Divuit del set

En sortir de l’estació direcció Port Bou, el tren se separa de la costa, travessa l’horta regada pel riu Tordera i fuig. Quan s’acosta al pont, el rostre de l’home, que ha pujat a Barcelona i que va d’esquenes al sentit de la marxa, s’enravena. Aparta els ulls de les tomaqueres i els acluca. Quan torna a obrir-los, els té negats. Fita, esborronat, l’home que acaba de pujar i que seu al davant, i li diu:

—Vostè sap quin dia és, avui?

Quan el tren travessa el riu, l’espetec es fa més estrident. L’home no dubte.

—I tant! És divuit del set. Avui fa vuitanta anys.

—Just! Em permet…? Miri… mesos després d’aquell divuit del set, l’avi va morir sota aquell pont. Un tret al pit, es veu.

I assenyala riu a vall. L’altre home calla. Rumia. Dubta. I, per fi, es decideix.

—El pare em va explicar, un cop, que quan tenia sis o set anys, algú li va dir que hi havia un mort, al riu. Va anar a …

—El va veure?

—Em va dir que era el primer mort que veia. Jeia espatarrat, amb els braços oberts i…, i un tret al cor. Me’n va parlar un cop, només. Mai m’explicava res de la guerra, el pare. Bé, tan sols que el seu pare, una vegada, va enterrar uns sacs de patates al pati per por que les milícies els requisessin. Sempre el mateix.

—Quan van matar l’avi allà al riu, el pare també devia tenir sis anys. Vivia a prop. Després, la seva mare se’l va emportar. Van fugir. Sóc francès, jo, sap?

—No cal que ho juri… Doncs la meva família no es va moure del poble. L’avi era pagès i va morir vell; càncer, crec. Mai parlava, de la guerra, tampoc. Abans de morir el pare, fa un parell d’anys, jo vaig insistir; perquè, escolti: tothom tenia anècdotes heroiques, i jo tan sols allò dels sacs de patates, que al final es van podrir sota terra. Va ser llavors que em va dir això del vostre avi… Ai, vull dir…, del mort del riu.

—A casa era al revés, el gran tema eren les batalletes de l’avi i dels camarades. I també la família rica del bàndol nacional que vivien a l’Empordà. Quina tírria els tenien! Les vaig avorrir, aquelles històries.

I callen una estona. Miren per la finestra, absents. Quan passen per Maçanet l’home que viatja en sentit de la marxa, hi torna.

—Em deixa que li expliqui..? Fa temps que…

Quan l’altre assenteix, diu que quan era petit, a principis dels anys setanta, els divuit del set em despertava amb ganes de saltar del llit, com si fos matí de Reis. Tenia cinc o sis anys. Màxim set. Somiava amb el gronxador que el tiet fabricava amb un parell de cordes gruixudes i una fusta, i que penjava d’un arbre. I amb l’ensalada russa amb maionesa de pot, de la tieta. I amb el llom arrebossat. Els pares es quedaven a casa, la festa no els agradava. Però els tiets em venien a buscar i anàvem al bosc, a la vora del riu. I ens banyàvem. I aquella taula llarga per dinar amb ple de gent… Era l’únic dia de festa de l’estiu. Ningú no gosava treballar, aquell dia. No eren feixistes. No eren res. Eren gent, pagesos. Recordo cares somrients. Porrons a l’aire. Cançons pujades de to: el vicari d’Olot, té pèls al ninot… I així, l’home que viatja de cara segueix rememorant. L’altre l’escolta amb interès.

El relat acaba amb una confessió:

—Sap una cosa? De gran m’avergonyia, d’aquests records dels divuit del set. Però ara penso: per què?, si tenia cinc o sis anys, màxim, set.

El que viatja d’esquenes somriu i s’aixeca. A fora, un cartell diu Figueres. El tren no es mou. El que viatja de cara se’l mira.

—Mestre, que s’ha molestat?

—No, què va! Jo baixo aquí. M’esperen uns cosins que hi viuen. Estan forrats, els molt..! Li he explicat això dels parents rics que…?