Delictes de lesa majestat o delictes sense víctimes  

28.02.2019

Cada any, a la primera meitat de setembre, el rei d’Espanya obre solemnement l’any judicial al Palau de Justícia, seu del Tribunal Suprem, vestit amb toga i lluint el Gran Collar de la Justícia, que li cedeix el president de l’esmentat tribunal, i la placa de magistrat d’aquest òrgan. Duu el mateix abillament amb què apareix en els 2900 retrats oficials que es van repartir l’any 2015, a principis del seu regnat, entre el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i els jutjats de les cinc comunitats autònomes sense competències de justícia. Les comunitats que en tenen les competències s’encarreguen elles mateixes de distribuir una fotografia del cap d’estat.

Una vinyeta de l’Ermengol

La participació del monarca en actes com aquest i l’omnipresència de la seva efígie en el sistema judicial es justifiquen invocant l’article 117.1 de la constitució espanyola, segons el qual “la justícia [aquí justícia s’ha de llegir com a sinònim de ‘poder de l’estat’] emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial” (el subratllat és meu). Sobre aquest punt, el comentari dels juristes deixa ben clar que sostenir que la justícia s’administra en nom del rei, i no del poble, constitueix una flagrant incoherència amb el fet que abans s’hagi afirmat que té un origen i una legitimació populars.

Ara bé, aquesta aparent contradicció evidencia, en primer lloc, que la justícia espanyola és indiscutiblement hereva d’una tradició absolutista arcaica que menysprea la noció d’igualtat davant la llei (no només gaudeix d’inviolabilitat i d’irresponsabilitat legal, sinó que la persona del rei també encarna el poder judicial, el qual administra la justícia en nom seu) i, a més, traeix que defensa una certa autoritat religiosa dels poders laics. És una tradició que semblava haver-se erradicat de la pràctica penal a finals del segle passat, però que ara reviu amb força.

S’havien tingut històricament en consideració crims de desafiament que podien anar des de la tossuderia de no voler fer servir la llengua que s’havia decidit generalitzar com a senyal de subjecció dels súbdits (el repertori de condemnes és extens en el temps), fins als anomenats pròpiament crims de lesa majestat, que incloïen la blasfèmia i el sacrilegi (fa poc hi ha hagut el cas Willy Toledo) i les injúries al rei ─avui dia, a la corona─ (condemnes a “El Jueves”, rappers o polítics com A. Otegui i S. Espot). Com diu el filòsof antiprohibicionista i fins fa poc contestatari A. Escohotado, tot crim de lesa majestat implica un crim de lesa humanitat i representa la inèrcia de societats esclavistes governades per una lògica militar-clerical. Aquesta és l’obsoleta tradició que persegueix i que gosarà condemnar les actuacions d’uns polítics que intentaven dur a terme el programa cívic pel qual se’ls havia votat.

Si l’esmentada inèrcia històrica del Poder Judicial espanyol li impedís la construcció d’un relat absolutori dels acusats, m’atreviria a proposar, des del punt de vista d’una filosofia liberal del dret, als juristes espanyols contraris als crims contra la humanitat, l’equiparació dels fets ocorreguts entre el setembre i finals d’octubre de 2017 a uns delictes sense víctimes, susceptibles de ser despenalitzats. El delicte sense víctimes és un acte en un principi il·legal que es produeix entre adults que consenten i on, per la seva naturalesa pactada, no hi ha víctima veritable. Aquest tipus legal s’ha vingut restringint a casos com l’avortament, el consum de drogues o conductes sexuals atípiques, en què l’existència de lleis prohibicionistes afavoreix la creació de nous criminals que, altrament, es comportarien com a ciutadans respectuosos amb la llei.

Però una interpretació individualista del procés permetria estendre la consideració de delicte sense víctimes a les actuacions dels encausats si s’entengués la seva participació com una dinàmica de convergència cap a un comportament col·lectiu consensuat entre una sèrie de persones (uns dos milions) que consentien a intervenir en activitats presumptament il·legals organitzades pel govern democràtic de l’autonomia i entitats cíviques. Les possibles víctimes col·laterals només podrien haver sigut, si la proclamació d’independència s’hagués fet efectiva, els ciutadans que creguessin que el nou marc legal perjudicaria el seu patrimoni particular. I encara caldria pensar que s’havien previst fórmules d’arbitratge i de compensació per a aquests casos.

La declaració d’independència va quedar voluntàriament en suspens i no es van cometre actes de violència per garantir-la. Així que, en definitiva, els presumptes delictes no s’haurien ni tan sols arribat a cometre.