Dylan, un Nobel que ens il·lusiona

28.10.2016

Al final, com era d’esperar i potser convenient, alguns acadèmics suecs han decidit deixar de fer-se el suec i s’han emprenyat de debò amb el premi Nobel de literatura, més ben dit, no amb el premi sinó amb el premiat d’enguany, que fins el moment s’ha fet el suec i no ha atès les trucades, mails i waps dels acadèmics electors de tan prestigiós premi. No serem nosaltres qui els critiquem ni els faltem al respecte, ans al contrari, estarem a favor del què disposin perquè això del premi a Dylan obre un gran mosaic de possibilitats desconegudes fins la setmana passada. I, no ens fa res confessar-ho, aquest atorgament ens il·lusiona i ens motiva. Fins i tot, ens fa especular. De bon rotllo, s’entén. De fet, estem davant una decisió que obre un enorme camp, què dic un camp!, un món!, de fantàstiques especulacions. Perquè oberta la veta, eh, qui és el guapo que ens pot negar optar al proper Nobel? I no penseu malament ara, perquè a part de nosaltres mateixos, no tenim cap candidat pre-pensat. Però això és qüestió de minuts. De fet, i ara que ens hi hem posat, llàstima que en Peret ens va deixar fa uns dos anys (perquè segons sembla, les opcions de guanyar el Nobel perden molts punts si estàs mort o a un altre món, cas del Dylan), perquè, sinó, amics nostres, nosaltres ja tindríem el nostre candidat: en Pere Pubill i Calaf, que com diu la viquipèdia, “conegut amb el nom artístic de Peret, fou un cantant, guitarrista i compositor català d’ètnia gitana, que refundà o creà, segons la versió, la rumba catalana a partir de la fusió del rock, el tanguillo flamenc i el mambo cubà.” Segur que sí. Però el que més ens impacta són les lletres. Quines lletres, senyors acadèmics meus!, quina meravellosa combinació i imbricació semàntica de llengües fraternes!: castellana, catalana, gitana i algunes paraules o conjunció de paraules, perquè caldria ser molt generós per die-ne frases, de creació pròpia que en certes ocasions il·luminades pels astres l’acostaven a l’esperanto universal (dins d’aquests context, apuntem que cal que algú reflexioni, i en un jorn no molt llunyà, des d’un punt de vista semiòtic, però també junguià, sobre el mot, o el que sigui, “aserejé”, però ni aquí ni ara ho podem fer, perquè ni és d’en Peret ni ens podem estendre adequadament). De manera que acadèmics suecs, esteu avisat! Demanarem un Nobel per a nosaltres (i tampoc cal que sigui el de Literatura, amb qualsevol altre ens conformarem, menys amb el de la Pau, sisplau, que està moooolt desprestigiat el pobre, però ja se sap que els noruecs no són suecs, que per alguna cosa es van independitzar en el seu moment, ja fa més d’un segle).

Il·lustració de Pugliese

Il·lustració de Pugliese