Editorial Moll, adéu… o a reveure?

20.10.2014

Es veia a venir des de fa uns anys, quan l’editorial va obrir un concurs de creditors i va fer una crida als simpatitzants, per mirar de remuntar una situació econòmica crítica. Fa uns dies, els responsables de l’Editorial Moll anunciaven públicament amb una carta de comiat que havien de tancar portes.

Editorial Moll l'any 1937

Costa d’entendre que l’editorial més antiga i prestigiosa de les Balears –i una de les més acreditades de totes les terres de llengua catalana– hagi hagut d’arribar a aquest extrem. Però no és un cas aïllat. Fa temps que hi ha mostres ben visibles dels efectes de les profundes transformacions que travessa el món del llibre i la lectura. A Catalunya mateix hem assistit a fusions (o absorcions) editorials no gaire favorables i a tancaments d’agents de distribució i de llibreters que semblava que ocupaven un lloc sòlid en el seu àmbit.

Tampoc és un fenomen tan recent, ni afecta exclusivament l’edició en català. Ja fa quinze anys que André Schiffrin va llençar el seu crit d’alerta a L’édition sans éditeurs. I tampoc es tracta, afortunadament, d’una perspectiva d’extermini total del llibre i la lectura. Però sí que vivim una transformació molt profunda i ràpida, que ens obliga a tots –des dels autors als lectors, amb tot el sistema que ens posa en contacte a uns i altres– a reinventar-nos i a trobar les noves formes de relació més viables en l’entorn específic de la societat catalana. Les experiències positives existeixen, i segurament valdria la pena que alguna institució adequada promogués un intercanvi crític entre els diversos agents, que permetés identificar i estendre les iniciatives més exitoses.

Estic segur que l’Editorial Moll s’ha esforçat aquests darrers anys per trobar el seu espai en aquest nou context turbulent. Sembla que no se n’ha sortit, i a molts ens sap tant de greu que no ens volem resignar a la desaparició definitiva d’un patrimoni editorial tan excepcional. Convençuts de l’eficàcia a llarg termini de l’estratègia de la gota d’aigua de Francesc de B. Moll (Dura tamen molli saxa cavantur aqua), no volem que acabi guanyant la roca rígida, insensible, inamovible. Havent sentit de boca del mateix senyor Moll l’explicació vibrant del creixement que havia seguit l’editorial, sobretot en els anys acabats en quatre –1934, Les Illes d’Or; 1954, Raixa; 1964, Els Treballs i els Dies…– no podem admetre que sigui precisament en un any acabat en quatre que desaparegui l’Editorial Moll.

Ens agradaria, per tant, agafar-nos a un altre mite ben arrelat en la nostra història col·lectiva: el del renaixement de l’au fènix. O potser seria més indicat en aquest cas evocar els poders regeneradors d’una flor romanial?

Francesc de B. Moll

Potser és això, que suggereix cap al final la carta de comiat de l’Editorial Moll. Hi llegim aquesta frase: “Els llibres sempre formaran part de la nostra vida i qui sap si en el futur ens retrobarem a través de nous projectes literaris. Fins aviat!” És un arreveure, en lloc d’un adéu?

Volem creure que és així, que ben aviat veurem com es reactiva –amb tots els canvis necessaris– l’Editorial Moll. Perquè no sols tenim també un compromís personal amb el llibre i la lectura en llengua catalana, sinó perquè el patrimoni de l’Editorial Moll forma part de nosaltres mateixos, tant pel bagatge històric que representa en la nostra cultura com sobretot per les potencialitats de futur que conté: no és un patrimoni estàtic, una roca eminent del nostre passat, sinó l’aigua viva del futur, que encara ha de soscavar moltes roques que ens barren el pas cap a la plenitud.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. En uns moments de tanta eufòria i reivindicació popular al carrer, m’entristeix que tanquin successivament per falta de públic alguns dels emblemes de la nostra resistència cultural com la revista Tretzevents, les llibreries Catalònia, Ona i Proa, i, ara mateix, l’editorial Moll, la del fabulós Diccionari Català-Valencià-Balear. Ja no rebré cap més d’aquells volums de la seva mítica col·lecció Raixa de la qual vaig ser subscriptor des del primer número -El que s’ha de saber de la Llengua Catalana, de Joan Coromines- , i que, segons han dit a la televisió, només en quedàvem vuitanta dels milers que havia tingut. Es pot saber què ens passa?

  2. No sé si podem ser gaire optimistes, tal com estan les coses en el món editorial, que no pateix d’altra cosa que del reflex dels valors que imperen amb marcat accent no contracultural sinó acultural, almenys en el sentit que hem conegut fins ara. Crec que mereixeria la pena fer una reflexió a fons.
    Per part meva, lamento la notícia, ja que aprecio molt la feina d’aquesta editorial, amb la qual he publicat dos llibres.

  3. El segell de l’editorial Moll és un segell d’independència i de llibertat. També de la generositat i de l’esforç per mantenir viu el caliu d’una cultura amenaçada des de molts de fronts. La seva temporal desaparició hauria de ser un parèntesi per retrobar noves fórmules i un renaixement de Fènix. Esperem que aquest llegat extraordinari, que són les seves edicions, no es redueixin a cendra. Seria com fer callar els nostres intel·lectuals i artistes.

  4. Sempre cal dir a reveure en temes què afecten als sentiments, a la cultura i al futur d’un poble, i en eixe sentit vull aportar-vos eixe comiat tan preciós què té llengua baska, “Ikusi arte”, equivalent a a” fins que ens tornem a veure”, dit amb la més gran de les estimes.

  5. Fets com l’adéu de l’Editorial Moll em produeix la tristesa de pensar que la generació dels aimants del paper ens trobem en vies d’extinció. I també la de que en altres temps institucionalment i política més complicats, havíem estat capaços de trasbalsar en positiu situacions de la nostra llengua i cultura més difícils i compromeses que aquesta.

    Jaume Comellas

  6. El tancament de l’Editorial Moll, que espero serà provisional, m’ha entristit moltíssim. Perquè les Illes que t’han aportat a la cultura catalana comuna, com ha sigut el mateix Francesc B Moll, del qual a Ciutadella casualment vaig descobrir la casa nadiua, que per cert vaig trobar una mica descurada, segons els meus sentiments d’estima a les Illes.

    Casa de la Vila de Ciutadella i Menorca no feu que la desídia embruti els vostres i nostres eterns valors de la catalanitat …