Dues dones i el seu llibre

20.08.2018

1. Aquests dies, mentre llegia en una plaça l’emotiva novel·la epistolar La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg, se’m va apropar una dona amb una Bíblia sota el braç i es va asseure al meu costat. Quan vaig alçar la vista per fer una pausa i veure els nens jugant a pilota, la senyora es va excusar i em va demanar si podia fer-me una pregunta.

La Bíblia | Foto: Arxiu

‘Digui’m’, vaig contestar.

‘L’he vist unes quantes vegades en aquest mateix lloc i sempre du un llibre diferent. Vostè recorda tot el que es diu en aquests llibres que llegeix?’

No era ni la primera ni la segona vegada que em feien una pregunta semblant. Jo mateix m’he fet aquesta pregunta i em sembla que qualsevol lector habitual se la plantejada més d’un cop.

La senyora va explicar-me que feia set anys que vivia a Barcelona, arribada d’un país de l’Amèrica Central. Afortunadament, aviat havia trovat feina cuidant avis en dos barris benestants de la ciutat i vivia en un pis petit de Sant Andreu, compartit amb dues dones més de països veïns al seu.

‘A Barcelona’, deia, ‘tot va molt depressa, no té res a veure amb el ritme del poble on vaig néixer, però és aquí on he trobat Déu, i aquest és el meu llibre. L’estic llegint, n’aprenc trossos, i m’agradaria parlar-te’n, si no hi tens inconvenient.’

‘Preferiria que no ho fes’, vaig dir-li, ‘però digui’m, vol dir que aquest és l’únic llibre que ha llegit?’

‘No en necessito cap més’, va fer amable, però ara ja a la defensiva. ‘Aquí hi ha escrita la paraula del Senyor. Qui ha rebut la veritat, per què hauria de distreure’s? Per què hauria d’allunyar-me’n?’

Vaig guardar silenci.

‘Bé, me’n vaig. El deixo tranquil. Gràcies i que tingui un bon dia.’

És difícil dialogar amb els que estan convençuts de posseir la veritat, no sé com posar-m’hi, sobretot quan es tracta de religió o de política, perquè tard o d’hora t’hi acabes discutint i sovint més val no començar. Quan és a la inversa i constates que és la veritat qui els posseeix, això encara ho complica més. En qualsevol cas, aquella senyora de la plaça té tot el dret a llegir només un llibre i a aprendre-se’n tots els trossos que necessiti. L’apostolat, però, és tota una altra cosa. Puc intentar compartir el meu punt de vista, buscar complicitats i maneres semblants de veure el món, però més enllà de les veritats de fet (ETA va matar Carrero Blanco) i les veritats de la raó (el triangle té tres costats), entrem en el camp de les creences, cadascú les seves.

Respecto la gent amb fe, els religiosos i els ateus. Els uns creuen en l’existència de Déu i en deriven una moral. Els altres creuen en la inexistència de Déu i de vegades també n’extreuen codis de conducta, de vegades no. Els dos són creients. Els religiosos ho reconeixen amb cert orgull, els ateus acostumen a ignorar la seva fe. Són ànimes bessones que es giren l’esquena. En una conversa de bar, els dos poden fer el mateix ridícul. El fanatisme no el respecto, el combato quan m’hi veig en cor. L’única postura que se sosté racionalment és la de l’agnòstic, que s’aguanta sobre la premissa de la impossibilitat de conèixer a través de la raó l’existència o inexistència de Déu. Fora d’aquí, tornem a caure en el terreny de la creença, tant pels uns com pels altres. Empíric, escèptic en tots els seus sentits, principalment pel que fa a l’abast de la raó, David Hume argumentava a l’Escòcia del segle XVIII que només tenim creences, que del fet que avui hagi sortit el sol no se’n desprèn que demà hagi de tornar a sortir, però que aquesta confiança que tenim no és poca cosa, cal varlorar-la.

2. Durant una época vaig donar classes de filosofia a una dona d’uns cinquanta anys, encantadora i de salut delicada, que vivia a l’Avinguda del Tibidabo. Jo em sentia com Descartes anant a Suècia per a il·lustrar la Reina Cristina. No ens trobàvem a les cinc del matí, no em vaig refredar, no vaig morir. Hi treballàvem un assaig del 1995 que potser avui s’hauria de reivindicar: La tentación de la inocencia, de Pascal Bruckner.

Bruckner definia la nostra inocència com una malaltia de l’individualisme que consistiria en voler escapar de les consequències dels nostres actes, en intentar fruir dels beneficis de la llibertat sense patir cap dels seus inconvenients. Això es traduiria en un apogeu de la victimització i de l’infantilisme. No hem confós la llibertat amb el capritx? Com s’aguanta la democràcia si tothom aspira a l’estatus de víctima, ofegant la veu dels vertaders desheretats?

Vaig sugerir a la meva Cristina que llegís amb un llàpis a la mà, que guixés i subratllés el llibre, però em va dir que no, que preferiria no fer-ho. Ella donava per descomptat que el lector que subratlla es fixa en allò que li agrada, en allò que comparteix i deia que si algú després d’ella agafava el llibre, descobriria els seus pensaments, escrits per la mà d’un altre, i que això no ho volia. De fet, l’aterroritzava. Va mostrar sorpresa en saber que es podia subratllar un llibre per a marcar aquella idea que ens desagrada, que no compartim, però que li reconeixem l’expressió justa, l’argument ben teixit. Apaivagada, va ensenyar-me un somriure innocent i alhora maliciós sabent que podia enganyar el lector que vindria al seu darrera. El seu marit? Els seus fills?

3. Dues dones i el seu llibre. L’una frisa per anunciar la bona notícia que creu haver trobat en el text. L’altra, gelosa de la seva privacitat, no vol de cap manera que els altres puguin endevinar què passa dins seu, els seus pensaments expressats per una veu de fora. La primera es expansiva, creu que aquest món té remei si compartim tots la veritat única, dipositada en un sol llibre. La segona es reclou en si mateixa, passarà d’un llibre a un altre quedant-se per a si tot allò que jutgi de valor, tant si hi està d’acord com si hi està en contra, o ho oblidarà.

Els lectors d’un sol llibre m’espanten. No són lectors, són devots. No hi tinc cap problema, sempre que no vulguin imposar-nos la seva idea fixa. Admiro les persones que tenen la capacitat retentiva de recordar les històries i els arguments de moltes novel·les i assajos que han llegit fa temps. En conec alguns i em fan vertadera enveja. Però penso que llegir no va només d’això. Llegir és primer de tot una actitud. Els grans escriptors desvetllen una ètica del lector que té a veure amb el temps, la paciència i l’atenció. Llegir és també saber escoltar. Qui m’ho va ensenyar va ser Peter Handke, aquest artesà que dibuixa espais amb les paraules. Quan me n’he allunyat massa, sé que d’alguna manera m’hauré equivocat. M’he equivocat moltes vegades.

La diferència entre un lector i un no lector és que el primer busca amb constància i troba sempre un moment per a seure i llegir, mentre que per al segon tota excusa és bona per a fer una altra cosa i ajornar la lectura. D’altra banda, llegir és també un vici ben vist. Però quan canviem els papers i ens prenem una estona per a escriure sobre alguna cosa que ens preocupa, sense esquema previ, amb sort ens adonem de la quantitat de lectures, idees esboçades o pensaments afilats que romanien adormits dins nostre i que crèiem perduts. És una manera de reconèixer el pòsit que deixen tantes hores invertides davant dels llibres. La memòria té els seus secrets que cal saber trobar. Els personatges de la Ginzburg l’exerciten escrivint-se cartes, i també s’adonen que amb el pas del temps algunes coses queden i d’altres s’han perdut. La vida no passa en va.