Descansin en pau

A la sala nua parets, sostre i terra es fonen en un blanc encegador. L’ambient és gasós i fa olor a formatge parmesà.

A la sala nua parets, sostre i terra es fonen en un blanc encegador. L’ambient és gasós i fa olor de formatge parmesà. L’home que acaba de morir té el cap emboirat i no sap com ha arribat a aquell lloc tan estrany. Se sent dins d’un somni del que voldria poder escapar-se en qualsevol moment.

S’obre una porta fins llavors invisible, per on apareix un home calb i prim, de pell clivellada i groguenca com de pergamí; vesteix una túnica color porpra que li arriba fins als peus.

―On sóc, què m’està passant? ―pregunta l’home que acaba de morir.

L’home de la túnica color porpra mira amb condescendència el seu interlocutor sense moure un múscul. No diu res.

―Per què no em contesta? Qui és vostè?

―Sóc aquí per rebre’l i enllestir el registre d’entrada.

―Entrada…on?

―Ho sento però la meva tasca no és atendre preguntes. ―respon l’home calb i prim en to funcionarial―. Cregui’m, tindrà molt de temps per obtenir respostes. De fet, tot el temps del món ―afegeix circumspecte.

―Si us plau, estic confós, sento com si el meu cap estigués ple d’encenalls. Acabo d’arribar a un lloc que em sembla la fi…

―O el principi. Només puc dir-li que això no és el cel ni l’infern.

―El purgatori, doncs?

L’home de la túnica torna a respondre amb un silenci.

―Jo només vull saber per què estic aquí. ―insisteix l’home que acaba de creuar la frontera.

―Doncs miri, si vol que li digui la veritat, per babau, per imprudent, cul d’olla…

―Pari, pari! A sobre, m’insulta, em falta al respecte. Vull parlar amb el seu superior!

―El que ha de fer és no queixar-se tant i deixar-me fer la meva feina ―respon el calb.

L’home que acaba de palmar-la en un incident estúpid s’acaba d’adonar que als morts quan s’enfaden no se’ls accelera el pols. A més, quan era viu quequejava i ara no. Tot això el tranquil·litza.

―D’acord, faré el que em digui ―cedeix―. Ja el deixo treballar.

De sobte, el calb es treu de sota la túnica un petit enginy electrònic daurat. L’engega i apareix a la pantalla el logotip d’un tomàquet mig mossegat.

―Vejam, anem per feina. Base de dades. Introduir nou registre; home, raça blanca, seixanta-sis anys, causa de la mort: jo posaria ofegat, no li sembla?

El dia es va aixecar gris, amenaçant, reptador. Plovia i el vent bufava desfermat. El missatge de la natura era clar. El vidu afligit i els dos fills anaven camí avall. Tots tres semblaven haver-se posat d’acord a fregar-se els llavis amb la punta de la llengua. El gust de salabror que experimentaven no procedia del mar salvatge que ja tenien a tocar; eren llàgrimes que brollaven sense aturador aigualides per la pluja que fuetejava els rostres congestionats.

―Pare, ho hauríem de deixar estar ―criden els fills a l’uníson.

―Que-que deu-vos a-a-aquí. Ja-ja me’n enca-ca-carrego jo. Li vaig pro-prometre a la vostra ma-ma-mare que ho faríem aquí, on ens vàrem do-donar el primer pe-pe-petó.

―Sí, sí, però potser demà millorarà el temps ―xiscla el fill gran.

―Pare, si us plau…! ―implora el fill petit.

L’home salta la tanca de seguretat i es dirigeix cap el seu destí. Avança amb dificultat per les llambordes irregulars i relliscoses. No l’intimiden les columnes d’aigua que trenquen a banda i banda de l’espigó. Fins que arriba l’ona gegant, l’ona contundent, l’ona definitiva que l’engoleix. El pobre infeliç s’enfonsa a poc a poc abraçat a la urna biodegradable que conté les cendres de la seva estimada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació