A la meva besàvia Pura,
que es guanyava el pa fent de bugadera.
Aquesta setmana s’han iniciat les tasques de rehabilitació de l’antic safareig…
(Diari local)
Es dissol la meva imatge a l’aigua del safareig, es fa menuda fins als meus tres anys, trenes trapasseres. Vull rentar la roba, iaia!
Una bugada al sol, la de can Marlet, mentre una altra, la de Can Vives, espera al cossi de la roba bruta, i la iaia Pura neteja els malsons, negada la lluna a l’aigua del safareig de la família Bolufer.
De cendra el blanc dels llençols.
A la millor roba s’hi fan taques.
He retornat al meu paisatge, cerco un secret innocent. Els cops secs i les xafarderies al vent, eixugant-se. Parles d’arreu, secrets de safareig.
Esgotades les dones i la fusta de picar. Brutícia, taques de sang seca, de vi, de fang, de dies. Bugada. Hores lentes. Galledes de llauna. Sabó, lleixiu i cendra. El mosso que trasteja.
Amb l’última pesseta que hi havia a casa, la iaia Pura havia comprat la pastilla de sabó. Desorientat, el sol havia creuat la bassa i el meu davantalet, però encara no tenia les mans groguenques de passar bugades, el sabó em va relliscar. El vent que hi ensopega. Les paraules de les dones que han empès la pala de rentar. El mosso el cerca amb la xarxa i no el recupera. Guarda’m el secret, iaia.
…I tan neta que la volen!
Vaig perdre la pastilla de sabó. L’endemà, la iaia Pura no va poder anar a la feina, a casa sols teníem gana a les butxaques. Va caldre esperar que la mare cobrés la setmanada. Però la iaia no em delatà, va ser el nostre innocent secret.
Imprès a les mans i a la pedra, i al fred, penellons a les orelles, el meu secret de nena. Tots els matins d’hivern el sabó s’esmuny entre els dits. La iaia em cobreix de petons les llagrimetes. Pobra però neta,em deia.
Els obrers comencen les tasques de rehabilitació. El fons del safareig és ple de bocins de sabó, repartit entre liquen carbassa i blanc. Cada bocí, un secret; els que no s’han fos, aspirats i polits de soca-rel.
Conte publicat a Bavastells Walrus Ed.