Diaris de l’obscur

23.10.2015

El passat 17 d’octubre es va estrenar a la Sala Porta4 de Barcelona l’espectacle Diari d’una miliciana, de Jaume Miró Adrover, responsable del text original i de la direcció. El muntatge compta amb les interpretacions de David Anguera, Xuel Díaz, Marta Garolera i Berta Pipó, entre d’altres. Aquesta obra es podrà veure fins dia 31. Des de Núvol aprofitem per parlar de Diari d’una miliciana i De les criatures del bosc del qual Jaume Miró n’és coautor amb Pau Arévalo.

Diari d'una miliciana

Diari d’una miliciana

Dins del panorama teatral, i autoral, de les Illes Balears destaquen certes figures com la de Jaume Miró (Cala Millor, 1977), un creador polifacètic que és conegut, sobretot, per la seva punyent obsessió en voler recuperar i dignificar memòries alienes. El seu és un intent d’exorcitzar històries col·lectives en teoria enterrades. El desenterrament d’aquestes epopeies humanes arriba no per despertar consciències, ja que això seria voler donar una utilitat a l’art quan l’art és molt més que una eina instrumental, sinó per poder generar preguntes, o sigui, diàleg. El teatre en mans de Jaume Miró és una manifestació a favor del constant interrogament, i és que Miró, a més d’escriure i investigar, està format en filosofia, cosa que fa que la seva mirada sigui especialment suspicaç per tal d’anar més enllà de la pàtina primera que abraça totes les coses sense remissió.

Precisament sota aquesta premissa, la de voler transcendir la superfície verinosa dels elements del món i dels seus quefers, se’ns presenta aquest ritual contra l’oblit anomenat Diari d’una miliciana. Per una banda, es tracta del relat privat d’una voluntària de la Creu Roja destinada a Mallorca en l’expedició Bayo. A través del seu testimoni oracular es narren les vicissituds de cinc infermeres durant els divuit dies que va durar l’expedició. El que hauria d’acabar essent una ràpida victòria es va convertir en una hecatombe. És així com aquestes lluitadores, talment l’Ariadna del laberíntic mite grec, són abandonades i, tot i això, elles decideixen combatre. Aquesta odissea està plena de contextos violents, situacions absurdes, perilloses, així com de conflictes interns de gran abast, temes perfectes per parlar d’una guerra que coneixem molt bé i que, lamentablement, no deixa de sorprendre’ns a mesura que anem obtenint més i més informació.

Per altra banda, qui pensi que ens trobem davant d’una altra obra sobre la guerra civil s’equivoca, ja que no es tracta d’això, sinó més aviat del seu anvers tèrbol. En Jaume Miró és especialista en capgirar el cordill de la significança, i per això sap oferir l’alteritat de tot el que explica, un altre contorn que serveix com a antiperspectiva. Diari d’una miliciana és, en efecte, la constatació d’una sèrie d’experiències atroces, però també és l’estudi, des d’una altra panoràmica, d’aquestes experiències, i un focus que ens desperta per tal d’investigar els interrogants que envolta el misteri de la creació. La recerca de la veritat, aquí, és el tema central de l’autor d’una obra de teatre, que s’haurà de dir Diari d’una miliciana, que a poc a poc s’enfronta a l’epifania dels seus descobriments poc generosos i, sobretot, fonament del mal i de la tenebra humanes. A través d’aquest anar teixint es basteix l’escenari d’interpretació, però també l’espai que s’amaga rere la cortina de l’origen.

Ja que, en paral·lel a les calamitats de les guerreres que aquí apareixen de forma grega, l’obra mostra la investigació duta a terme pel mateix autor amb la voluntat de trobar el nom de la miliciana que va escriure el diari i que encara avui segueix sent un misteri. Aquesta recerca infausta el portarà a saber què va succeir amb les cinc voluntàries. El misteri, aquí, se’ns presenta com a motor d’alimentació i com a benzina sanguínia de l’acte de creació, cosa que ja passava en altres obres de Jaume Miró: Adults normals (Lleonard Muntaner Editor, 2010) i en De les criatures del bosc (Edicions del Despropòsit, 2014).

‘De les criatures del bosc’: un històric/poètic trauma fundacional

Segons Aristòtil, s’ha de distingir entre historiadors i poetes. Els historiadors parlen del concret, del que passa, del que es pot esbrinar quasi com un acte científic. Els poetes, en canvi, parlen de l’abstracte, del general, d’afers relacionats amb l’ànima. Si observem amb detenció aquesta ambivalència, dóna la sensació que el que intenten aconseguir Jaume Miró i Pau Arévalo és fusionar aquestes dues pulsions aristotèliques: explicar un cas concret, particular, a través de la poesia visual, i és que com un poema objecte es pot entendre el còmic que tenim entre mans, De les criatures del bosc.

Còmic? No podríem parlar millor de novel·la gràfica? Sí. Estic d’acord. I sé que existeixen debats oberts en què es pretén defensar la validesa i la potència d’un gènere literari que encara ara sembla que s’ha de seguir reivindicant. No hauria de fer falta. O és que autors com Frank Miller o Alan Moore o Neil Gaiman (per esmentar alguns dels exemples més clars i mainstream i venerats) no s’han deixat la pell fins ara intentant demostrar que un còmic també pot ser una obra d’art? Perquè una obra d’art és De les criatures del bosc, elaborada a duo per part d’aquest tàndem prodigi Miró Arévalo. I així ho entén Edicions del Despropòsit, que lluita sense parsimònies per tal d’oferir una sèrie d’obres que eixamplin les expectatives del públic lector, ja sigui en el terreny no vedat de la novel·la gràfica o de la poesia menys convencional. Només cal que recordem els volums Formigues vermelles del cantautor Miquel Serra o L’incendi de les papallones de l’actriu Agnès Llobet, ja comentats a 40putes i a Núvol respectivament fa poc, a cura del poeta Emili Sánchez-Rubio.

Jaume Miró i Pau Arévalo

Jaume Miró i Pau Arévalo

Doncs sí, De les criatures del bosc de Jaume Miró i Pau Arévalo és una magnífica i sorprenent novel·la gràfica, però també dins del territori de la novel·la gràfica estem parlant d’una altra cosa molt més ampla i elevada, un bell cas atípic. Perquè, com comentàvem abans, De les criatures del bosc és també una súplica incipient davant la necessitat de recordar. I és que la història que s’explica en l’interior d’aquest volum va passar, i aquests fets aquí narrats amb llibertat són la punta de llança de tota una generació i de tota una època, un autèntic trauma fundacional.

Metabolitzar el fracàs, remembrar els desapareguts, l’alquímia poètica

Durant l’estiu de 1979, el jove poeta Andreu Cloquell i la seva companya, Maria Antònia Padró, varen desaparèixer sense deixar rastre. Després de setmanes cercant-los, els seus cossos sense vida foren trobats al bosc de Sa Coma per un pastor. S’havien suïcidat de la mateixa manera que ho havia fet el també poeta Gabriel Ferrater (1922-1972) en el seu cinquantè aniversari, amb alcohol i barbitúrics, cosa que ja feia temps que deia que faria encara que ningú no el creia. Pocs mesos després, i sense que ningú n’hagués tingut notícia fins el moment en què els textos varen aparèixer, la revista Reduccions va treure a la llum uns poemes que Cloquell havia enviat abans del fatídic desastre. Un d’aquells poemes es titulava, precisament, “En la mort de Gabriel Ferrater”. Per tant, aquí es pot percebre o intuir, tot i que això no porti a saber si és veritat, que potser al final res no es tractava d’una coincidència, sinó d’un acte en plena premeditació. El veritable pinyol d’una novel·la o d’una pel·lícula? No, simplement contemplem la terrible opacitat del dia a dia, i la seva manca absoluta de misericòrdia. El passat com s’imposa amb les seves capes de fel, de silenci i d’invisibilitat, els mateixos que Jaume Miró intenta desentrellar, però en un altre àmbit, amb Diari d’una miliciana.

L’essència d’aquests fets relacionats amb la mort, ho reconec públicament aquí per primer cop, em va perseguir i obsessionar durant anys, perquè la meva idea era, algun dia, escriure un llibre sobre això, un llibre que s’havia de titular El fuet, i que hauria de ser Los detectives salvajes de Roberto Bolaño però a Mallorca. Fou impossible o, més probable, jo en vaig ser incapaç. Ara bé, bona part d’aquest material humà és el que forma part de la meva trilogia poètica, Tots els sepulcres (LaBreu, 2015). Curiosament, i és bo i necessari que es digui, aquests mateixos fets dramàtics també són protagonistes d’un altre fracàs, en aquest cas un fracàs millor, un fracàs a la manera de Samuel Beckett quan deia que cal fracassar més, cal fracassar cada cop amb més qualitat de fracàs. Estic parlant del fracàs amb què es va enfrontar en Jaume Miró, també incapaç de convertir aquesta història en el centre d’una nova obra de teatre. Ara bé, el que no va aconseguir en teatre ho va aconseguir en imatges gràcies a l’estricta col·laboració de Pau Arévalo, que ha convertit en preciosos dibuixos el guió original de Miró. El resultat és De les criatures del bosc.

Font d’inspiració: la Musa Negra, la Musa Decapitada

Parlar d’Andreu Vidal (1959-1998) és esmentar un dels noms essencials de la poesia catalana del segle XX, és proferir el mot emblema que invoqui una de les poètiques més dures i radicals escrites en la nostra llengua, tot un submón no prou estudiat que, en bona part, no deixa de ser, en alguns poemes i actes concrets, una indagació en la mort del seu amic, sí, Andreu Cloquell. La mort del company generacional va ser un cop de puny que va marcar, no només Andreu Vidal, sinó també la tercera part d’aquell trident originari, Àngel Terrón, l’únic que queda viu per recordar, l’únic que cada dia s’enfronta contra l’absurd amb tota la dignitat possible.

Andreu Vidal

Andreu Vidal

Un bon grapat de poemes de Terrón es poden llegir i interpretar a partir d’aquest tremend cop emocional, sobretot si tenim en compte que la poesia de Terrón és un cúmul alquímic, un pou fundacional on es fusionen coneixement científic, doctrines pensamentals, símbols hermètics, vivències extremes, formes de vida descrites, emoció biogràfica… I tot això és el que conté, en el seu interior, la novel·la gràfica que comentem amb tota la potència que mereix. Ja que en aquesta mateixa via, De les criatures del bosc també és un clot on es congreguen diferents forces concèntriques i diferents esforços, sempre amb el respecte i l’amor i l’admiració i la veneració com a suport.

Sota la influència de Saturn, de Nietzsche i de Lynch

Més enllà del traumatisme generat a partir d’aquest devessall de cadenes amb causes i conseqüències, De les criatures del bosc funciona com un producte independent en què la impremta de David Lynch és quasi sobirana degut a una sèrie de recursos: manca de necessitat de linealitat argumental, llibertat onírica, imatges sorprenents que generen un latent impacte transgressor, obertura interpretativa, foscor narratològica, màgia i xamanisme conceptual, angoixa i inquietud extremes, rotunditat expressiva, diàlegs memorables, versos fusionats entre ells per generar un collage estremidor… Si David Lynch hagués estat responsable d’una novel·la gràfica, segur que De les criatures del bosc s’hi assemblaria molt. I això no és dir que Miró i Arévalo siguin poc originals, és dir que el seu treball està al nivell dels més grans.

Els dos protagonistes de l’aventura són dues criatures perdudes en la immensitat irreconciliable de l’etern retorn de Nietzsche (irrevocable, insubstituïble, inevitable) perquè romanen en una realitat paral·lela i repetitiva fins a la nàusea. Tot roman inalterable per seguir canviant, i el canvi provoca que tot segueixi igual. Això ens mena cap a un fatalisme devastador. Ha de ser d’aquesta manera. No pot ser de cap altra. I això és així perquè no ho podem evitar, i per tant ens hi fotem fins al fons. Per aquest motiu, els dibuixos i els dissenys de vinyeta aquí esdevenen monstres herètics, grotescos i tendres, i per això humaníssims, requereixen la nostra comprensió.

El conglomerat pèrfid i macrosensorial que ens arriba amb De les criatures del bosc ho fa amb la inclemència dels versos de Cloquell i de Vidal, però també com un homenatge estricte a les fotografies que Andreu Vidal va fer amb el seu amic Miquel Martorell i que apareixen en un llegendari, i ja descatalogat, volum que va sortir gràcies a la Fundació Sa Nostra. Moltes d’aquestes imatges són les que acaben segregant contingut, perfil i semàntica a molts dels esbossos que aquí s’inclouen, talment insectes que s’acostumen al seu entorn per fonamentar la seva supervivència. Poesia, còmic, fotografia, pintura, guió de cinema, novel·la maleïda… Tot es combina de forma orada i endimoniada, però també amb tot el seny que tal operació requereix. I, en cas que no puguem arribar al fons trimegístic de l’assumpte, als secrets més ben guardats, el poeta i també filòsof Pere Perelló i Nomdedéu signa un epíleg formidable que deixa escrites les bases hermenèutiques per a les claus lectores que tant necessitem. Aquestes són algunes de les seves sàvies paraules:

“Ferrater, Cloquell, Vidal, Terrón, Celan… Miró, Arévalo: joc de miralls, màscares i llindars, d’empaties i diàlegs trencats, diferits, suggerits, però sempre oberts, més enllà del temps i l’espai: <<els rius, al nord del futur>>, el missatge en una botella, la poesia, el poema (textual, gràfic, visual, narratiu, sonor) com a possibilitat de trànsit, de llindar entre dos mons que tanmateix són un de sol per virtut d’una ontologia, d’una realitat que és, fonamentalment, poètica: poiesis, creació, fecunditat.”

De les criatures del bosc no és gens ni mica truculent, és un deliciós convit a la lectura, un donar la mà amb anhel a tot aquell que, com l’espectador de Diari d’una miliciana, sent la imperiosa ordre interna de superar les dificultats i de voler mirar el profund amb ullons primigenis. Sí, una porta oberta als diaris de l’obscur, un obscur que sempre, encara que no ho vulgui, resplendeix fosc i lluminós. Tot i la mort incrustada, sempre bategant de vida.