El 21D pot ser el referèndum definitiu

10.11.2017

Arnold Van Gennep, l’etnòleg francès autor del costumari que va servir a Joan Amades de model per fer la seva obra magna, és famós també per haver-se inventat el concepte de ritual de pas.

© Ermengol

Aquest concepte defineix els moments especials en els quals els individus canvien de rol social a través de rituals molt reglats i establerts. Aquests rituals institucionalitzen i faciliten aquest pas, tant al subjecte que el fa com per tota la resta que l’acompanya i l’accepta en el seu nou rol. Un exemple típic d’això és el pas de la infantesa o l’adolescència a l’edat adulta, que en moltes societats es fa amb un ritual d’aquest tipus.

És un concepte també aplicable a entitats col·lectives. En aquest sentit, un referèndum d’autodeterminació es podria considerar com mena de ritual de pas mitjançant el qual un col·lectiu humà pot passar de formar part d’una entitat política més gran a ser considerat un ens amb entitat pròpia.

En la situació actual d’oposició rotunda i radical de l’ens polític en el qual està emmarcada Catalunya, l’Estat espanyol, i després de més de 5 anys i tres intents frustrats -9N, 27S i 1O-, aparentment el referèndum no és una opció viable. En això hi ha ajudat molt el que es pot qualificar de cismogènesi, és a dir, la dinàmica perversa del conflicte desigual i in crescendo entre les entitats Espanya i Catalunya que amenaça amb engolir la cohesió social.

Quines alternatives hi ha? Aparentment el registre històric només ofereix dos ‘rituals de pas’ alternatius possibles: la dissolució de l’estat, cosa que facilitaria la configuració d’un estat català; o una insurrecció social generalitzada per obligar l’estat a acceptar el canvi de rol de Catalunya i que, d’acord amb la dinàmica cismogenètica, pot degenerar en una mena de guerra civil més o menys cruenta. La primera és bastant improbable, la segona és, simplement, indesitjable.

 

Hi ha alguna altra alternativa?

Quan el juliol del 2015 els partits i les entitats sobiranistes van analitzar i negociar com afrontaven les eleccions del 27S, va haver-hi sobre la taula una idea força peculiar que es va anomenar ‘llista sense president’. Aquesta idea, però, es va quedar allà, sobre la taula: tot i que la majoria de partits i entitats l’acceptaven, CDC va aconseguir forçar la formació de Junts pel Sí.

La llista sense president consisteix en el següent: és una llista unitària a la que donen suport partits i entitats, que no presenten candidatures pròpies, i que no està formada per polítics en actiu, sinó per persones de l’anomenada societat civil escollides perquè siguin un reflex el més plural i divers possible del gruix de ciutadans catalans que volen exercir la sobirania.

L’altra característica singular d’aquesta llista és que, si guanya per majoria absoluta de vots -i, lògicament, també d’escons-,no escull president de la Generalitat, cosa que obliga a dissoldre el Parlament passats dos mesos i tornar a fer eleccions. És un instrument que, per tant, obre una mena de procés constituent però dins de la legalitat vigent.

Ara que hi ha convocades eleccions autonòmiques el 21 de desembre, el sobiranisme sembla molt receptiu a recuperar la idea d’una llista unitària, però no sembla que hi hagi la intenció de portar a la pràctica aquesta idea, sinó que es vol que sigui força més convencional i formada per polítics, sobretot els que estan a la presó o a l’exili, perquè serveixin de símbol o per protegir-los de més accions repressives.

 

Un ritual de grau inferior

Unes eleccions ‘normals’, siguin generals o autonòmiques, també són un ritual de pas en el que es decideixen les línies d’actuació política dins d’un marc institucional establert. Per adonar-se’n d’això només cal recordar com es viu tot el procés: la precampanya i la campanya electoral, el dia de les eleccions i, sobretot, la nit electoral, després de la qual tothom se’n va a dormir començant a assimilar el canvi -o no canvi- que significaran per a la vida pública dels següents anys els resultats finals.

Un referèndum d’autodeterminació, però, és un tipus de ritual de pas d’un grau molt superior, perquè modifica el marc institucional de la societat en la que es celebra. Per tant, si no hi ha la possibilitat d’organitzar un referèndum i es volen aprofitar unes eleccions normals, perquè siguin equivalents cal fer-hi una modificació superlativa, extraordinària, que salvi la distància enorme que hi ha entre un grau i l’altre.

I això només es pot aconseguir introduint algun element que buidi les eleccions dels discursos del debat polític convencional sobre què cal fer dins del marc establert i centri el missatge polític únicament en la impugnació d’aquest marc i la proposta de canviar-lo. I això només és possible si aquest element és prou singular. I quin element hi ha disponible que permeti fer això? Ho heu endevinat: la llista sense president.

Els mecanismes de control que acompanyen totes les eleccions ‘normals’ aportaran totes les garanties als resultats, de manera que tots els ciutadans de Catalunya, d’Espanya, d’Europa i del món sencer sabran del cert si hi ha o no una majoria real de catalans que volen una Catalunya plenament sobirana i hauran d’acceptar-ho, els agradi o no els agradi. En resum:significarà un punt i a part en la situació política a Catalunya i Espanya, que porta gairebé cinc anys bloquejada i en cismogènesi progressiva precisament per aquest motiu: la impossibilitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació que, recordem-ho, és la voluntat molt majoritària dels catalans.

Josep Maria Camps.
Llicenciat en antropologia social i periodista.
Autor del blog www.croniquessubsidiaries.wordpress.com.
@jmcampsc