Efecte miniclub

11.02.2016

Fa uns sis anys vaig passar un cap de setmana en un complex turístic (resort per als angloparlants) situat a pocs quilòmetres de Berga. Com és lògic, en un establiment d’aquest tipus hi havia persones de diverses procedències. Doncs bé: les activitats del miniclub d’aquelles instal·lacions es feien íntegrament en català. Em va decebre una mica que la flamant mascota del càmping —la van presentar en societat aquell cap de setmana— es digués Pepito Grillo i no Grill-Parlant o Pep el Grill. Però en la meva vida de client d’hotels, complexes i establiments turístics de tota mena, aquell cap de setmana va marcar un màxim històric quant a l’ús del català que no s’ha tornat a repetir. Però jo, aleshores, no sabia que tant de català era una excepció i estava sorrut per culpa d’en Pepito Grillo.

Berga, des del santuari de Queralt

Berga, des del santuari de Queralt | Foto: Viquipèdia

Parlaré, doncs, de tres establiments més d’arreu de les tres branques principals dels Països Catalans que m’han fet caure la bena dels ulls i els comentaré superficialment per ordre cronològic.

Mallorca, 2008. Hotel a Portocristo. El personal de recepció era catalanoparlant i parlava altres llengües amb fluïdesa. Ara bé, els monitors de totes les activitats gastaven qualsevol idioma menys el català (gairebé tots eren belgues). En una exhibició de poliglotisme, les instruccions per a les activitats es repetien en castellà, italià, francès, neerlandès, alemany i anglès. Però a cap monitor no li va passar pel magí de dir ni una paraula en català. I ni una vol dir ni una. En una setmana d’estada, el marcador del català es va quedar a zero.

Peníscola, 2010. L’entrada a l’hotel va ser un miratge: un recepcionista català ens va atendre en la llengua en què ens hi vam adreçar. Però l’equip de monitors, que eren nats a Torrent (l’Horta Oest), no pronunciaven un mot en català ni per equivocació, per molt que la Viquipèdia digui que la ciutat és de predomini lingüístic valencià. L’entenien, sí. I jo els hi parlava i mai no em van convidar a confluir amb ells en castellà. Però no l’utilitzaven oralment ni durant les activitats ni quan no se’n feien.

L’Ametlla de Mar, 2014. Quan portem la canalla al miniclub, la monitora em pregunta: “¿En qué habitación están?”. Responc: “La trenta-tres”. Com que no m’entén a la primera, demana aclariments: “¿La trece?”. L’escena es va repetir l’endemà, paraula per paraula. Hom diu que el català i el castellà s’assemblen en un 85%, i deu ser cert. Però hi ha persones per a les quals tota semblança serà insuficient, ja que s’encastellaran en un monolingüisme granític que els garantirà en molts casos un interlocutor que abandoni el català. De fet, la confluència lingüística en castellà s’acaba produint sovint fins i tot en comarques on la llengua inicial de la majoria de la població és la de Cesc Fàbregas. (Per cert, que l’Ignasi Gaya, periodista de TV3 a qui vaig topar per aquells verals i amb qui vaig passar alguna estona de més volada cultural que la que oferia la classe d’aeròbic, pot donar fe d’aquests usos lingüístics.)

Podria relatar ad nauseam observacions de Cambrils, de Salou, etc., però ja ha quedat prou clar en què consisteix l’efecte miniclub. Aquest efecte consisteix que el català desaparegui de les interaccions grupals que s’esdevenen en llocs turístics, al marge de quin sigui el pes dels catalanoparlants que fan una activitat, siguin nens o adults. L’efecte miniclub es manifesta de dues maneres principals: en un multilingüisme que bandeja el català —a la manera de molts manuals d’instruccions, escrits en totes les llengües del món menys la del país— o en l’ús exclusiu del castellà, ascendit a la categoria de mínim comú denominador, la llengua comuna en què ha de discórrer tota activitat grupal.

L’observació de l’efecte miniclub ens porta necessàriament a formular-nos algunes preguntes. La primera: per què els hotels contracten personal incapaç d’expressar-se en una de les llengües que fa servir gran part dels seus clients? La segona: es pot concebre un càmping holandès o noruec on les activitats es portin a terme en castellà i no en neerlandès o noruec, respectivament?

No cal ser gaire perspicaç per deduir que part del sector turístic promou una política d’ocultació del català, per no molestar un determinat client tendent a sentir-se ofès davant qualsevol mostra de vitalitat d’aquesta llengua. Perquè, com fa l’acudit d’una vinyeta d’Enric Larreula, el català s’estudia, però no es parla. (En un article anterior ja vaig parlar dels catalanoescrivents.) Aquesta ocultació contribueix, és clar, a minoritzar l’ús del català, ja que en dóna una imatge distorsionada a la baixa de l’ús en els diferents territoris on es parla.

Així que animo el lector a proferir un no tranquil a l’efecte miniclub. Un no tranquil que es concreti en el manteniment del català en els establiments turístics, en el fet de suggerir-hi més presència del català en els fulls que posen a disposició dels clients i, arribat el cas, a la formulació d’una queixa in situ. Diguem no. Un no tranquil que sigui un sí a la nostra llengua.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. També passa en les visistes turístiques guiades, A mi una turista madrilenya em va dir de tot quan li vaig demanar al qui menava el carro en la visita a la fageda d’ en Jordà, no ja que fes l’ explicació en català, sinó que posés la versió en català prèviament gravada…. I a tocar, en el trenet dels volcans de la Garrotxa, les explicacions només es feien en castellà… Si això passa a la Garrotxa que no passarà a BCNW si s’arriba a fer aquest aberrant projecte….

  2. Estaves sorrut per culpa d’en Pepito Grillo? Si no ets ultra mega depressiu ni aspires al títol de català de l’any és millor que t’ho facis mirar.