Docència: una professió de risc

Reclamar apoliticisme, neutralitat i objectivitat a l’escola és absurd

Escola i veritat. Totes les institucions estan presidides per valors que orienten llur activitat. En l’acadèmia el valor per antonomàsia és la veritat. La veritat és el télos que dóna sentit al terme coneixement. Sense veritat no hi ha saber, i sense aquest no hi ha res que pagui la pena ser transmès. Sense veritat, per tant, la institució escolar és absurda, o pitjor encara: només té sentit com a eina d’estandarització i de control social. L’escola té sentit, però, perquè la veritat existeix.

Sobre la veritat. Sí, ja ho sé, ara sortiran aquells que, amb la millor de les intencions (i sense haver mai valorat realment les conseqüències del que diuen) exclamaran: «no hi ha veritat, sinó veritats», «cada u té la seua veritat», «tot és relatiu», «ningú no la sap la veritat»… És un lloc comú i un tòpic del nostre temps: la veritat no existeix i, si existís, tampoc no la podríem reconèixer. Pensar altrament és dogmàtic, propi d’intransigents i perillós, molt perillós.

Els nostres escèptics tolerants no semblen adonar-se que, si res no és veritat, res no és dolent, ni condemnable, és a dir, que no té cap sentit parlar de correcció i de bondat, cosa que ens porta a concloure que no hi ha raons, només volicions, ni discussió, sinó només baralla, perquè on no hi ha veritat, el lloc vacant d’aquesta l’ocupa la victòria.

Però no és el cas, la veritat existeix perquè dir el contrari és, justament, afirmar la seua existència, i és que aquell qui afirma que no hi ha veritat, o que aquesta és inabastable, pretén estar encertat, i dir una veritat com un temple.

La veritat existeix i, per tant també el coneixement, perquè només és coneixement allò que és veritat. I saber coses certes és perfectament factible. Potser no sabem què és veritat, però sabem què no ho és i, per tant, ja sabem del cert alguna cosa. Llavors només cal rebutjar allò que es presenta com a fals i afirmar, provisionalment, la resta (és a dir, allò que —almenys encara—no ens consta que sigui fals).

Les ciències naturals no avancen verificant hipòtesis, sinó posant-les a prova, de manera que si resulten falsades resten rebutjades. Allò no rebutjat és provisionalment cert, allò rebutjat és, veritablement, fals.  Doncs de la mateixa manera que s’actua en ciències naturals, ho podem fer en les socials, i també en aquelles altres que els teòrics de l’Escola de Frankfurt anomenaven ciències crítiques, com ara la filosofia política i la filosofia moral.

La veritat politicomoral. Allò que no s’ajusta als fets és fals, i aquest saber és ben cert, és a dir, que afirmar la falsedat d’allò que no s’ajusta als fets és dir la veritat. I en el camp de les ciències socials i en l’àmbit de la reflexió crítica passa ben bé el mateix. Centrant-nos en aquest darrer cas: en ètica o en filosofia política, àmbits els enunciats dels quals no descriuen situacions de fet, sinó que prescriuen iniciatives o conductes correctes, tot enunciat prescriptiu que entri en contradicció amb els fets morals, serà una prescripció incorrecta i per tant, sabrem del cert que no la podrem defensar.

Se’ns dirà aleshores que els fets morals no existeixen, que en aquesta matèria, tot és subjectiu. Dient això acceptem que les accions humanes no són jutjables i que, per tant, si algú jutja, no ho fa des de la raó, sinó des de la força. Si això fos així resultaria que tot seria legítim i acceptable. En aquest cas que cadascú agafi el seu rifle i que es prepari a defensar el seu castell.

Però en realitat, ningú no pensa això. Potser molt ho diuen, i s’agraden dient-ho, però no ho pensen, perquè si realment ho creguessin mai no usarien termes, aleshores buits de sentit, com ara justícia i just, ni tampoc no s’indignarien (¿per quina raó ho haurien de fer, en comptes de ser coherents i dedicar-se a ordir la revenja contra qui els ha ofès, que és l’únic que tindria sentit que fessin?).

No, per molt que es digui, ningú no pensa de debò que no hi hagi fets morals, ben al contrari: la majoria sent que hi ha accions universalment valuoses i accions universalment condemnables, que hi ha justícia i que té sentit exclamar-se contra la injustícia, que hi ha drets inviolables, innegociables i intransferibles, que hi ha intuïcions morals certes, i que aquestes constitueixen un dret natural.

Sí, ja sé que se’m pot respondre que potser sí que es dóna generalment aquesta intuïció, i que existeix, potser de manera inconscient i difosa, però innegablement, una estesa creença en un dret natural, però que això no prova res, que per molt que ho creguem la majoria, i encara que ho creguem tots, i per molt que aquestes intuïcions fossin coincidents en tothom i per tant, universals, això no els atorgaria cap fonament segur, això no les demostria, això no les faria vertaderes. I ho admeto: els qui diuen això estan encertats (ho veieu?: no podem prescindir de la noció de “veritat”). Tanmateix, aquest objecció no és definitiva.

Efectivament: potser no podem demostrar la validesa de les nostres intuïcions morals, ni tan sols de les més bàsiques i universals («no facis als altres allò que no vulguis per a tu», «no mataràs, almenys no si no és en defensa pròpia», «no mentiràs»…) Vés a saber si no són només idees nascudes de la necessitat i, per tant rebutjables si el context fos un altre. I tampoc no salva res provar de dir que no es tracta de meres intuïcions, sinó que són autèntiques veritats de raó (que són imperatius categòrics, diria Kant), perquè la raó mateixa pot entendre’s com un instrument d’adaptació al medi, una eina per a la supervivència, una facultat útil, proveïdora d’indicacions prudents, però en cap cas mereixedores del qualificatiu de necessàries, és a dir, de veritables). Això és veritat, però en realitat res de tot això importa, perquè en filosofia moral o en filosofia política, per tal que una idea sigui correcta, no cal que estigui absolutament fonamentada, no cal que sigui necessàriament certa, n’hi ha prou que no disposem d’una altra de millor, n’hi ha prou que gaudeixi del consens racional general (sigui el que sigui la raó) i/o que sigui generalment intuïda com a prescriptible (sigui la nostra intuïció intel·lectual una facultat absoluta, sigui només la facultat d’un ésser fruit de l’evolució a l’atzar). En aquest cas potser no podrem parlar de veritat en sentit absolut, però sí en sentit intersubjectiu i, per tant, igualment imperatiu per a tot els subjectes.

Dit això ja podem definir amb claredat que és veritat en moral i en política: en aquestes matèries és fals i, per tant, incorrecte, il·legítim i indefensable tot allò que entra en contradicció amb els consens universal bàsic. I en què consisteix, concretament, materialment, positivament aquest consens? Resposta: en allò que hem convingut a reconèixer com a drets humans, que tots posseiríem per naturalesa, i que resultarien inalienables, innegociables i intransferibles.

Ningú no estaria disposat a ser tractat de manera contrària a com aquests drets prescriuen i, per tant, ningú no pot pretendre tractar els altres de manera contrària als que aquests drets preveuen. I punt.

L’escola i la política. L’escola és un agent de socialització. L’escola no només instrueix en tècniques productives i habilitats teorètiques. L’escola, inevitablement, en tant que agent de socialització com és, forma també en sentit ètic… i polític.

I sí, ja ho sé: «la política no té lloc a l’escola», «l’escola ha de ser neutral», «la instrucció escolar ha de ser objectiva», etc. Però la realitat és, senyores i senyors, que l’únic d’objectiu que hi ha a l’escola són els pupitres, les cadires, les pissarres i el timbre que assenyala el canvi de classe, perquè la resta són subjectes, i entre subjectes tot és subjectiu. De fet, ni tan sols el concepte de «neutralitat» és neutral, perquè sempre té càrrega ètica (i política): la neutralitat, en tant que exigència de conducta tindria sentit ètic, en tant que posicionament sobre continguts, tindria càrrega política.

Miro d’explicar-me d’una manera més didàctica: faig memòria dels dies de la meua infantesa i adolescència, quan cada dimecres, a primera hora de la tarda, abans de la primera classe, ens portaven a missa. En començar la cerimònia se’ns demanava que féssim una “confessió general”, en què reconeixíem, «a Déu totpoderós i a vosaltres, germans» que havíem «pecat molt, de pensament, paraula, obra i omissió.» És a dir, que érem indignes de ser on érem perquè havíem fet, dit o pensat allò que no hauríem d’haver fet, ni dit, ni pensat, però també perquè, quan calia que haguéssim fet, dit o pensat alguna cosa, no havíem actuat, perquè havíem omès el nostre deure.

S’actua quan es fa, però s’actua també quan no es fa. Es decideix quan s’opta per actuar de determinada manera, però es decideix també quan s’opta per no actuar, fins i tot es decideix quan s’opta per no decidir, perquè aquesta opció és també una decisió. Potser en les qüestions purament teòriques es pot “suspendre el judici” (com aconsellaven els antics escèptics), però mai no es pot “suspendre la decisió” (de fet el mateix fet de l’epokhé —de la suspensió del judici, en expressió de Pirró d’Elis— és fruit d’un acte de decisió).

Educar és actuar. L’educació és pràctica. L’escola forma socialitzant. L’escola és relació entre subjectes, i en aquest marc no fer, no pensar o no dir, equivalen a fer, pensar o dir. L’elecció és inevitable. Prescindir de l’ètica és una actitud ètica, i prescindir de la política és una actitud política. A més, qualsevol dels nostres actes té conseqüències (cap a nosaltres mateixos i cap als altres), també els actes per omissió. La vida humana transcorre en societat i, alhora en diàleg de cada individu amb si mateix. En conseqüència l’ètica i la política no són “suspenibles”, no són ajornables, constitueixen, per contra, el mateix medi en el si del qual es mou l’ésser humà. No hi ha escola al marge de l’ètica i la política. Fet i fet, la mateixa institució escolar està pensada com un eina política.

Per tant, reclamar “apoliticisme”, “neutralitat”, “objectivitat” a l’escola és absurd, i a més, impossible. Qui ho fa, usa aquest mots com a coartada d’una altra cosa o, senzillament, no sap el que diu.

Cal que tinguem clar això: a l’escola no se li pot exigir que defugi la política. El que se li ha d’exigir és que sigui honesta, crítica i veraç. A l’escola —i per tant als docents— se’ls ha de demanar que defugin els prejudicis, que siguin capaços d’argumentar amb solidesa els posicionament expressats i que no callin res, que no ocultin els fets, ni fent afirmacions falses, ni ometent allò que cal dirperquè dir-ho resulta rellevant per a la formació de subjectes integrals, autònoms i útils a la comunitat (és a dir, amb compromís eticopolític), una comunitat que no es troba en als llimbs, sinó que és ben concreta, històrica, real.

El compromís del docent. Els docents no poden ni han de ser neutrals. Allò que sí que se’ls ha d’exigir és que siguin honestos, crítics i veraços.

Veraços perquè han de comprometre’s amb la veritat i, per tant, rebutjar, en ciències naturals, tot allò que s’ha mostrat contrari als fets, en ciències socials, les interpretacions que es mostren menys plausibles, en matemàtiques i lògica (en ciències formals, per tant), tot allò que és inconsistent (contradictori) i en filosofia, o si ens ho estimem més: en ciutadania (és a dir, en ètica i en filosofia política), tot allò que entri en contradicció de manera clara amb els drets humans, tot allò —per dir-ho en termes kantians— que ningú no acceptaria que pogués esdevenir norma universal de conducta perquè no podria acceptar que se li fes a ell, tot allò, en definitiva, incompatible amb la dignitat que acompanya l’autoconcepte que els humans tenim de nosaltres mateixos.

Crítics perquè ells no són mai l’objecte de la classe, el contingut impartit. No importen les seues opinions, sinó allò que és racionalment defensable, és a dir, allò que pot derivar-se del consens moral universal, en definitiva, i en termes materials i concret: allò compatible amb els drets humans i allò que aquests exigeixen que es defensi i es realitzi per tal no restar en simples intencions.

Contràriament al que la postmodernitat benpensant afirma, no totes les opinions són legítimes i respectables. Com podrien ser alhora legítimes (i, per tant, igualment plausibles a la vegada) dues opinions contràries entre si? Com es pot dir que A és tan legítim com no-A? Com es pot dir que tan legítim és el sexisme, el racisme, la xenofòbia —per posar alguns exemples— com els seus contraris? Com es poden posar al mateix nivell i, per tant legitimar a la vegada,  la jerarquització de les llengües i la defensa de la igualtat essencial de totes les cultures humanes? Com es pot considerar respectable l’aplicació a un grup humà d’una proposta política que, d’aplicar-se a un altre grup humà, es consideraria escandalosa i injusta? Com pot considerar-se respectable això darrer i, alhora, considerar que tots els humans som iguals, dotats d’uns mateixos drets i dignitat?

No, de cap manera, no totes les opinions són respectables i legítimes. Respectables ho són les persones, no les seues opinions, aquestes darreres són argumentables, i si no hi ha manera d’argumentar-les amb coherència i consistència (i en el cas de les opinions morals i polítiques, en coherència i consistència amb el principi bàsic de la igual dignitat de tots els humans, amb els drets humans i amb el principi bàsic de no voler per als altres allò que no vols per a tu mateix), si no hi ha manera de justificar-les (de fer-les justes, per tant), aleshores cal abandonar-les, i cal fer-ho per respecte a les persones (a un mateix i als altres).

Sí, ja ho sé: pot ser molt dolorós abandonar els nostres estimats prejudicis (és a dir, les nostres opinions adquirides sense judici), però justament això és educació, i justament aquesta és una de les principals obligacions del docent, cap a ell mateix i cap als altres. Al docent se li pot perdonar que s’equivoqui, però mai que defugi el seu deure.

I honestos. Els docents han de ser honestos i, per tant, crítics però també compromesos amb la veritat. El docent no té dret a callar. El docent crític que calla és un impostor, i no mereix la responsabilitat que se li confia. Se la mereix tan poc com el docent que enganya, ja sigui per ignorància o per mala fe (per deshonestedat intel·lectual, en definitiva). Honestedat moral i honestedat intel·lectual, heus aquí les virtuts exigibles al docent, tan exigibles com al capacitat professional. No hi ha veritable professionalitat sense honestedat, de la mateixa manera que no hi ha saber sense veritat, ni escola sense compromís eticopolític.

No es pot ensenyar res sense compromís amb l’estudiant. Només ensenya, només transmet, aquell a qui els seus estudiants li importen, i no es menteix a aquell que es respecta, com no es calla davant d’aquell que t’importa. Encara que la veritat sigui mal encaixada, encara que es corrin riscos.

Una professió de risc. Perquè és inevitable córrer riscos (que li diguin, si no, a Sòcrates, que va ser condemnat a mort acusat de corrompre la joventut d’Atenes).

La política és el medi en què ens movem els humans, és com l’aire: és a tot arreu. Però com l’aire només es fa notar quan, voluntàriament, prenem consciència del fet que respirem o quan, de sobte, ens ofeguem, o ens ofeguen (amb això passa una cosa semblant al que passa amb la llibertat: que només se sap que no se’n té quan mires d’exercir-la i veus que no pots). Les concepcions i les creences polítiques tendeixen a fer-se invisibles quan esdevenen hegemòniques. La ideologia hegemònica no es veu coma ideologia i, per tant com a possibilitat a propòsit de la qual ser crítics, sinó com a “sentit comú” (com li agrada de dir al molt irreflexiu president del govern espanyol). La ideologia hegemònica —ho deia Gramsci— esdevé una cosmovisió natural, normal… apolítica. Invisible.

Contra ella destaca tota alternativa i tota crítica: el crític, el dissident, pel mateix fet de dissentir es fa notar, es deixa veure, destaca per contrast contra el fons natural. El dissident fa política. Per contra, les institucions polítiques, en tant que defensores del pensament hegemònic, semblen neutrals. La ideologia hegemònica, en tant que “sentit comú”, uneix, pacifica. La crítica i la dissensió, però, resulten antipàtiques i molestes perquè vénen a qüestionar i, per tant a trencar la quasi unanimitat (recordo ara —misteris de la memòria— aquelles paraules de l’Evangeli segons Mateu: «jo he vingut a posar en desavinença l’home contra el seu pare, la filla contra la mare, la nora contra la sogra», ai las!).

En definitiva: la política és un maldecap, i una font de problemes, faci com aquell: no es posi en política (això darrer no és de Gramsci, és de Franco).

I així, el comú de la gent li diu al docent honest, a qui, lluny de la impostura, és honest i per tant, crític i compromès, que es deixi de polítiques, que sigui apolític, li exigeix neutralitat i que s’abstingui de corrompre la joventut. I l’ofici de mestre esdevé aleshores una professió de risc. Perquè hi ha algunes coses que cal que passin més enllà de les fronteres estatals perquè se’n pugui parlar a l’aula, perquè són molts els qui creuen que política no ve de polis sinó de partit i perquè, en definitiva, siguem francs, com deia Lawrence Kohlberg, la majoria de la gent (i dins d’aquesta majoria, lamentablement molts de docents) no supera la fase convencional del desenvolupament moral.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació