Edgardo Di Ravenswood

I a què es deu l'interès internacional d'aquest debut? Juan Diego Flórez és el paradigma d'allò que anomenem un 'tenore di grazia'.

Lucia di Lammermoor és un títol, com va escriure fa uns anys en Jaume Tribó – 40 anys com a apuntador del Liceu. Per molts anys mestre! -, a través del qual pràcticament es pot escriure una història de l’òpera a Barcelona. Des de la seva estrena al teatre de la Santa Creu l’any 1838, amb el Liceu a les beceroles, noms mítics de l’escena operística internacional han protagonitzat aquest títol. L’estrena de Lucia ja al Liceu va ser durant la tercera temporada operística del teatre, l’any 1849, de la mà de la gran soprano Manuela Rossi-Caccia, qui havia protagonitzat el primer títol operístic al Liceu, Anna Bolena, també de Donizetti. Durant els següents 50 anys va esdevenir un títol habitual en les temporades barcelonines, amb intervencions de grans estrelles de l’època com Roberto Stagno, Francesco Tamagno (el primer Otello verdià), Marcella Sembrich, Julián Gayarre, Maria Barrientos i una mica més tard, la gran Toti del Monte, qui l’havia interpretat amb gran èxit a la Scala, dirigida per Toscanini. Però el furor wagnerià que va trasbalsar certs sectors influents del públic barceloní a començaments del segle XX va fer desaparèixer aquest títol del ‘cartellone’, convertint-lo durant molts anys en una raresa.

Simón Orfila, en segon terme, aplaudeix també Juan Diego Flórez en finalitzar l'estrena de 'Lucia di Lammermoor'. Foto: Gran Teatre del Liceu.

No va ser fins a l’èxit estrepitós de les funcions de la Callas, amb Di Stefano i Karajan a Berlin i el revival belcantista subsegüent dels anys 50 que el títol va tornar a aparèixer a Barcelona, tot i l’oposició ferotge dels custodis del Sant Graal. El 1958 un jove Alfredo Kraus fa una de les seves primeres i impactants representacions al Liceu amb aquest títol compartint protagonisme amb Gianna D’Angelo. Poc després, Joan Sutherland, en plenitud de facultats, triomfa amb Lucia després d’haver-ho fet l’any anterior amb I puritani, en unes funcions on destaca un jove tenor, en un paper comprimari, anomenat Jaume Aragall. Un Aragall que protagonitzaria poc després unes accidentades representacions ja com a Edgardo. També deixaren petjada amb aquest títol cantants il·lustres com Cristina Deutekom o un tal Luciano Pavarotti, el baríton Leo Nucci, Manuel Ausensi, un jove Josep Carreras, Matteo Manuguerra o Peter Dvorsky.

En els darrers anys, les mítiques funcions amb Edita Gruberova i Alfredo Kraus encara són recordades, tot i que en algun cas es van haver de fer al Palau Sant Jordi, ja que el vell Liceu acabava de ser devorat per les flames. I per acabar amb aquest repàs històric, esmentar les emotives funcions que van servir per acomiadar la carrera, 30 anys més tard, de Joan Sutherland al costat, és clar, d’Alfredo Kraus. Molts anys ens contemplaven des de l’escenari però quina màgia canora!

Ve a tomb aquest preàmbul per destacar el component històric d’aquestes noves funcions al Liceu. I és que un dels grans cantants de l’actualitat, que podria competir de tu a tu amb qualsevol dels noms esmentats en el paràgraf anterior, ha debutat el rol d’Edgardo i, per tant, la mirada de tota la comunitat operística internacional s’ha girat cap al teatre de les Rambles.

I a què es deu l’interès internacional d’aquest debut? Juan Diego Flórez és el paradigma d’allò que anomenem un ‘tenore di grazia’. Un tenor lleuger que ha sentat càtedra en la interpretació del belcanto rossinià. A l’època de Rossini es va produir un canvi substancial en la vocalitat del tenor. Les orquestres, per influència beethoveniana, augmenten en volum, brillantor i protagonisme, la qual cosa exigeix als tenors una veu més penetrant i un major volum. A més, Gilbert Duprez, un dels grans tenors de l’època, sacseja la vocalitat tenoril incorporant el mal anomenat ‘do de pit’, és a dir, l’atac de l’agut a plena veu. Un gir tècnic que va canviar la fesomia heroica del tenor i que, dit de passada, va arruïnar la carrera de molts col·legues hereus de la tècnica, en aquell temps ortodoxa, del falset.

Per tant, el tenor de Donizetti difereix del de Rossini i de l’escola dels Garcia. I aquest és precisament el salt que ha tractat de fer Juan Diego Flórez amb aquest debut, com ja va intentar, sense èxit, fa uns anys amb Rigoletto, títol que, molt intel·ligentment, va abandonar a les primeres de canvi. I és que aquest petit o gran salt ha acabat amb la carrera de molts excel·lents o prometedors cantants que, en la necessitat s’augmentar el volum de la franja central de la veu han vist com es desconfigurava el seu software vocal i, allò que abans era fàcil, com l’agut o la coloratura, es torna laboriós i pesat de manera progressiva fins arruïnar una veu i una carrera. D’exemples paradigmàtics n’hi ha molts, com el d’un altre il·lustre rossinià: Francisco Araiza. No serà aquest el cas del tenor peruà, ja que la seva intel·ligència i capacitat tècnica estic segur que ho evitaran, però és evident que Flórez està provant un paper que sap que depassa les seves característiques vocals.

No crec que es pugui cantar millor l’Edgardo Di Ravenswood de com el va cantar Juan Diego Flórez. La línia de cant és immaculada, el control de la columna d’aire, canònic i la seva emissió és d’una expressivitat fervorosa, perfectament projectada en la màscara i sense que la veu perdi la col·locació en cap moment. Va saber incorporar matisos heroics en totes i cada una de les seves intervencions, accentuant com els àngels i dominant l’estil com ningú. Va estar esplèndid en el seu duo inicial amb Lucia i en la seva escena final al cementiri, malgrat la frase “Bell’alma innamorata” que posa al límit a tots i cadascun dels cantants que aborden el rol. Fins i tot en el duo amb Enrico Ashton, que exigeix textures més fosques, se’n va sortir amb nota. Però, ai las! El sextet i concertant del segon acte va posar de manifest el que tots ja sabíem. Que a la seva veu li falta un punt de gruix en la franja central i d’expansió, de polpa i de volum, per sobresortir en aquest títol com ho fa en qualsevol de Rossini. No oblidem que el tenor que va estrenar Lucia va ser Duprez, precisament el mateix que -quina coincidència- va estrenar… Benvenuto Cellini! Una obra per a la qual es requereix a un tenor amb un centre i potència descomunal. Qui sap si Flórez farà moltes més Lucia di Lammermoor, però els que vam ser al Liceu podem dir que vam assistir a un esdeveniment històric. Potser un experiment, cert, però històric en qualsevol cas. Qui pogués crear un tenor virtual amb l’expressivitat instintiva d’un Di Stefano, el timbre d’un Pavarotti, la projecció d’un Kraus i la classe i el fraseig de Flórez! Seria l’Edgardo somiat!

M’he esplaiat en la figura de Florez perquè era el centre d’atenció, però és que, a més, de la resta, no hi ha gaire cosa positiva a comentar excepte del pletòric Raimondo de Simón Orfila, que va mostrar-se en un moment dolç de la seva carrera. Gran presència escènica i vocal, fins i tot en el “Ah, cedi, cedi” del segon acte que es talla habitualment i que va coronar de manera abassegadora. Esplèndid!

No comparteixo en absolut les grans ovacions rebudes per la protagonista, la soprano romanesa Elena Mosuc. La seva Lucia és d’una inexpressivitat gairebé irritant i la seva química amb Flórez inexistent. Per un moment va donar la sensació de tornar als temps en que les sopranos lleugeres es dedicaven a exhibir aguts, escales i picats. Una masterclasse de la Callas o la Scotto li anirien de perles. En el seu cas, el drama de Lucia no va aparèixer per enlloc. Ni una sola frase emotiva. Les notes hi eren, sí. Totes. Però els atacs a l’agut van ser sempre en piano o pianissimo per tal d’evitar riscos, i les dinàmiques exagerades feien que el seu fraseig fos vague i incomprensible. És ben cert que Lucia no és una dramàtica de coloratura com altres personatges de Donizetti, però la ‘parola scenica’ hi ha de ser, així com la contundència dramàtica. Per a gustos colors, però després de les Callas, Sutherland, Scotto, Caballé o Gruberova, fins i tot de la Devia, cadascuna amb les seves armes i el seu estil, la Lucia de Mosuc és insignificant.

És probable que la inexistència d’una direcció d’actors mínima influís en el rendiment d’una soprano que està fent una carrera molt important. Damiano Michieletto signava una producció raquítica, que va deixar als cantants deambulant per l’escenari. Un element que també ha pogut influir negativament en l’Enrico de Marco Caria, de veu interessant i excel.lent projecció en la zona aguda, però d’expressió monòtona i perdut per l’escenari. El duo del duel entre ell i Flórez, una altra escena que sovint s’elimina, va tenir un nivell teatral de representació escolar.

Correcte Albert Casals com a Arturo, ‘lo sposino’, de veu sonora mentre que el Normanno de Jorge Rodríguez Norton va ser estentori i una mica engolat. Discreta la Alisa de la mezzo Sandra Ferrández, inaudible en molts passatges de l’òpera. A aquest fet no és aliena la direcció barroera de Marco Armiliato que va signar una direcció rutinària. Ni tan sols en la gran escena concertant del segon acte va ser capaç de transmetre a l’orquestra una mínima emotivitat. I això no ho aconsegueix qualsevol! El solo de clarinet en l’entrada de Lucia o el meravellós arc expressiu de les cordes en la mateixa escena no van tenir cap volada, com tampoc l’acompanyament de violoncel en l’escena final d’Edgardo. Fins i tot l’arpa va sonar dura i poc elegíaca en la primera escena de Lucia. Armiliato es va limitar a concertar i que tothom anés més o menys junt, cosa que tampoc va aconseguir al cent per cent i és que el cor, prou correcte en general, va tenir algun desajustament, especialment la secció masculina.

De la producció de Micchieletto millor passar de puntetes, com ha fet ell en aquesta producció de Lucia di Lammermoor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació