Dues peces del mosaic

Avui a Núvol recollim un article de Najat El Hachmi publicat al darrer número de la revista Barcelona Metròpolis. El dossier ‘La ciutat novel·lada’ reobre el debat de la gran novel·la sobre Barcelona, que massa sovint ha estat viciat per una rivalitat absurda. Avui no interessa tant decidir en quin idioma s’han escrit les millors novel·les, com donar fe d’una mútua fecundació. Aquest dossier descobreix que Ruiz Zafón llegeix Narcís Oller i Rodoreda; que Montero Glez admira Vallmitjana i Sagarra; que Nada, de Laforet, es pot llegir en paral·lel a La Plaça del Diamant, de Rodoreda, o Jo confesso, de Cabré; i que les Barcelones de Marsé i Mendoza són tan vives en l’imaginari col·lectiu com la real. Recollim aquí tres articles de Jordi Puntí, Najat El Hachmi i Montero Glez, amb els respectius enllaços a Barcelona Metròpolis. Agraïm a Najat El Hachmi que ens hagi autoritzat reproduir parcialment aquí aquest article publicat a @bcnmetropolis. 

Nada de Carmen Laforet i La plaça del Diamant de Rodoreda són obres paral·leles que es complementen en molts aspectes per esdevenir peces del mosaic d’una mateixa realitat històrica. Llegides l’una seguida de l’altra, la sensació és que, encara que escrites en llengües diferents, formen part d’un mateix tot.

Nada és el viatge iniciàtic d’Andrea, que arriba amb divuit anys acabats de fer a Barcelona, mentre que la història de Natàlia-Colometa és la d’una dona jove de Gràcia des que festeja amb qui serà el seu primer marit fins als primers anys del franquisme. El marc temporal de totes dues novel·les s’encavalca: Andrea centra el relat en el seu primer any a la ciutat poc després d’acabar-se la guerra, mentre que La plaça del Diamant comprèn els anys previs i alguns de posteriors.

Pel que fa a la classe social, també es poden llegir com dos volums que es complementen: Rodoreda se centra bàsicament en la classe treballadora; Carmen Laforet, en la decadència que pateix una família vinguda a menys, alhora que dibuixa de passada les desigualtats socials de l’època. La misèria i la gana d’aquests anys són presents en totes dues novel·les, tot i que de manera molt diferent: Andrea passa gana perquè no se sap administrar bé la paga d’òrfena que rep, mentre que Rodoreda parla de la gana com a conseqüència directa de la guerra. Però si una cosa tenen en comú les dues novel·les és Barcelona.

Podeu llegir l’article sencer a Barcelona Metròpolis.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació