La primavera de la senyora Stone

4.02.2015

El prototip de la dona de cinquanta anys assedegada de sexe i amor, que es rebel·la inútilment contra un destí que no promet res de bo, es reprodueix per tot arreu. Ho demostren les mil i una variacions que trobem de La primavera romana de la senyora Stone (pel·lícula dirigida per José Quintero el 1961 basada en l’obra de Tennesse Wiliams).

Vivien Leigh y Warren Beatty en La primavera romana de la Sra. Stone (José Quintero, 1961)

Vivien Leigh y Warren Beatty en La primavera romana de la Sra. Stone (José Quintero, 1961)

Per fer-vos-en memòria: una interessantíssima —i guapíssima— Vivien Leigh s’embolica amb l’estaquirot del Warren Beaty—que només la vol pels diners i que, irremeiablement, l’acabarà abandonant— fins a arribar al clímax de la “pròpia degradació menopàusica” quan sol·liciti els serveis d’un pobre prostitut indigent que la va mirant durant tota la pel·lícula com dient-li “ja cauràs ja, Doña Urraca…

I de primaveres romanes de les senyores Stones n’hi ha per donar i per vendre: la darrera que he vist, Paraíso: Amor (Ulrich Seild, 2012). Han passat 50 anys però el model segueix viu, intacte, desafiant les dècades. Potser cal recordar que calen anys per convertir-nos en la millor versió de nosaltres mateixes. Es necessita força temps perquè algú tingui consciència de qui és i què vol, perquè hom hagi tingut la possibilitat de passejar la seva ànima per llibres, exposicions, teatres, llits i vivències.

Així que, estaria molt bé que es representessin més dones a partir dels cinquanta anys que rebutgen amors perquè els falten arrugues. Veure-les quedar amb amigues, divertint-se, llegint, anant als concerts i que trien no sortir amb ningú i s’ho pensen molt bé abans de complicar-se la vida.

També s’agrairia molt que es representessin més sovint homes prou intel·ligents per a no canviar una dona de veritat per una nena de vint anys a mig fer. També seria molt elegant que els crítics, generalment senyors, continuessin lloant la qualitat artística de centenars d’artistes de totes les arts quan deixen de ser joves promeses, encara que el seu mal gust no els permeti veure la tiarra que tenen davant.

Reservem per a les dones artistes uns quants papers ben delimitats per fer veure que som una societat cada cop més igualitària. Vingui, senyora, i triï entre ser: la gran dama, la sexi, la irreverent graciosa, l’exòtica d’algun país, la suïcida, la turmentada (pot optar entre drogues, alcohol o depressions), “l’esposa de” (a la darrera fira de Frankfurt també hi ha hagut molt “la filla de”), la dolça-ingènua-tendríssima o la dels best-sellers de qualitat ínfima… però, lamentablement, tenim pràcticament totes les places ocupades per homes quan les noies es fan grans, és a dir, quan arriba aquell temps confiat i tranquil de no haver de demostrar qui s’és, de poder ser respectades i viure dignament de la seva professió.

Podríem començar per fer la revolució, nosaltres, els periodistes. A partir d’ara, quan entrevistem un tros de dona amb prou anys per ser qui és i perquè hagi pogut fer tot el que ha fet, el primer que farem és deixar de fer entradetes dient que està de prou bon veure malgrat la seva edat; no els preguntarem mai més què opinen de la cirurgia estètica —per tal d’esbrinar si s’han retocat— i tampoc no insistirem en si pateixen de veure envellir  la pròpia imatge. I, evidentment, també ens estarem de preguntar-los com viuen la seva feina a partir de certa edat. El que sí que farem, de manera íntima, púdica i humil, és preguntar-nos què cal fer i quant temps falta encara per convertir-nos en un magnífic exemplar d’ésser humà com el que tenim davant o, si resulta pertinent, què caldria fer per poder lligar amb una donassa com aquesta. És important fer aquest petit exercici intern perquè es nota —i molt— a l’hora de preguntar i de representar l’altra.

La revolució també comença per canviar la mirada sobre el que és obvi, com ara aprendre a deixar de sentir pena per allò que només hauria de despertar admiració.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No hi ha res que embelleixi més que l’edat, i en les dones aquest fet no és una excepció. L’edat permet veure amb perspectiva i bona llum l’edifici de nosaltres mateixes que hem construït. I és justament aquesta bellesa-saviesa adquirida amb el temps allò que fa veure l’essencial. La resta esdevé quincalla.