Digital

11.08.2016

Arribo a casa i me’ls arrenco de les mans. Ho sé, que està prohibit, però se me’n fot perquè hi ha un moment precís que ho veus clar i penses: desobeeixo i punt.

Després de treballar, refugiat a casa, miro de reconquerir la consciència oblidada del tacte i repasso superfícies i objectes com si fos cec. També em palpo el cos per fugir de l’autòmat que carrega xifres amunt i avall tot el dia. Se’ns furta, aquest plaer, i se’ns obliga a portar els fotuts guants. Sempre.

L’aparell d’aire projecta un corrent enjogassat que se’m cargola als dits. Hi apropo encara més les mans perquè bateguin, lliures, i les faig desfilar per un piano invisible. Ressegueixo la taula per trobar-ne imperfeccions, per menudes que siguin. Raspo el guix de la paret fins a tacar de blanc la punta de les ungles. Al llit, moc els braços com les ales d’un ocell i dibuixo cercles imaginaris al matalàs. I tot, de sotamà. No n’he dit mai res a ningú: ni a l’Ona.

Em preparo un suc de taronja amb les mans envalentides pel vertigen irrefrenable de la descoberta. El suc regalima i l’escampo pels dits com si esmaltés alguna cosa amb un pinzell de llengua de gat. Me’l bec. Davant del mirall que em retorna un jo excitat, miro de perfilar un bigoti amb el traç del suc. Me’ls llepo, els dits.

Arriba l’Ona i ofega un xiscle i es tapa la boca en veure’m sense guants i amb els peus alliberats de les botes, arrelats a terra. Em parla pels ulls: boig… es pot saber què fas? L’observo sense moure’m, enxampat en una trapelleria, fins que somric. Es mira les mans amb ulls entretancats. Els llavis li tremolen. Apunta un moviment per llevar-se els guants però es fa enrere i fa que no amb el cap. Li premo les mans i les beso. Aquest regust. Del fotut làtex. Fora. Vinga. L’Ona sospira. Li guspiregen els ulls i, segons després, em segueix. S’allibera de guants i botes mentre es mou a banda i banda, en un vaivé que recorda un xiprer solitari en un dia ventós. Em clava una mirada de convenciment. Camina i es frega les mans a càmera lenta mentre sembla assaborir l’instant, extàtica.

Li dic que la vull tocar. No hi ha res que ara desitgi més que tocar-te. I que tu també ho facis. És un murmuri a l’orella, el que li dic, regalant pessigolles. Els dits no són apèndixs del pecat com ens asseguren, em sents? Les nostres mans poden fer molt més que engrapar objectes com les pinces d’un robot, no creus?

És l’Ona qui mana ara. Em punteja front i nas. Segueixen pòmuls, ulls —que tanco—, cabells i orelles. S’atura als llavis, que mantinc segellats. Com si els dits de l’Ona premessin un ressort ocult, obro la boca per mossegar-los, primer, i engolir-los, després. Els llepo com si fossin de porcellana fina i s’anessin a trencar.

A recer, sota llençols blancs i assaborint la nuesa, juguem. Repasso el seu cos i ella, el meu. Les corbes, els abismes, els racons humits i els secs, els tous i els aspres. Pel camí ensopeguem amb porus, pèls, suor, formes mutants i fins llavors sorprenents que no ens aturen. Cremem tota la nit i aspirem plegats cada segon de la descoberta.

—Per què ho fan? —diu l’Ona, de cop. M’agafa el cap amb les dues mans.

—No ho sé. Fa temps que no entenc res…

—Jo només veig créixer males herbes. Arreu, saps?

El son ens captura en un sol llit, el seu, i l’altre queda buit per primer cop des que vivim junts. La nit fuig i dormim amb les mans trenades però lleugeres; dits i cossos formant la baula d’una cadena que només es trenca quan algú tusta a la porta. Pel so, aspre i sord, sé que porta guants: ve a fer-nos mal. 

Respon a Xavi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Dani, quin conte!, fantàstic. No et deixa indiferent, ple de significats i de capes fins al final. No me’l trec del cap. És un d’aquells relats que et queden en la memòria.

  2. M’agrada el suc que li treus a uns guants. El conte em tensa l’atenció i em fa pensar. El final escuet és perfecte.
    Enhorabona.

  3. M’agrada com dosifiques la informació, com a poc a poc anem entrant en la història per entendre aquest món repressiu que apuntes, que suggereixes però que mai no ens acabes de mostrar. Deixes espais per fer-nos pensar i s’agraeix! Enhorabona!