Democràcia?

Escola del Bosc, Waldorf, Paideia, Montessori, El Riu de Sora, Barbiana, Arcàdia, La Casa dels Nens… En el transcurs de la història, hi ha hagut mestres, pedagogs i filòsofs que han entès i defensat l’escola com un òrgan de transformació o reproducció social. El paper dels infants a les estructures de govern i òrgans de participació escolars són un reflex de proximitat de la naturalesa de la societat i poden determinar el discerniment sobre la condició, el compromís i la consciència política dels ciutadans del futur… i del present?

Com va dir el pragmatista i progressista nord-americà John Dewey en la seva obra Democracy and Education (1916), “la plena democràcia només pot esdevenir a través de l’educació i la societat civil”. Això suposa que, si una societat vol adoptar una mentalitat i una estructura dictatorial i autoritarista,cal que les generacions futures es formin en metodologies autoritàries, entenent els beneficis d’un model piramidal, actuant i pensant submisament; en canvi, si una societat vol esdevenir democràtica, és necessari que infants, nens i joves siguin educats amb metodologies d’ensenyament crítiques, reflexives, que fomentin el compromís, la inclusió, l’empatia i l’acció cooperativa, amb valors de llibertat, respecte i responsabilitat, fins i tot atenent estructures organitzatives horitzontals.

Aquesta, doncs, és la senzilla i conductista raó de ser de l’educació en relació amb la societat. Conseqüentment, una societat democràtica no només ha de transmetre els valors democràtics als seus fills, als seus ciutadans, sinó que els ha de tractar democràticament i oferir-los una escola com a experiència de democràcia i ciutadania.

Arribats a aquest punt, i en cas de combregar amb els ideals democràtics, fora bo recordar que a la Declaració dels Drets de l’Infant(contemplada a la Declaració Universal de Drets Humans, adoptada com a llei el 1990 per l’Assemblea de les Nacions Unides i ratificada per tots els països, exceptuant Somàlia i els Estats Units) es recullen els següents drets: dret a no ser discriminat; dret a expressar la seva opinió i que sigui tinguda en compte en tots els assumptes que l’afectin; dret a la llibertat d’expressió i d’informació (sempre que això no perjudiqui els drets d’altri); drets a pensar i creure lliurement segons la pròpia consciència; dret a la llibertat d’associació i celebració de reunions. Tot i així, es garanteix que els infants siguin conscients dels seus drets? Es vetlla per complir-los?

Segons Francesco Tonucci a ¿Se puede enseñar la participación? ¿Se puede enseñar la democracia? (2007), “Una de les poques propostes vàlides per afrontar aquest problema és obrir l’escola a la participació dels alumnes. Acceptar la seva contribució, fer-los partícips de la responsabilitat de la seva gestió, donar-los la paraula i comprometre’s a escoltar-la”. En el fons, un dels principals problemes dels sistemes educatius occidentals és la seva hipocresia pel que fa als models socials que volen aconseguir, el caràcter aliè de l’escolà a la vida dels alumnes, àdhuc l’aprenentatge allunyat dels interessos, necessitats i motivacions dels nens i nenes.

No acostuma a ser habitual l’existència de consells d’estudiants amb representació i vot vinculant en els òrgans de participació, organització i govern ciutadà (consells escolars, ajuntaments, organitzacions lúdiques i esportives, etc.), malgrat que apareixen iniciatives aïllades que suposen proves de cohesió intergeneracional i d’exercici democràtic com a garantia de futur. A Catalunya, en són exemples casos com el Consell de Govern de l’Escola Ildefons Cerdà de Centelles o el Consistori Infantil de Vic (“El nou consistori ha d’esdevenir un consell assessor pel consistori adult en relació a temes importants d’actualitat que afecten a la ciutat”, exposà l’alcaldessa de Vic Anna Erra, el 27 de novembre del 2015). Henryk Goldszmit, àlies Janusz Korczak, defensava a la seva obra El dret de l’infant al respecte (1928) que “l’infant raona i entén de la mateixa manera que un adult; només li falta el seu bagatge d’experiència”, fet que suposa el dret a decidir en els òrgans de govern: des d’una vessant epistemològica, l’experiència no és condició sine qua non per elaborar el pensament, mes pot ésser positiu aportant altes dosis de creativitat, capacitat de síntesi i/o reformulació del coneixement segons altres punts de vista enriquidors. David Gribble (2015) afegí que “la participació del nens i joves a les assemblees escolars aporta un element de racionalitat i plasticitat pràctica que els adults, carregats de prejudicis, no acostumen a oferir”.

Tan els referents de la Pedagogia Activa i l’Escola Nova, amb pedagogs com John Dewey (1859-1952) i Janusz Korczak (1878-1942), com també els de les Pedagogies Antiautoritàries, Lev Nikolajevič Tolstoj (1828-1910) i Paul Robin (1837-1912), van entendre la problemàtica anterior i la van traduir en nous models i experiències pedagògiques coherents amb els seus idearis.  Van néixer noves propostes educatives com Summerhill School (Anglaterra), Iasnaia Poliana (Rússia), Dom Sierot (Polònia), Escola Moderna (Catalunya) o La Ruche (França). Tots aquests pedagogs i d’altres com Ferrière, Key, Jebb, Montessori, Neill, Ferrer i Guàrdia, Faure, Piaget, Decroly, Pestalozzi, Spencer i Fröebel, Steiner, Jonsson, Holt i Robers foren defensors pioners del model de la Nova Educació que encara no s’ha superat. Per quina raó? Doncs perquè la condició de l’òrbita occidental s’organitza en nacions-estat amb règims presumptament democràtics i sistemes econòmics capitalistes o neoliberals, el poder fàctic dels quals emergeix de les concentracions de capital o de qui té el poder per gestionar-lo segons la seva voluntat. Amb tot, la naturalesa d’aquest sistema condueix a mantenir actituds submises envers òrgans poderosos i sentiment d’indefensió envers un entorn líquid on no hi ha responsables absoluts aparents. La consciència és un problema per gaudir de comoditats.

Així doncs, no hi ha un quòrum suficient per fer un canvi significatiu i decisiu en el sistema educatiu, ja que les persones encarregades de canviar els rols de poder i la metodologia didàctica dins i fora l’aula (docents i familiars) no estan preparats ni conscienciats per a fer-ho, o no hi troben utilitat. A tall d’exemple, Laura Aznar explica a Llums i ombres de l’Escola 21 (2016) com l’efervescent i controvertit programa Escola Nova 21 pretén esdevenir un laboratori pioner que ajudi a formar i educar des de l’escola per desenvolupar-se a la societat del coneixement. Al programa hi participen escoles de tot tipus de règim, però el financen únicament entitats privades: Fundació Jaume Bofill, Universitat Oberta de Catalunya,  Centre UNESCO de Catalunya i EduCaixa; s’observa l’absència del Departament d’Ensenyament.

Participació i responsabilitat

En ple segle XXI, organitzacions pedagògiques capdavanteres com Alternative Education Resource Organization (AERO), Comprehensive Global List of Democratic Schools, European Democratic Education Community (EUDEC) o Institute for Democratic Education in America (IDEA), mantenen la necessitat de dur a terme una educació amb principis i metodologies inspirades en les de la Escola Nova (segles XIX i XX): construir el coneixement segons els interessos dels alumnes i sobre la base del pensament científic; obrir el govern i la gestió dels centres a tots els membres de la comunitat educativa; guiar en el procés d’aprenentatge i creixement de la canalla; aplicar una didàctica fonamentada en la resolució de problemes útils, relatius a l’entorn proper i de caràcter experimental per generar un aprenentatge significatiu; aconseguir interrelació ferma amb l’entorn social i natural.

Actualment, autors com Jesse Goodman (La Educación democrática en la escuela, 2002) i Amy Gutmann (La Educación democrática: una teoría política de la educación, 2001) defensen la necessitat de fer extensiva arreu de la societat la condició democràtica en tots els seus aspectes per seguir progressant i mantenir els propis drets en plena consciència. En altres paraules, “reconèixer als joves i als nens la capacitat de participar, responsabilitzar-se i decidir sobre allò que els afecta, obriria una nova etapa en la conquesta dels drets humans, tal com va passar abans amb el reconeixement dels drets de les dones i de les persones de raça negra” (David Gribble; 2015). Segons l’EUDEC (2015), el model d’escoles democràtiques podria obeir senzilla i necessàriament a tres premisses: “Els joves han de tenir dret a decidir on, quan, com, què i amb qui volen aprendre, tenint presents les limitacions de l’escola; tenir el mateix pes que els altres membres de la comunitat educativa sobre el funcionament escolar i, quines normes i sancions s’estableixen; celebrar reunions democràtiques periòdiques on els vots siguin unipersonals”. Tanmateix, més enllà de la condició natural de les escoles democràtiques, alguns autors demostren la transcendència i la seva capacitat de canviar l’entorn on germinen: “Les alternatives pedagògiques democràtiques constaten altres maneres de fer escola, on la democràcia és més que una forma de govern; és, abans de tot, una manera de viure associada”, com defensa Teresa García Gómez (Rompiendo muros. La educación democrática: proyecto comunal de ciutadania, 2011).

Finalment, caldria afegir, com exposa Paulo Freire (Fundamentos revolucionarios de pedagogia popular, 1977), que “l’educació sola no transforma la societat, però sense ella tampoc canvia la societat”, la qual cosa és bàsica a l’hora d’entendre la interdependència societat-escola-educació per integrar diferents condicions de les persones (individual-social) i diferents esferes d’organització i participació des d’on millorar-la.