Desaparició

3.08.2018

Quan la trobaven casualment pel carrer, ella feia un gest lleu amb la mà com si digués ara no estic per vosaltres: que no veieu que tinc pressa? I les veïnes no se’n sabien avenir. Què li passava a la Consol? Abans sempre tan xerraire, tan ben informada de la vida social del poble. Abans la Consol encetava i acabava totes les converses. Abans s’encarregava d’organitzar la romeria a l’ermita de la Mare de Déu de la Concòrdia, l’aplec de sardanes de la Festa Major, la col·lecta per a la Creu Roja… Si era sola de família! Si no tenia obligacions! I ara la casa, sempre tancada. Els balcons, amb les flors pansides. Cap comanda a la fleca ni a l’adrogueria. Cap encàrrec a la farmàcia. No hi havia constància que l’hagués visitat el metge, ni mossèn Gregori, ni la noia que anava de tant en tant a netejar la cuina, que ella ja no estava per ajupir-se ni arribava als prestatges més alts.

Les veïnes, després de consensuar-ho, van decidir seguir-la, tal com fan els espies o els investigadors privats o els policies, que el cine ensenya moltes coses. Van fer torns davant d’aquella casa que abans sempre tenia els balcons florits. Sort que hi havia un pedrís per seure a fer petar la xerrada! Cap moviment en una setmana. I tanmateix, la Tereseta assegurava haver-la vista caminant acuitada cap a l’estació d’autobusos. La perruquera l’havia trobada prop del mercat. Es va fixar en els cabells blancs, ella que sempre anava tenyida. No, no s’havia aturat. Tan sols un somrís i aquell gest lleu amb la mà. També hi havia coincidit, a prop del riu, el paleta de cal Totxo. Ell tornava de pescar i ella es mirava el corrent i cantussejava amb els peus dins l’aigua. Diumenge, la Consol va acudir a missa de dotze. Tothom la va veure combregar i, després, la van veure enlairar-se com un estel, fins que va desaparèixer davant la consternació dels feligresos.

Ja se sap que les gestions de l’Administració van a un ritme pausat, però va arribar el dia que el jutge donà permís per entrar a ca la Consol per tal que la policia investigués aquella estranya desaparició. La casa estava endreçada: res fora de lloc, res que aclarís on era la Consol ni què havia passat amb ella. Els diaris de la comarca se’n van fer ressò, fins i tot la televisió. Van arribar experts en fenòmens paranormals, mèdiums d’arreu del país, reputats ufòlegs, clergues entesos en bruixeria. Tota aquella munió va revifar la malmesa economia del poble. El temps —sempre és el temps el factor determinant— va anar desinflant els intrèpids investigadors, incapaços de trobar cap explicació científica ni raonable, ni tan sols imaginativa. Ells també van acabar per desaparèixer.

La història de la Consol ja havia començat a caure en l’oblit quan, un matí, mentre els avis jugaven a dominó al cafè de la plaça, van trobar a faltar l’Amadeu. «Jo el vaig veure dilluns a prop de l’estafeta. Semblava apressat», va dir en Peret. El barber, després de col·locar el cinc doble, va assegurar que l’havia vist amb el diari sota el braç i la burilla als llavis. «Coi d’home, deu tenir els pulmons ben socarrimats!», va fer, i després va afegir que només li havia fet adeu amb la mà, com un comiat trist. La colla d’avis va restar uns segons en silenci i després es van aixecar de cop, tots alhora, i com esperitats van acostar-se fins a cal Moro, la casa de pagès on l’Amadeu havia viscut tota la vida. Tal com s’imaginaven, es van trobar la porta tancada i barrada, i als balcons, les flors pansides.

“Desaparició” pertany al llibre de relats Les vides del dia que l’editorial Tèmenos publicarà aquesta tardor.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. M’agrada molt aquesta idea de desapareixe d’aquest món de manera màgica, tenint temps d’acomiadar-se d’amics i veïns. 🙂

  2. Bona combinació entre relat costumbrista i relat de misteri…perquè el nostre dia dia en va ple de misteris…