D’incendis i destruccions

30.10.2018

Potser no és descabellat posar en relació dues destruccions com les que han tingut lloc aquests dies. La devastació del Museu Nacional del Brasil pot ser vista com un símbol parell a l’incendi del Reichstag de 1933, des del moment que —per la incúria a l’hora de mantenir-lo que hi han tingut les successives tongades de gestors polítics— evoca un podrimener sociopolític molt complex que es torna a fer visible ara, a escala internacional, en forma d’un candidat abominable —una de les amables propostes “metafòriques” del qual és la d’afusellar els artistes— que, insospitadament per als qui no seguim els afers brasilers, compta amb els tots els atots per guanyar la presidència d’aquell país; un paio entre tenebrós i grotesc que evoca els pitjors malsons i que, amb un discurs també incendiari, magnetitza les masses i s’uneix així a la corrua de personatges de tota estofa que des de fa un temps proliferen, assolint quotes de poder arreu del món amb l’aplaudiment explícit dels mercats.

Balloon Girl, el quadre de Banksy, abans i després de l’autodestrucció

I si l’abominació brasilera apareix avui com el paradigma més recent, també ens topem amb el desconcert significatiu que genera un partisà com Banksy, autodestruint una obra seva just després de ser venuda per una quantitat astronòmica davant els nassos dels assistents a la tómbola indecent del mercat de l’art; una plantofada que, a pesar de l’evident filiació anarquista, encara troba cínics que hi especulen afirmant que el seu gest iconoclasta la revaloritza més —“Ara forma part de la història de l’art en el seu estat triturat. Estimem que Banksy ha aconseguit afegir un mínim d’un 50% al seu valor”—, i fins ànimes de càntir, no menys cíniques, que busquen reblar el gest per especular-hi al seu torn, ves per on, sense èxit —triturant sagaçment una altra còpia, valorada en quaranta mil lliures, que després de l’experiment, a parer dels experts, ja no en val més que una; els camins del Mercat són inescrutables—, mostrant així que el cinisme, a més de reaccionari, realment és voraç, ja que ho corrou tot, ho devora tot, fins i tot els valors més sagrats, i els íntims.

No és descabellat, doncs, posar en relació el cas brasiler amb el de Banksy d’aquests dies ja que tots dos fan evident l’autisme en què vivim —tenint present, és clar, que en comptes del mercat de l’art també valdria el del futbol, aparellant-se amb qualsevol reportatge sobre el Sudan del Sud—, i com el Monstre s’alimenta de la Indiferència.

Ara bé; més enllà d’això, serveix de res tornar-hi una vegada i una altra? Més enllà del gest, vull dir: què és, sinó parlar per als convençuts? Aquesta altra destrucció, la de Banksy, potser resulta més llegible per als neòfits i els indiferents de l’art, sí; però fins a quin punt va més enllà del desconcert i arriba a conscienciar?

Quan l’epifania es produeix, fa veure el rei despullat i un ja no se sotmet més a farses que tenen menys d’il·lusió —en el sentit noble del terme— que d’estafa. Ara bé, és evident que de l’art contemporani fa temps que els no iniciats se n’allunyen.

D’aquí que gestos com el de Banksy es pretenguin polítics; per despertar un estat de consciència que abasti més enllà dels podrimeners autocomplaents —les diferents modalitats de pornografia virtual, entre ells la política— i busquin comprendre i abraçar les realitats que ens afecten de debò, que ens afecten.

És a dir, fer pensar, que deia aquell. Potser és excessiu frustrar-se perquè un gest no arriba prou; però és un gest, i a alguns els arriba. Que el tsunami de barbàrie que s’acosta sigui o no imparable és una cosa, però que entretant no ens atrapi en la inanitat i la frustració de sempre.