpar ningú. Només que siguem conscients que això, ara per ara, s’ha perdut.

4 Comentaris
  1. Clar que sí. Fitxem 11 catalanets i juguem ça semi final de Champions amb el Júpiter!
    Es ve a jugar a futbol!

  2. Has vist mai que el soci blaugrana hagi fet pressió perquè els jugadors facin l’esforç de parlar en català públicament? Són catalans, els socis del Barça, o marcians? Has vist a qui acaba d’escollir president el soci del Barça, aquell soci a qui no se’l pot enganyar? Doncs això. És el poble que tenim, i del qual naturalment no es pot esperar res. Res de res. Amb els catalans, tot és perdre el temps.

  3. Recordo unes declaracions de Gabri Garcia, l’exjugador del Barça amic íntim de Xavi Hernández, en què deia que amb en Xavi es parlaven en castellà ja que a La Masia, on van formar-se com a jugadors, es van conèixer amb aquest idioma i que, per inèrcia, continuen igual. La pregunta és: a part de com a jugadors, a La Masia blaugrana els ensenyen o ensenyaven sota un criteri de catalanitat, segons la filosofia tan esventada del club, i apliquen o aplicaven la immersió lingüística en català? I com és que per a aquells dos nens (aleshores eren canalla) catalanoparlants, un cop a La Masia blaugrana, l’idioma de comunicació era el castellà? He d’aclarir que Gabri Garcia, un vegada traspassat a l’Ajax i instal•lat a Amsterdam va declarar-se partidari de la independència de Catalunya. Amb això vull dir que no hi ha cap animadversió envers la nostra llengua per part de tots dos.

    Xavi Hernández podia ser, i és, un magnífic jugador i un bon capità, però a mi em fa l’efecte que per a ell i per a la resta de jugadors catalans companys seus el català no és una qüestió gaire important. I amb això em permeto dubtar de si durant els entrenaments i les concentracions el català és l’idioma de comunicació entre ells mateixos, i no diguem ja entre ells i la resta de jugadors estrangers i no catalanoparlants, vist l’antecedent que acabo d’explicar. Aleshores, ¿com és pot exigir o demanar als jugadors i tècnics no catalans i estrangers l’ús públic del nostre idioma? La culpa és d’ells? Em penso que no. Aquests es deuen preguntar per què han de fer l’esforç d’aprendre una llengua que ni els mateixos jugadors catalans no tenen l’ànsia d’emprar en tot moment, que només serveix per fer el paperot de contestar les preguntes a uns periodistes determinats, i no a tots, i quan s’ha acabat l’entrevista els mateixos periodistes que abans preguntaven en català ara se’ls adrecen en castellà? I fan ben fet, jo d’ells no perdria el temps si observés aquest poc interès pel propi idioma demostrat per uns companys catalans que, en no enraonar-los en català, no els ajuden gens a aprendre’l, i per uns periodistes que, un cop fora de les càmeres i micròfons, desen el català en un estoig, talment com una flauta o un contrabaix.