Dit amb pendó

28.07.2014

Quins temps, aquells, els de la petita polèmica sobre la frase de la telenovel·la Dallas pronunciada per Jock Ewing davant de la seva senyora esposa, Sue Ellen i una altra noia de bon veure que no recordo quin paper hi feia (una amiga de Sue Ellen? Una cosina en segon grau? La senyoreta de companyia?). El cas és que Jock es dirigeix a Sue Ellen, que acaba d’arribar a l’hospital després d’una nit intensa, i li retreu:

“-El teu marit s’està morint i tu mentrestant fent el pendó vés a saber per on.”

I Sue Ellen replica, amb la serenitat d’esperit i l’aplom que li dóna haver estat Miss Texas:

“-Jo no feia el pendó.”

Segons em va fer saber Matthew Tree fa anys, sembla que la traducció catalana és prou encertada (i és que no hauria estat adequat que Jock Ewing pronunciés la paraula ‘puta’ davant la seva senyora, l’original anglès no comet aquest atreviment).

Sue Ellen

Ara bé, la polèmica (quatre columnes de diari, una mica de debat a les ràdios, unes quantes rialles i algun indignat amb el fel sobreeixit, que de tot hi ha a la vinya del Senyor) no anava només sobre traducció. Entre altres raons perquè poca gent sabia exactament la frase original anglesa i tampoc no haurien estat capaços de traduir-la amb propietat.

La polèmica jo l’emmarco en el territori de l’autoodi. Abans d’emetre TV3, dos nois de Montornès del Vallès castellanoparlants em van comentar irònics: “¿Vaqueros hablando en catalán? ¡Qué ridi!”.

Com sabem, TV3 va fer una aposta per les sèries més populars, com ara Dallas (i celebro que prengués aquest camí, hi ha individus que pensen que els catalans hauríem d’estar tot el dia mirant adaptacions de Harold Pinter). L’èxit va sorprendre la mateixa empresa, com va escriure en Gil, l’empresari del Tívoli. I aquest èxit va atiar l’autoodi, que és un tret molt nostre: el que es feia en català era ridícul, no reflectia la realitat (es veu que només la reflecteix el castellà), era un disbarat, artera propaganda convergent, una mostra de cultura petitburgesa, rural i folckòrica. Encara recordo un individu que em defensava exaltat, en una discussió sobre aquest punt: “Puta! Li hauria d’haver dit puta! La paraula normal és puta! La que fa servir tothom! Puta!”. I jo li vaig respondre: “No ho veig com tu, fill de puta!”. I es va enfadar molt. Es veu que vaig reflectir molt bé la realitat, però aplicada a ell ja no li va fer tanta gràcia.

Sembla que en català no podem tenir registres, matisos, ressonàncies diverses. Uns quants anys abans de la polèmica que ara ens ocupa, el conseller Cahner va fer esmenar l’obra de teatre Els Beatles contra els Rollings Stones, de Mesalles i Casamayor i en va rebaixar el to. Per descomptat, desaprovo la censura exercida sobre aquella obra (del tot desafortunada, hi insisteixo), però ara mateix pagaria per poder llegir l’obra censurada, amb totes les esmenes introduïdes. Uns anys després vaig saber que es va canviar ‘fer-se una palla’ per ‘fer punta al llapis’. Des de llavors que em miro la maquineta amb uns altres ulls.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. M’he petat de riure, Sr. Gomà. Li agraeixo els seus articles, sobretot la seva excel•lent ironia i el seu enginy. I li demano a vostè i als responsables de la revista Núvol que no ens en privin. Gràcies.

    A mi també em va sorprendre el comentari d’un company de feina, catalanoparlant, a la primeria de TV3, qui em va assegurar que les pel•lícules d’índios no les podia veure en català perquè no se les creia. Jo li vaig contestar que potser era perquè no hi estava avesat, que fes un mínim esforç, que segur que acabaria per acostumar-s’hi, que al cap i a la fi la llengua original de les pel•lícules americanes tampoc era el castellà. Em va fer una cara com dient: “poder sí”. Jo, de fet, no els entenia, aquesta gent, ja que a la primera ja m’hi vaig acostumar de seguida. Potser eren prejudicis.

  2. No m’agraden ni trobo genuïnes les expressions “fer-se una palla” o “fer punta al llapis”. A casa nostra senzillament “ens la pelem”.

    • Al Rosselló nos fem una punyeta…Es podria recuperar aquest arcaisme tan pràtic en català general si l’IEC ens fes cas…

      • I tant. Curiosament, el diccionari del GEC entra punyeta com a masturbació, però ens adverteix que és un ús antic. Si ho dieu al Rosselló, és ben viu, doncs. El dic. IEC, ni ho entra. Enviar algú a fer punyetes, en un origen, era enviar-lo a pelar-se-la. A mansturbar-se, com diuen en alguns pobles del Vallès, deformació ben il·lustrativa.

        Tot i que, per damunt de totes, l’expressió que més m’agrada és ‘fer-se un telègraf”, per a la masturbació femenina.

  3. L’autoodi és ver transcrit la frase xarnega en la lyengua original en què la van dir els espanyols. El principi de la presumpció xarnega (al coneixement d’una lyengua se li presumeix tantost el coneixement de tal altra; la qual en virtut d’aquesta mateixa presumpció esdevé superior a la primera, que suara n’ha esdevingut inferior).
    La fugida d’estudi d’anomenar ‘autoodi’ a un dels efectes de l’autoodi troncal -l’assumpció de la presumpció de supremacia comunicativa que em concebut abans- és endèmic en un país ocupat i secularment aixarnegat. Els caps de brot del regionalisme nostrat i lyur seguici, independentista o no -això són figues d’un altre paner, no gens concluents en el dret de viure pla; i val a dir que l’independentisme d’autor o d’organització ha optat gairebé sempre pel xarneguisme, cada cop més exacerbat-, en no foragitar el xarnec participen de l’univers de la Metròpoli. Així com el parlar pla n’ésdevé un xava (un paradialecte del xarnec; orfe de registres i plagiat de matisos, ressonàncies, que reprodueixen automàticament sengles xarnegues), el contingut cognitiu i emotiu també n’esdevé un subsistema; puix que és el xarnec qui anomena la irrealitat d’un món fet Europa (l’ome fet viure en una escala d’obediència per raó de lyengua), i el xava tot simplement el reanomena. Hi aporta el fet diferencial. La infrastructura expressiva n’és tot una però. Qui governa l’expressió, governa el pensament; el qual dirigeix l’acció, la qual fa venir un estat de fet consumat, que alora també indueix a una percepció que en justificarà a posteriori l’expressió que a priori ha endegat el cicle semovent.
    Així doncs és tan previsible com sabut que qui accepta el primer bagant de la presumpció xarnega, se la peli en públic, a raig d’article, de tertúlia o de conferència, en tot voler gestionar més dignament que el congènere xarneguista d’adés la quota aborigen de comunicar-se sota un sostre de vidre. Max Cahner? Que endegués la campanya ‘Català, cosa de tots’, sota la premissa desapercebuda i immune que el xarnec ha d’ésser lyengua de totom i que per tant ja ho és (una prova més que ho fa és que al de l’espanyol o el francès s’hi ha afegit, sense fer-hi nosa, el de l’anglès), això no hi fa re. Que esmenés la plana de xarnegades i xavades, no pel que eren, sinó pel caire irreverent a una moral neo-cristiana indeïscent a conselyeries i canongies, això ho fa tot.
    Per contribuir al reculý de nomenclàtor masturbatori que veiem que s’ha engegat a peu d’article:
    espolsar-se-la; esbravar-se.
    i per extensió, fem notícia d’aquests altres proïbismes pel concepte de ‘ejacular’:
    a h., baixar-li (‘m’ha baixat’, de subjecte impersonal); h., vessar

  4. El Jock era el sogre de la Sue Ellen, no el seu marit. El marit era en JR que era a l’hospiral després d’haver rebut un tret. rota
    L’escena, que jo recordi, era protagonitzada per ells dos sols. No recordo que cap altra senyoreta hi sortís.

    • No, Quim, no és com tu dius: a l’escena hi ha quatre personatges, els que jo cito a l’article. Està penjada a la xarxa, si ho vols la pots tornar a mirar.

      I hi ha els que dic. Tu escrius “el Jock era el sogre de la Sue Ellen, no el seu marit” i tens tota la raó. Però l’article no diu pas el contrari. Hi vaig escriure “Jock Ewing davant de la seva senyora esposa, Sue Ellen i una altra noia de bon veure…”. L’esposa que esmento és la dona de Jock Ewing i Sue Ellen ve després. En total, quatre personatges, com et deia abans.

  5. Constato que trenta-un anys després, la meva traducció del primer episodi de “Dallas” (“No more Mr. Nice Guy”) que va emetre tv3 aquell 11 de setembre de 1984 encara genera polèmica, cosa que em diverteix i em satisfà enormement. No em podia pas imaginar que una solució de traducció que se’m va acudir espontània aixequés tanta polseguera. Celebro que l’amic Matthew Tree -que no tinc el gust de conèixer personalment-, com a angloparlant i bon coneixedor de la nostra llengua i costums, avali la bondat de la meva traducció. Des d’aquí no puc sinó agrair a Enric Gomà que n’hagi parlat un cop més, i, si no se m’ha de titllar d’oportunista, aprofitar per reivindicar-ne, una altra vegada, la paternitat i, si s’escau, el copyright.