El 2017 i la mare dels ous!

4.01.2017

Mai no podrem agrair del tot a les institucions espanyoles i als seus jutges el seu interès per reivindicar i difondre una frase que no existia en el refranyer català tradicional, però que ara és l’estrella de les xarxes socials i de les bromes dels àpats d’aquestes festes: “per fer una truita s’han de trencar els ous”. Per això el Parlament de Catalunya podria decidir fer un pas endavant i declarar l’any 2017 com l’Any de l’Ou.

Truita de patates. Fotografia de Toni Prat

A l’hora d’esmorzar deixarem de banda les advertències de l’OMS i reivindicarem la llegenda del poble de Montgai on una dona que demanava a la Mare de Déu desfer-se del marit va sentir el conegut refrany: “Cansalada i ous fregits treuen la vista als marits”. Va ser el sagristà, amagat darrera de la imatge, qui va dir la frase i els marits, les granges d’ous i de porcs i les fàbriques de cansalades han viscut d’aquesta bicoca celestial.

A partir d’aquest 2017, no confondrem més els ous amb els cargols, ni la gimnàstica amb la magnèsia. Tindrem les idees clares, serem valents i tindrem ous. Decidirem que, aquest any sí, com que estem fins als ous de la legislació espanyola i ja estem tips que ens toquin els ous, farem una truita de dos rovells: referèndum o referèndum.

Aquesta vegada els pobres que tenim la raó i la democràcia serem més poderosos que el fort i mirarem d’evitar que la corda sempre es trenqui pel punt més prim. Deixarem d’estar en perill com un ou entre dues pedres. D’altra banda, podrem deixar d’estar entre l’Espanya i la paret i de ser aquells inexperts que es deixaven la clofolla de l’ou o que volien menjar nous sense trencar la closca.

És clar que sempre hi haurà alguns dirigents comuns que trobaran pèls als ous i que no s’adheriran a la campanya dels ous per masclista i ens felicitaran l’any nou com la “bona anyada per a tothom i per a totdon”. A més faran “donatges” a la pobra gallina d’una família “monomarental”. També ens diran que, per fer un bon referèndum acordat amb l’estat i amb reconeixement internacional, caldrà esperar eternament “la setmana dels tres dijous, on la dotzena tindrà tretze ous”. Els respondrem que “val més l’ou d’avui, que la gallina de demà”.

També hi haurà els unionistes, que aparentment no s’assemblen entre ells, com un ou i una castanya, però que per anar contra el dret de decidir dels catalans s’assemblen més que un ou a un ou. Són de la confraria de l’ou de la serp i tenen la teoria que “no hi fa res perdre un ou per salvar un bou”. Vindran aparellats com els ous ferrats, els civils i els testimonis de Jehovà i ens diran que els ous sense sal no fan ni bé ni mal o que, sense el seu “salero”, els catalans som més avorrits que un dia sense pa. Ens diran que no podem sortir de l’ou ja que som inexperts i no sabem ni trencar un ou i que si insistim a voler menjar ous frescos, ecològics i de gallines autòctones i alliberades del gall ens trencaran la cara legalment. Diran que no podem posar tots els ous en el cistell de referèndum i que “estan hartos que andemos pisando huevos” i que tot és una qüestió de principis constitucionals: “no por el huevo sinó por el fuero”. Pronosticaran que no es pot trencar la paraula donada –paraula que ells mai han complert-, ens voldran fer llàstima, anunciaran que un ou sense el rovell del reconeixement internacional val més tirar-lo al foc. Però, com que han estat cobdiciosos i la veritat és com un arbre verd que no es vincla sinó que es trenca, la branca amb massa fruit acabarà per esquinçar-se.

Nosaltres afirmarem que ja poden cridar ous a vendre i que “els records sense cistell que se’ls fotin al clatell” -com deia la meva sogra, Conxita, de Sant Hilari- o que ja sabem que les seves aparences de xais dialogants ja no ens enganyen ja que “tot el que és blanc no és pas farina”. Els contestarem que ara aprofitarem l’ocasió i que el primer que cull la flor s’emporta l’olor. També els direm que “qui sap els ous ben cuinar pot fer cent metres de menjar”. Finalment, els direm la sentència definitiva que, un cop pots menjar sense permís, “un ou en el ventre no se’n mou”.

Després de 300 anys de ser estúpids, es girarà la truita. Deixarem de fer ous en terra -de fracassar-, de portar ous a vendre i, per fi, ens decidirem no només de fer-la petar i trencar nous, sinó que traurem el cap, trencarem el plat bonic i les oracions als devots de la Verge del Pilar. Finalment no amagarem més l’ou i trepitjarem l’ull de poll. Decidirem, votant sí, que “val més ser amo d’un ou que criat d’un bou”.

I, si em volen processar per sedició, els meus còmplices necessaris i indispensables han estat l’Anna Parés i Puntas, amb el seu extraordinari llibre Tots els refranys catalans (25.000 refranys d’arreu de les terres catalanes) (Edicions 62), la Joana Raspall i en Joan Martí, amb el seu Diccionari de frases fetes (Aula) i la petita joia de Victor Català, Quincalla (Mil adagis per aprendre vocabulari) (Edicions 62). Des d’ara demano -humilment- poder-me emportar aquests llibres a la presó. Amb això ja seré feliç.