Efecte tren

Tot és pujar al tren i atacar-me la mala consciència. Potser m’he passat de brusc, un cop més no he controlat l’energia mental i m’ha sortit la mala hòstia. M’he aixecat compulsivament, fent pols l’educació amb què me’ls havia guanyat, i, vermell fins a les ungles, no he pogut més: “Això és un abús! Supera de lluny les meves línies vermelles”. Al gerent se li ha escapat el riure, però el de Recursos Humans ni s’ha alterat: “Pensi-s’ho bé. Creiem que és una oportunitat immillorable per al seu perfil”. Però jo ja sortia del despatx, baixava a peu les vuit plantes i no he parat fins a l’estació. Poso el peu al vagó, m’assec al compartiment buit i em desinflo.

Tot va començar amb aquella demanda: “Expert en les TIC per incorporar a multinacional de primera línia en telecomunicacions. Capacitat executiva, autonomia i lideratge” Vaig superar els dos filtres de la selecció entre més de set-cents aspirants, era un dels quatre candidats per a la roda d’entrevistes , amb clars indicis de ser el favorit. I fins avui no em reciten les fabuloses condicions. Potser sí que ho havia entès malament, però demanen caràcter executiu per a un càrrec sense poder de decisió; sobre el lideratge, ja em diran com es practica en un equip d’onze venedors repartits tota la setmana pel territori i teledirigits des de la central. Però que la capacitat d’autonomia es refereixi a estar inscrit en el cens dels Autònoms, ja m’ha semblat inaudit. I que la vinculació amb l’empresa sigui revisable cada sis mesos en funció dels resultats, una aberració. I que al damunt et facin signar un compromís d’exclusivitat, ja m’ha disparat allò de l’abús.

Però dalt del tren, amb aquests paisatges tan relaxants, la veu interna em diu que m’he arruïnat la primera ocasió en dos anys d’accedir a un lloc de treball, i potser té raó el de Recursos Humans que m’ho he de pensar millor. Aquesta mateixa tarda li escriuré una carta, serena, raonada, flexibilitzant els meus límits, mostrant-me disposat a continuar negociant. Podria acceptar la condició d’Autònom si fixem un màxim de temps. Això de l’exclusivitat és molt elàstic, es tracta de consensuar un redactat prou ambigu. Sobre l’import de les comissions, podem acordar uns mòduls més raonables. De fet, tot és susceptible de pactes, mentre mantinguem l’esperit positiu i dialogant, i aquest serà el missatge central de la meva carta, un text perfecte, convincent, amb cada paraula i tots els punts i les comes ben calculats. No és per res, però l’expressió escrita sempre ha estat el meu punt fort.

Per megafonia ja anuncien la meva estació de baixada, quan rebo l’avís d’un whatsapp. Em connecto mentre surto del vagó. És d’ells, em diuen: “Plaça coberta. Agraïm seva amabilitat”.

Mentre tentinejo per l’andana, sento uns rebrecs de paper. És la carta que no arribaré a escriure, feta una pilota directa a la brossa.