Eduard Sanahuja, una paraula que no mata

4.05.2016

Eduard Sanahuja ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona del 2016 amb el poemari Teories del no. Isabel Graña ha llegit aquesta glossa al Saló de Cent durant el lliurament del premi, en un acte que ha inaugurat el Barcelona Poesia.

Eduard Sanahuja amb la Flor Natural 1 Foto Isabel Granya

Eduard Sanahuja amb la Flor Natural 1 Foto Isabel Granya

Som aquí per llorejar com mana la tradició el poeta guanyador dels Jocs Florals de Barcelona. Però l’aventura poètica d’Eduard Sanahuja va començar fa més de quaranta anys, per molt que els primers fruits arribaren al públic català el 1981 per mitjà d’El gos del galiot. Ell es va iniciar, com molts joves de la seva època, en una llengua que no era la seva, i és que tots sabem com han estat de brutals els talls intermitents a què s’ha vist sotmesa aquesta cultura nostra. I això cal recordar-ho i recordar-ho sobretot als poetes joves, perquè gràcies a poetes com Eduard Sanahuja tenen una llengua neta i polida, sempre a punt per estrenar versos. La llengua és precisament una de les realitats que primer t’assalten en llegir la poesia d’Eduard Sanahuja: el rigor lingüístic après del pare poeta, David Sanahuja, a qui recordàvem l’any passat en aquest mateix Saló de Cent. La llengua d’Eduard Sanahuja és viva, s’enforteix des de la pròpia tradició, però no té por d’anar a pouar en veus també antigues i llunyanes com Li Po, Baudelaire, Dante Alighieri, Rimbaud, Quevedo, Pessoa, Rilke, Nerval i tants d’altres…, perquè el poeta sap que «cada llavi és un temple», i «cada poema, un furt».

El 1983 confirma la seva presència en el panorama literari català amb Mirador, on ens confessa l’«amor policromat», i que malgrat les poques certeses constatables que l’obliguen a la recerca feixuga i incessant del propi jo —«No sé qui sóc, pro em trobo a tot arreu»—, el poeta continua sent de mena pacífic: «Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres». El 1987 guanya el Premi López Picó amb el poemari Doble joc, on se serveix per primera vegada del seu alter ego, David Gil, per mostrar-nos la dualitat dels seu univers complex, ara sí, gens dòcil i capaç de ser irreverent quan convé: d’«insultar i renegar desmesuradament, dient mal de tot déu amb saliveres verdes». És també quan comença a desplegar el mostrari d’insectes i altres animals que poblen la seva poesia, que anirà creixent des de les primeres abelles i aranyes fins a acceptar la presència mítica de les grans bèsties, siguin properes com els senglars, o bé llunyanes com els búfals; són presències simbòliques que confereixen força i potència alhora que una identitat molt genuïna a la poesia d’Eduard Sanahuja.

Quan el 1994 publica En defensa pròpia, els temes essencials de la seva poesia ja estan traçats, i es complementen amb un poemari commovedor que canta l’ambivalència d’un mateix sentiment: l’amor i el desamor. El poeta ha arribat a la certesa que al capdavall l’únic que comptarà en el balanç final és «qui has estimat, qui t’ha estimat a tu». Es lliura així a l’aventura amorosa i constata que, més enllà dels falsos moralismes, l’ètica i l’amor són les úniques batalles per les quals paga la pena lluitar, sempre i però, acceptant la pròpia condició humana, que no pot desfer-se de la carn i que el subjuga a «la irrenunciable dosi de desig». El poeta convençut estima «per activa i per passiva, i amb increment verbal a la flexió», seria capaç de matar per amor, però també per desamor, encara que sigui només «el crim sobre el paper», la crucifixió dels mots és l’únic que li resta per apaivagar el dolor, al capdavall —ens diu: «la vida és com un vers/ que imita la mentida» i «Un poeta ferit és pitjor que un senglar».

Després d’aquest llibre, un primer silenci de gairebé una dècada, i, per fi, la consagració definitiva que li arriba a través del Premi Vicent Andrés Estellés, el 2003, amb Compàs d’espera. La mort, que fins al moment era una certesa pressentida, esdevé en aquest poemari una presència viscuda, i el poeta assaja amb «la pedagogia del dolor», i no per casualitat, sinó perquè vivim en una cultura en què «Ningú no ens ha educat per traginar amb la mort». I altra vegada un silenci d’una dècada en què el poeta hiverna perquè l’home lluita amb el monstre. La lluita és ferotge, però ens retorna un poeta més savi el 2013, després de guanyar el Premi Maria Mercè Marçal amb El llançador d’espases. Aquest és un llibre escruixidor i bellíssim, en què el poeta, que comença a desgranar les seves teories de manera més oberta i palpable, ha arribat a la conclusió que «qui tria la bellesa, desafia l’atzar i es fa més lliure». La mort s’ha instal·lat definitivament en els versos d’Eduard Sanahuja, perquè és acceptada com a part de la pròpia existència; ben mirat la vida no és altra cosa que «la germana tonta de la mort», tal vegada perquè els humans som maldestres i ens costa massa aprendre a besar, i el bes és necessari, perquè «El bes no ens salvarà/ però ens identifica», ens distingeix com a espècie. La maduresa del poeta és constatable, i una nova posició li permet de qüestionar-se el vell ordre establert de l’univers, fins s’atreveix a pontificar «que el caos que vindrà/ és més just que l’ordre que hi havia». No està closa, doncs, la porta de l’esperança per al gènere humà. Només cal apartar-se del brogit, aprendre a escoltar el silenci i acceptar «la lliçó de vida/ que transmet la picadura del dolor».

El premi que avui rep Eduard Sanahuja com a reconeixement a les seves Teories del no el referma i referma la seva poètica. El poeta, ja savi, arrodoneix el pensament, i malgrat creure encara en «el dret universal de la tristesa», puntualitza que «Tenim dret a estar tristos/ però no a entristir per sempre». Ha entès que en un món on no hi ha certeses però on «tot va de veres», la primera certesa és que «Només el que no saps/ és veritat», que «tota moral fa mal quan la defenses», i així ens confessa «La fascinació del món» i les seves «Preferències», però sobretot ha fet les paus amb el monstre i ha calmat la seva fúria, ha retornat a la vida i assumeix que el temps «sap engrandir l’art/ a costa de la vida», i per això reivindica la condició d’home vell i de l’amor savi: «els boscos més antics són els que més crepiten/ i les nits no són fetes a mida de ningú». També reivindica la transparència i el seu llenguatge és fa més clarivident; el dret a parlar poc, perquè de vegades «no dir/ té més substància que parlar»; i «Tot el que es diu de més,/ bijuteria».

Finalment ens diu Eduard Sanahuja: «no he après a distingir la vida del poema», tal vegada per això reconeix que «Estem desesperats/ sense el llenguatge», i es reconeix un «ésser llibre» que ha optat per l’ofici de poeta, i així «Fer de la vida una lliçó d’estètica». Fa molts anys que ens parlen recurrentment de la inutilitat dels poetes i la poesia, però llegir Eduard Sanahuja ens ajuda a constatar tot el contrari. Permetin-me encara reblar aquesta certesa amb unes paraules de Marina Garcés, néta d’un altre poeta barceloní fraternalment unit a la família Sanahuja: «La poesia és l’esperança de trobar una paraula que no mata, sinó que ajuda a respirar.» Això ho sap molt bé Eduard Sanahuja, a qui rendim els honors de poeta llorejat.

Isabel Graña Zapata