Disquets nuclears dels 70

7.06.2016

No era una jornada massa inquietant aquell 1 de juny, però de sobte el director de l’APM el Guillem Sans va publicar una notícia a Twitter “L’arsenal nuclear dels Estats Units encara es controla amb ordinadors i disquets dels 70” deien al diari ARA. La cosa va anar escalant i cap a la nit el Josep Maria Ganyet publicava un nou titular de la mateixa notícia però a un grau encara bastant més elevat d’emergència “US still uses floppy disks to control nuclear bombers & ballistic missiles“. No podia ser, amb 7 hores de diferència quasi exactes uns disquets dels 70 s’estaven apoderant dels pitjors objectius i armes més letals de la història, i fins i tot superaven les previsions dels temerosos a Skynet.

Serie 1 d'IBM - Per nn (Informatyka, rok 1978) [Public domain], via la Wikimedia Commons

Serie 1 d’IBM – Per nn (Informatyka, rok 1978) [Public domain], via la Wikimedia Commons

No me’n vaig poder estar, de comprovar si aquella impactant notícia era del tot certa i estàvem davant d’una escalada bèl·lica imprevisible. No fos cas que calgués donar-se pressa per saber on resistiria heroicament la humanitat sota el comandament de John Connor. Per sort ambdues notícies citaven el mateix informe de la Government Accountability Office (o també anomenada GAO) dels Estats Units que em podria dilucidar aquell més que probable alarmisme. I ja us avanço que novament parlaré d’obsolescència programada i maquinari fiable.

És cert que l’informe de la GAO parla de maquinari del Departament de Defensa que es dedica a tasques de seguretat nuclear als Estats Units i que tenen ordinadors IBM dels anys 70, com també ho és que el Departament de Defensa utilitza disquets de 8″ (originats també a inicis d’aquella dècada) per “coordinar funcions operatives de les forces nuclears de la nació”. Però estem parlant dels anys en que foren originats aquests enginys, no pas que des de llavors no s’hagués renovat cap component i millorat la infraestructura. Que s’ha millorat quan es necessitava ho diu el propi informe (pàgines 35 i 73) quan parla que cada vegada era més difícil trobar peces de recanvi o personal que pogués mantenir el codi fet amb Llenguatge d’assemblador. Per tant s’han anat reemplaçant components i el codi que feia funcionar l’ordinador també s’ha anat actualitzant. L’informe a més ja avisa que tot el que s’assenyala són els components de més de 30 anys, per tant no estan dient que tot el maquinari del departament sigui obsolet sinó que ells en destaquen el més obsolet perquè precisament aquest informe tractava d’exposar si era rendible econòmicament mantenir-lo.

El cas concret del que parlem és el d’un ordinador IBM Series/1 (que fou presentat al mercat un 16 de novembre de 1976) i que es troba al “Strategic Automated Command and Control System“. Aquest comandament estratègic pel que sembla fa funcions de suport a les comunicacions així que es dedica a enviar i rebre missatges d’accions d’emergència. Podríem afirmar que l’ordinador va ser incorporat durant la campanya de creació de la Strategic Air Command Digital Information Network a mitjans dels anys 70 que buscava renovar el maquinari que llavors s’utilitzava en les comunicacions per tal que aquestes “no es demoressin més de 15 segons” entre l’emissor i el receptor. I des de llavors ja va quedar-se allà a les instal·lacions del SACCS. Però en cap moment es diu que sigui aquest ordinador en concret el IBM Series/1 qui tingui accés al control de centrals i armes nuclears.

En l’informe s’explica també que el departament és plenament conscient de l’antiguitat d’aquest ordinador, així com també de l’emmagatzematge en disquets dels anys 70. És per això que al març de 2016 Defensa ja va iniciar una campanya finançada amb 60 milions de dòlars per reemplaçar aquest sistema, campanya que culminaria l’any 2020. Els disquets per exemple se substituiran per targes digitals segures a finals del 2017 que ve, i també es buscarà una solució d’emmagatzematge més nova, s’ampliarà la potència de processament, i els terminals d’accés.

Però perquè s’han esperat fins ara per substituir-lo? Segons el portaveu del pentàgon el tinent coronel de l’exèrcit Valerie Henderson “el sistema funciona per això s’ha mantingut“. Ens trobem amb un cas més que confirma la màxima informàtica de “si funciona no ho toquis“. Però ara les despeses econòmiques de mantenir el sistema s’han fet més cares que actualitzar-lo i per això s’ha optat per definitivament emprendre aquesta actualització.

No és la primera vegada que surt una notícia similar. L’abril de 2014 el programa 60 minuts als Estats Units va exposar que encara es mantenien sales de control en què s’ordenava el disparament de míssils nuclears mitjançant ordinadors que també usaven disquets de 8″. Ja llavors s’argumentava que “no hi deu haver masses hackers avui dia que sàpiguen accedir a un ordinador dels anys 60“. N’hi ha qui en diu “defensa per obsolescència” i d’altres “seguretat gràcies a l’obscuritat“. A mi l’enigma que em suggereix tot plegat és que veient la capacitat d’emmagatzematge d’aquests disquets de 8” (80 kilobytes) em pregunto quin contingut deurien encabir-hi en tant poc espai durant tots aquests últims anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “80 kilobytes” pot semblar una quantitat ridícula pels standars actuals, però si tens en compte que cada instrucció d’assemblador ocupa un byte, és equivalent a un programa de 80.000 línies de codi, és a dir un programa de bastanta complexitat.

    Per un altre costat, els floppy s’utilitzen per copiar i transportar informació, amb el que els programes que executa l’ordinador a la RAM i que emmagatzema al disc dur, poden ser facilment 10 vegades mes grans.