Després de Colom, desmuntem Leonardo

20.07.2014

Jordi Bilbeny està acostumat que, per comptes de considerar-lo un savi, la gent el prengui per boig. És el preu de caminar contra-corrent i sense l’aval de l’acadèmia, que representa el pensament convencional i acceptat. Aquest historiador que va per lliure s’ha especialitzat en un tema clau: la censura. Com, al voltant del segle XVI, però també abans i no cal dir després, es construeix una poderosa maquinària estatal que manipula la història per fer veure el que no és. Ni és una operació difícil ni és perfecta. En primera instància, els documents que s’han de reescriure per colar bou per bèstia grossa són relativament pocs (i controlats) però, en segon lloc, moltes mans tocant moltes pàgines fan que s’hi colen incongruències, errors, reiteracions i en definitiva, pistes. Doncs Bilbeny i un equip de col.laboradors més o menys espontanis s’han especialitzat a llegir amb lupa els documents –ara esdevinguts palimpsests—per saber què hi ha a sota. Com qui restaura una pintura repintada.

 

L'estàtua de Cristòfol Colom a Barcelona

Servidora és de naturalesa escèptica però amb el temps i les converses he après a aplicar la suspicàcia a la versió oficial i no pas a les hipòtesis plantejades per l’Institut de Nova Història. És que hi ha unes pautes que estintolen aquestes suspicàcies. Per exemple, que un dels territoris “expoliats” –expoliat de la seva pròpia història—sigui la Corona d’Aragó; per exemple, que molts personatges clau de la història espanyola, i no només espanyola, siguin esmunyedissos, amb biografies trontollants i amb incongruències flagrants que, a sobre, es repeteixen. Ja ho hem dit: són pautes. Si tot plegat fos cert, tindríem una gent treballant de forma sistemàtica amb un patró: uns funcionaris amb instruccions. Doncs bé: avui ja és francament acceptada la teoria que Cristòfor Colom no era un genovès sense alcúrnia de cap mena sinó un noble català, un príncep de Catalunya, Joan Colom. La pertinença catalana –és a dir, de la Corona catalano-aragonesa—de la personalitat de Colom té una lògica difícil de contestar quan es ressegueixen indicis, rastres, traces, fets, documents, paraules, signatures i, sobretot, trajectòria. La cosa comença amb una bona pregunta: ¿pot un individu foraster, pobre, sense noblesa de cap mena, i en aquell temps!, arribar a la Cort i obtenir privilegis, complicitat, suport, etc., d’una “potència” que a sobre no tenia experiència en mar, com és Castella?

Les bones preguntes duen a les bones respostes. Però deixem Colom. El que fan Bilbeny & co és continuar interrogant la història, buscant altres biografies sospitoses, perquè si has començat una operació d’aquesta envergadura –com és canviar el signe de la descoberta d’Amèrica–, oi que la lògica és tirar endavant i continuar amb el joc? Doncs saltant de figura en figura, el grup d’historiadors planteja dubtes sobre el segle d’or espanyol (Cervantes, Santa Teresa…), sobre algunes figures universals també sense identitat clara (Erasme de Rotterdam) fins arribar, ara mateix, al Renaixement “italià”, és a dir, a Leonardo da Vinci, i no només, adverteixo. Clar, parlar d’Itàlia és recordar que “allò”, una bona part, era el Regne de Nàpols, que arribava a les envistes de Roma, és a dir, del Vaticà.  Regne de Nàpols i corona d’Aragó és tot u fins que Felip V fa fer saltar l’invent pels aires, però això és una altra història.

Llavors arribem al que Jordi Bilbeny anomena, amb un somrís murri, “el triangle de les Bermudes”, compost per Madrid, París i el Vaticà. Què hi ha al mig? Catalunya. Una Catalunya que en la teoria oficial no té Renaixement –sí els prolegòmens, precisament de la mà del rei Magnànim—i encara una sobtada decadència, no només econòmica i política, sinó també de creativitat. Per dir-ho curt, passem del Tirant i Ausiàs al no res en dos dies. Si a això sumem que Leonardo torna a ser un pagesot humil, fill il·legítim, criat entre vaques en un llogarret perdut, per saltar immediatament a tocar el poder més poderós; que a Itàlia també hi ha una disputa històrica entre el nord i el sud, que afavoreix en definitiva Florència; que existeixen els papa Borgia / Borja, que no han pogut ser esborrats però sí bescantats amb tota mena de llegendes; que Leonardo és també heterodox, i reivindicat pels esoterismes diversos; que l’extensa casa reial catalana no s’extingeix de cop, sinó que s’escampa pels regnes… en fi, si anem sumant peces, resulta que ens podem qüestionar si Leonardo no tenia lligams amb aquesta (esdevinguda) fantasmagòrica casa reial catalana.

Això ens duu a replantejar qui és la Monna Lisa, qui és Leonardo, quin és el paisatge que emmarca moltes de les seves pintures, per què té els coneixements que té en totes les matèries decisives de la ciència del moment i tantes altres coses. Si en voleu fer un tast, perquè us agraden les preguntes, ara mateix hi ha a les pantalles un documental de factura impecable, “Desmuntant Leonardo”, que planteja tots aquests interrogants, en contesta alguns i deixa per una futura segona part el fet de desvelar la identitat definitiva del geni. Us puc donar fe que tantes preguntes maregen i al final surts del cinema preguntant “i si fos…?”. Doncs a vegades un bon “isifos” canvia la història. Literalment. Us atreviu a jugar-hi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. És molt trist veure com publicacions suposadament serioses i persones amb presència als mitjans de comunicació donen publicitat a hipòtesis històriques sense fonament defensades per una secta de pseudohistoriadors i no acceptades per la comunitat científica catalana ni internacional. Aquestes hipòtesis absurdes ens fan avergonyir als investigadors catalans seriosos i haurien de fer avergonyir a tots els catalans perquè només serveixen per desprestigiar-nos i per donar ocasió que ens ridiculitzin des de fora.

    • “És molt trist…”. Bé, de fet ÉS INSULTANT per al coneixement i per a la cultura en general és empassar-se incongruències i mentides categòriques com si fóssim vailets a qui se’ls hi explica una fàbula com la que diu que català i valencià són llengües diferents, o bé que a Irak estava plena d’armes químiques de destrucció total, o que Franco fou el salvador de la pàtria, per exemple. Prou de tonteries. Si la dita comunitat científica defensa la mentida i nega la censura i la manipulació, allà ella, aviat la saltarem, com tot el que és dictadura del coneixement. I més, venint d’un comentari amb pseudònim. Ridícul és el que amparen. I seriosos són els sèrios, nosaltres intentem, entre plor i plor del drama que veiem durant les investigacions, somriure al comprovar que, “els sabis oficials repetidors i defensors de la història del franquisme i el falangisme”, només ens menystenen i ens insulten.

    • Digui què és el que troba improcedent i per què. Digui quines hipòtesis són les que no tenen fonamet.

  2. Les fronteres no existeixen, són una ratlla en la nostra imaginació. Discernir sobre la veritat és feina de tota una vida, a vegades moltes vides, generacions. Avui tots estem d’acord que la Bíblia no és un llibre revelat, va ser escrit en diferents etapes i per autors diversos. I tenim els evangelis apòcrifs… Això no treu la validesa cultural ni valor espiritual d’aquests textos. Simplement, les nostres generacions s’han atrevit a rellegir el que hi ha escrit entre línies i a interpretar els símbols.
    La història s’ha d’interrogar a cada generació. I no hi ha una única manera de fer-ho. Els grans descobriments acostumen a ser producte d’intuïcions, no les desestimem d’entrada.

    • Vostè escriu: “Avui tots estem d’acord que la Bíblia no és un llibre revelat, va ser escrit en diferents etapes i per autors diversos. I tenim els evangelis apòcrifs…”

      A part del descobriment de la sopa d’all (“la Bíblia […] va ser escrit en diferents etapes i per autors diversos. I tenim els evangelis apòcrifs…”), això de que “Avui tots estem d’acord que la Bíblia no és un llibre revelat”, especificaria dient que “avui ‘molts’ estan d’acord que la Biblia no és un llibre revelat; però també hi han persones que creiem que sí, que la Bíblia és un conjunt de llibres inspirats (revelats) per l’Esperi Sant, cosa que no passa amb els dits llibres apòcrifs.”

      Atentament

  3. El que de veres és trist, és veure que encara hi ha membres de la comunitat científica que han dimitit del deure primordial de posar en dubte la historiografia oficial que, entre altres temes majors, encara s’entossudeix a negar realitats tan palpables com l’existència de la nació catalana. En comptes d’anar a les fonts i d’analitzar-les críticament per poder-hi trobar tot el que la censura ha tractat d’amagar durant segles.

    • Jo també us el recomano per veure el nivell vergonyós del funcionaris de l’Estat que sense haver ni vist l’objecte del què parlen, es deixen anar i ingenuament es retraten. Si no hi ha un canvi de perspectiva continuarem sense existir, sense que ningú conegui l’existència històrica de Catalunya. A això és al que ens condemna l’estament univesitari amb funcionaris com aquest.

      Aquest individu es diu JOAN BOSCH i és professor d’Art Modern a la Universitat de Girona.

    • És un escrit d’un negacionista de la censura i d’allò que desconeix. Els càrrecs i els seus estudis no “el fan”. El fan allò que escriu i opina sense haver aprofundit (e fet ja diu que no ha vist la pel·lícula). I s’atreveix a censurar mitjans de comunicació perquè exposen línies de coneixement que ell no avala. Patètic.

  4. “El sueño de la razón produce monstruos”, Francisco de Goya y Lucientes, artista, aquest sí, nascut a la Corona d’Aragó, universal, com Leonardo. Amb Goya no hi ha necessitat de reescriure la història. N’hi ha prou amb que els catalans ho acceptin com a seu, com el nostre.

  5. Sembla que la gent de la secta dels bilbenys no s’adona que la cultura catalana té ja grans noms de talla universal i que no cal anar robant els dels altres pobles. Amb els nostres ja n’hi ha prou per tenir presència al món. Des de quan demanar recerques amb rigor històric i filològic vol dir ser franquista i estar a favor de la censura? Tot plegat és patètic.

    • Els seus complexos i la seva actitud d’esclau avergonyeixen tot els catalans. L’únic que fa vostè és exposar la indignitat a què certa generació de catalans a rebaixat 500 anys de persecució. Vostè representa un passat que ha de ser superat i rebatut al més pregón dels oblits.

      Digui què és el que troba improcedent i per què. Digui quines hipòtesis són les que no tenen fonamet.

    • Segurament no ens ha entès gaire. Però ho intentaré resumir amb claredat: som nosaltres els que demanem rigor i claredat amb les conclusions que s’ampara dins la història oficial i que menysté o elimina tots aquells elements no quadren dins del seu relat. Negar la censura és lamentable i perillós. Negar les evidències és ajudar i falcar la censura. Censura que les dictadures de tots els estats del món exerceixen, com també va fer la dictadura-falangista del Francisco Franco, del primo de Ribera, etc etc

    • “Secta dels Bilbenys”: només per aquest comentari vostè mereixeria la indiferència o menyspreu general. Tregui’s la peresa intel·lectual de sobre, esforci’s una mica, deixi la mentalitat de funcionari a casa, canviï d’ulleres i miri no amb el prisma dels exterminadors sinó amb el del seu país i, sobretot, ARGUMENTI. Els insults no donen la raó a l’insultat però, segur, que empetiteixen i ridiculitzen qui insulti (i no tingui enveja de qui sense cobrar salaris alts pagats pels soferts contribuents per fer escasses hores lectives/investigació sigui més erudit i brillant que vostè).

  6. No podemos dudar de que la historia se ha “escrito” de forma interesada o bien ordenadamente según “intereses”.
    Es oportuno que con espíritu crítico no desestimemos propuestas que vayan en dirección no exacta a la “tradición”, ya que es probable que en ocasiones nos encontraremos sorpresas.
    Un ejemplo lo tenemos con el arquitecto Antoni Gaudí i Cornet al que se ha pulido un tanto su biografía para encaminarlo hacia cotas de santidad.
    Joan Palmarola i Nogué
    joanpalmarola.blogspot.com.es

  7. Fa ja sis anys que em vaig ocupar de la “catalanitat/valencianitat” del ‘Lazarillo de Tormos’ que Bilbeny i els seus reclamaven escrit en català per Joan Lluís Vives… L’anàlisi dels seus arguments no resistia ni cinc minuts. Terrible! Tot ple de favades infantils. L’atenció i la credibilitat que li donen la majoria dels mitjans catalans és un símptoma realment preocupant… http://www.ventdcabylia.com/2008/01/vives-potser-en-catal-i-perseguit-per.html

    • Estic segur. em jugo un pèsol que no vas llegir-te les dues centes pàgines de l’estudi. Si ho haguessis fet sabries que la teoria d’en JOan Lluís-Vives no és pas del sr. Bilbeny sinó de la màxima autoritat en la matèria “lazarillesca” i també sabries que el sr. Bilbeny “aposta” per Joan Timoneda. Sigui Joan Lluís-Vives o Timoneda queda ben clar que el llibre fou escrit en valencià i que reflecteix una societat burgesa inexisten a la “hidalga” Castella.

  8. Ahora resulta que además de Colon, Santa Teresa, Cervantes…, Leonardo da Vinci era, o tenía, orígenes, catalanes y además reales. ¡Qué barbaridad! pero cómo se dejan imbuir por tamañas patrañas. Los personajes citados no necesitaron pertenecer a la clase noble de la época para refulgir para siempre. Fueron individuos surgidos de si mismos, de sus poderosas mentes que hicieron evolucionar el pensamiento de de la humanidad partiendo de unos orígenes, en ocasiones, humildes y desde luego no catalanes, lo que no es ningún desdoro sino una realidad.
    Por último, comentar que no entiendo como la ACEC, Asociación de Escritores Catalanes , a la que pertenezco, se permite incluir en la página Web que cada día envía, un artículo lleno de falñsedades. No es lo nuestro. Lo nuestro, lo de los escritores, no es hacer propaganda política de unos u otros sino permanecer siempre atentos al devenir de la sociedad a la que pertenecemos

  9. Molt bon article Pat. Si fóssim un país normal, meritocràtic i de gent no acomplexada se’n faria un debat/tertúlia/intercanvi d’articles amb arguments a favor i en contra. L’esgrima dialèctica al màxim exponent i davant dels pros i contres de cadascú els “no-experts” (diletants i aficionats) i els experts es posicionarien cap a un costat o un altre. Per comptes d’això tenim el silenci dels “acadèmics” (funcionaris tots ells a sou dels soferts contribuents, molt bon sous i poques hores de feina i molt poques publicacions en revistes de nivell) , el menysteniment o, directament, l’insult desbocat. Els que no hi entenem tenim molt clar que l’insultat potser no tindrà la raó però qui insulta és deixat de tenir en consideració i, més si ho remata amb CAP ARGUMENT.