Deshumanitzar

9.07.2019

Ja fa temps que una part de la professió periodística ha oblidat absolutament la deontologia. La demagògia, la mentida, l’insult, ja sigui per raons pecuniàries i/o ideològiques, s’han instal·lat en la nostra vida quotidiana. En especial, s’hi dediquen els mitjans madrilenys, acostumats de fa segles a manar i a decidir en la política espanyola. Alguns polítics, ara i abans, quan aquest tipus de periodisme ataca, corren a abrigar-se amb la bandera espanyola i a trobar, ben orientats mediàticament, uns caps de turc, o, si voleu, uns «jueus» a qui culpar de tots els mals d’un estat fallit i mal cosit: des del segle XVI som els catalans.

Coberta de la revista «Tiempo». Un exemple més de deshumanització. (Foto del twitter de Quico Sallés)

Ara el que es porta, ja ho veiem en el judici del Procés, és deshumanitzar: som «massa», «turbes plenes d’odi». Resulta que no obeïm les lleis ni l’autoritat, no ens considerem súbdits del successor de Franco i cometem molts altres pecats. Som «violents» de pensament, a vegades de paraula i, molt rarament i suau, d’obra. Mereixem, doncs, ser tractats com a «individus» (no és el mateix que «persones»), castigats, injuriats, retallats els nostres drets individuals i col·lectius i «aprovincianats».

La cosa sembla que no té remei. Els poders fàctics continuen manant i molts polítics-titelles no fan res més que seguir-ne les ordres: així aconsegueixen ser membres de consells d’administració o altres prebendes que atorga la casta dirigent. Amb aquest panorama no és estrany que cada dia hi hagi més gent que consideri que l’única manera de regenerar la vida pública és que els polítics no siguin professionals.

Voltaire constatava el 1751 que, malgrat el valor i l’amor dels catalans per la llibertat, sempre havíem estat vençuts. Fem coses malament, sens dubte. I segur que la nostra atàvica propensió a dividir-nos i a barallar-nos alguna cosa hi deu tenir a veure. En tot cas, com deia Fabra, «cal no oblidar mai ni la tasca ni l’esperança». O sia, resistir i insistir.

La columna d’opinió de Ramon Pinyol i Torrents publicada al número de juliol-agost de «Serra d’Or» de 2019 (paper o digital).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aviam.. Aixó mateix s’ha fet desde l’altre banda titllant als que no creiem en aquest projecte d’unioistes, fatxes, ñordos I no se quantes coses més. Vole vendre una “revolució” de Pijos con una primavera de Praga tampoc sería..