Discussió ornitològica

6.02.2016

Raig Verd Editorial acaba de publicar El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč, traduït al català per Pau Sanchis. Es tracta d’un recull de contes protagonitzats per perdedors, marginats, outsiders i altres personatges amb greus problemes. A Núvol publiquem en primícia un dels contes d’El cementiri dels reis menors, “Discussió ornitològica”.

Merla | Font: Viquipèdia/Romate

Merla | Font: Viquipèdia/Romate

—Un picot!

—Una merla!

—Un pardal! Dels grossos!

Aquesta concisa discussió ornitològica es produïa en una zona elevada propera al poble de Gorica, el desembre del noranta-u, i durava, amb alguna interrupció, des que al migdia havien cessat els combats i quatre exploradors de la brigada 121, que s’havien quedat ressagats entre les línies dels txètniks i les nostres, esperaven que es fes de nit i tornessin els seus. Havien trobat refugi en una tomba eixamplada per una granada. És a dir, es trobaven en un cementiri rural. No gaire després que tot s’hagués calmat, va aterrar a quinze metres de la tomba un ocell preciós, grassonet i alegre, amb un plomatge de color indefinit que, sota la llum fosca d’aquell dia, podia ser gris, marró, i fins i tot negre. Els soldats van començar a discutir de seguida sobre la identitat biològica de l’ocell, al principi per fer passar el temps, però aviat la discussió va guanyar en interès i en intensitat, i prenia ara un caràcter més agressiu, després més poètic, i fins i tot més filosòfic.

—Que maco veure aquest picot…

—És un pardal! Dels grossos!

—En aquesta desolació, enmig d’aquesta mort i aquest hivern, fins i tot si haguéssim de morir, veure aquest picot…

—Merla!

—Jo el veig com un consol. Els seus amics han emigrat al sud al principi d’aquesta guerra, lluny, a l’Àfrica, però aquest picot…

—Pardal gros!

—Aquest picot d’aquí…

—Merla!

—Pardal gros!

—És un ocell valent, no ha fugit, sinó que s’ha quedat aquí amb nosaltres… Em sembla com si fos un símbol de la vida, ha vingut aquí a donar-nos valor i a transmetre’ns el missatge que per sobre d’aquest sofriment hi ha alguna cosa més forta, aquest picot…

—Merla!

—Pardal gros!

—Potser no és un picot…

—I tant que no, com que és un pardal. I dels grossos!

—Merla!

—Sinó un àngel del cel, portaveu de la vida, una vida que no s’abandona, mireu ara com fa saltirons, com xala, com si ens parlés… Oh no, déu meu, no! No!

Un tret va estripar el silenci regnant, i del misteriós ocell van quedar només les plomes que el vent fred escampava pel crepuscle i la foscor del dia. Havia estat el quart home de la tomba, el qual, en realitat, no havia participat en la discussió, que, tanmateix, l’havia tret de polleguera.

—Ja ho teniu, pallussos! Picot, merla, pardal! Ocellot mort, dic jo.

Tots tres ornitòlegs van agafar les armes i es van girar cap a ell.

—I jo diria, carallot, que ara estem ben fotuts. Has descobert la nostra posició —va dir el que defensava que l’ocell era un pardal. Dels grossos.

És el que va passar. Primer va començar a caure sobre la tomba el foc d’un canó, i després s’hi van afegir els llançagranades i els tancs. Aviat tot el front es va despertar.  Però ells ja no sentien res. Tornaven a mirar l’ocell, viu, sa i en certa manera més bell que abans. I la discussió va tornar a començar.

—Un picot!

—Una merla!

—Un pardal! Dels grossos!