Desborbonitzats i alegrets

25.08.2015

Els pitjors disgustos sempre te’ls donen els teus. Aquest agost Alfred Bosch, regidor i candidat a alcalde de Barcelona per ERC a les últimes eleccions, ha anunciat que el seu partit es proposa desborbonitzar el nomenclàtor de la ciutat. Com que les desgràcies no vénen mai soles, l’endemà l’alcaldessa Colau feia públic que hi donava suport. A l’últim ple, Colau ja havia fet retirar un bust del rei Joan Carles de la sala amb gran pompa i circumstància, davant dels flaixos dels fotògrafs i l’assentiment beatífic dels regidors d’esquerres. Aquí, la cosa simbòlica ens tira molt. Hissar i arriar banderes, retirar bustos, desar estàtues. Últimament la més amençada per les hordes benpensants és la d’Antonio López, a Correus. Avui dia, als monuments de la ciutat se’ls exigeix un grau tan alt de puresa ideològica, moral intatxable i compromís en defensa dels drets humans i dels animals que només podrem aixecar estàtues a les Tres Bessones. El puritanisme és el signe dels nostres temps. Sort que el monument a Cambó de la Via Laietana contradiu aquesta onada de catequesi progressista.

Els borbons

Ara, segons tinc entès, el bust del rei Joan Carles el guarden en un magatzem municipal. Antigament l’haurien fos per fer-ne un canó. Així com durant segles hi va haver un índex de llibres prohibits, aviat hi haurà un magatzem municipal d’estàtues retirades. Durant segles l’índex es va convertir en una guia de lectures apassionant; també aquest magatzem municipal servirà per conèixer la nostra història, reclosa en un soterrani. Això sí, caldrà visitar-lo d’amagat, proveïts de barbes postisses.

Què comporta desborbonitzar la ciutat? Deixar de fer servir noms de carrers amb més de 150 anys d’història, com ara el carrer de la Princesa, en honor de la Xata, la germana gran d’Alfons XII, una infanta molt simpàtica i popular, tan estimada per la gent que el 1931 el govern de la II República li va fer saber que no calia que s’exiliés. L’altre és el carrer Ferran, en record de Ferran VII, un rei detestable, cruel i estúpid, encara que un bon grapat catalans van donar la vida perquè regnés, durant les guerres de Napoleó. Després de 150 anys, no tocaria aquests dos noms, com tampoc no tocaria el nom de la plaça Catalunya (el 1939 els vencedors van tenir la temptació de dir-ne plaça de l’Exèrcit Espanyol i algú amb una mica de senderi ho va impedir). Ja són part de la ciutat, la seva història, el seu imaginari col·lectiu, que es deia en la meva joventut.

No conec cap família reial contemporània més autista (i cega, i sorda, i tartamuda) en relació a uns territoris i súbdits seus, com és Catalunya i els catalans, tot i que no som els únics a ostentar aquest honor. Si ho fessin expressament, no se’n sortirien tan bé. Ja el pare, el príncep d’Astúries Joan Carles, va demanar consell a Maurici Serrahima durant els anys 60 i aquest li va aconsellar: “Quan tingui un fill, no li posi Felip. Entre els catalans no seria un nom ben rebut”. Després, totes les decisions han seguit camins semblants. Però això no ens ha d’empenyer a canviar els noms dels carrers, i encara menys si han arrelat amb força.

Farien bé a recuperar el nom de passeig de la Barceloneta, que és el de sempre i el més raonable, per al que havia sigut passeig Nacional i després, fins ara, passeig de Joan de Borbó. Per contra, no tocaria el nom de la plaça de Joan Carles I i hi col·locaria, de nou, el monument a la República, amb aquella senyora molsuda i de cul generós. Seria una bonica contradicció que despertaria l’entusiasme dels turistes. Per coses així, Barcelona atreu tants milions de visitants cada any.

No variaria en canvi tots els altres casos que Bosch, Colau i altres pretenen desborbonitzar, com ara el carrer Alfons XII, l’avinguda Maria Cristina, la Gran Via de Carles III i el carrer de la Reina Amàlia, famós en els meus anys escolars per la terrible banda de la Reina Amàlia, formada per uns quinquis de tretze i catorze anys que sembraven el terror entre els nens honrats del barri de Sant Antoni. Quan t’assaltaven et prenien el rellotge i el berenar.

Barcelona es mereix una mica de respecte, serenitat i consideració per la seva història. No és gens recomanable que en variem el nomenclàtor en funció de la nostra ideologia, creences, aspiracions i desvariejos diversos. Els noms dels carrers són part de la història de la ciutat i alhora de la de cada barceloní. Durant anys vaig creure que el petit passatge d’Isabel (una altra Borbó!) del barri de Vallcarca homenatjava la meva cosina.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. No hi ha un pam de net. El planyo, Sr. Gomà. Aquests disgustos fan de mal pair, no hi ha dret. Alerta no li agafi un cop de sangs o un cobriment de cor. Li desitjo que Déu el conservi tan gemós com fins ara.

  2. Sí que es cert que hi ha noms de carrers que formen part de l’imaginari de BCN, com ara el carrer Princesa, que poca gent sap a quina princesa està dedicat, jo de petita m’imaginava la princesa d’un conte, o el carrer Ferran, que tampoc sabia a quin “Fernando” es referia ni molt menys quan el van catalanitzar…però carrers més recents, amb nom i número d’ordre, sis plau traiu-los. Només dir que quan al meu poble, Banyoles, van canviar el nom del carrer AlfonsXII pel de carrer Llibertat, gran part dels ciutadans ens vam sentir una mica mes lliures.

  3. Hi ha carrers amb noms que em fan grinyolar les dents, on crec que no hi podria pas viure. Qui vol viure en un carrer que porti com a nom “Passeig de Joan de Borbó”?…. no pas jo.

  4. No es tracta de canvi d’ideologia; es tracta de construir un estat nació català, i no em sembla idoni conservar noms de carrers de personatges clarament contraris a les nostres llibertats nacionals.

  5. Amb el bronze que es treuria de fondre les estàtues borbòniques en faría una campana que es digués Honorata i la posaría al lloc que li pertoca. Seria fer justicia a un greuge històric.

  6. Carrer de les Tres Bessones estaria francament bé. Amb aquesta mentalitat de que “allò que ha arribat al sagrat carrer i al meu imaginari ‘col·lectiu’ ja s’hi ha de quedar per sempre” tindríem un carrer “Fernandu”, castellanitzat com tantes altres barbaritats que han envaït el carrer.
    Ah, no! que això també és ben vist i defensat per l’autor.
    Coi de coherència ideològica espanyolitzadora!

  7. Que n’és, de magnífica, la diversitat d’opinions!
    Tot i que de vegades algunes percepcions em deixen perplex davant algun succés que a mi em sembla d’una evidència incontestable. Doncs no, sempre hi ha algú que pensa de manera pintoresca, segons el meu filtre cognitiu.
    En aquest cas hi discrepo, però sense escarafalls.
    Aclareixo que sóc barceloní de soca-rel i tinc 61 anys, però res no em faria més il·lusió que veure dignificats els noms de la meva ciutat, i una forma seria esporgant les referències monàrquiques, o de negrers, com aquest Antonio López. I encara m’atreviria amb referències històriques que ara semblen anodines, com ara el carrer Bailèn. O el General Mitre, que ves a saber què va fer per tenir un carrer tan important. Jo sempre havia pensat que el reservaven per a Jordi Pujol, que hi viu, però ara sembla que la cosa seria inoportuna.

  8. M’alegraré sincerament dels canvis proposats per l’Alfred Bosch, però espero que es facin amb coneixement. Encara recordo amb vergonya com, en temps del sinistre Hereu, es va decidir de substituir el nom del carrer dedicat al “Duque de la Victoria”, el general Espartero, que ordenà bombardejar Barcelona el 1842. Parturiunt montes: des d’aleshores s’anomena “Carrer del Duc” (“y de qué Duque no importa”). Potser per pura justícia poètica, el passatge que duia el mateix nom que el carrer va canviar a “Francesc Pujols”.

    • També el general Prim va bombardejar Barcelona. Té estàtua a la Ciutadella i una rambla a la banda del Besòs. A molts pobles del país, hi té un carrer o avinguda. Com ja explico a l’article, el nomenclàtor existent el tocaria el mínim. Ho considero, sobretot, un èmfasi retòric.

      Sobre el carrer del Duc, li dono la raó: és un pitafi. El duc és una mena de mussol i quan hi passo tinc la sensació que és un carrer dedicat a un mussol.