Del primer al darrer juliol amb Pere Calders

Jo tenia quinze anys (quan comença aquella edat estranya i bigarrada entre el món de la infantesa i el món adult), i cada matí baixava a dir bon dia a l'avi.

Érem a Llançà, i segons la llegenda oficial de la família, aquell mes de juliol del 1979 que arribava a les acaballes havia estat memorable. Jo me l’havia passat íntegrament a ple sol, entre el bat suau de les onades quan arriben a la vora de la platja i una petita piscina inflable, i com que —seguint una arrelada tradició familiar— no tenia forats a les orelles i en aquella època els protectors solars eren estris del tot exòtics, hauria pogut passar perfectament per un petit senegalès (els dermatòlegs d’avui s’estirarien els cabells). A la tarda, l’avi feia un seguiment exhaustiu del gran repte que llavors m’ocupava les hores: pujar i baixar, una vegada i una altra i sense caure, els dos graons de davant l’apartament d’estiueig. De fet, dir-ne apartament és tenir moltes pretensions; en realitat era una mena de garatge més o menys reconvertit en habitacle, sense cap altra gràcia que la que s’hi volgués trobar (que es veu que en el nostre cas era tota). Un dia, se’ns va acudir eixamplar el camp de proves i ens vam arribar, ell i jo, fins a unes pistes de tennis que hi havia a la vora. En veure’m lliure d’obstacles i sabent que tenia el suport d’un entrenador fidel i lliurat, vaig decidir que era el moment de començar a caminar. I a córrer: tot alhora, fins a tal punt que l’avi discret i bellugadís i aquell nét trapella que els havia sortit mig mulat, abans que acabés l’estiu ja s’havien fet un nom entre la comunitat d’estiuejants.

Més endavant —d’això ja en tinc una traça borrosa de record en primera persona—, un juliol de principi dels vuitanta, va arribar a la vila de Llançà un d’aquells circs tan respectables però tan desconcertants (per dir-ho d’alguna manera), que inexplicablement mai no passen de moda. Ja no em confonien amb un nen perquè duia els cabells una mica més llargs, però llavors la gent —aquella mena de gent que sempre es deleix per opinar, tant si cal com si no cal— feia comentaris sobre el nom: «Així li heu posat nom de gos, a la nena?». Amb nom de gos o de princesa (perquè ben aviat apareixeria la de Gal·les i llavors la meva mare es faria tips de replicar que jo ja me’n deia abans i que, a més, «nosaltres no volem saber res de cap monarquia»), una tarda me’n vaig anar al circ amb els avis, i mentre buscàvem el nostre lloc sota la gran carpa, la bastida per on circulàvem es va esfondrar. Com que en el moment de la caiguda jo anava a coll de l’avi, vaig arribar a la conclusió que d’aquell personatge no me’n podia fiar gens ni mica. Durant dies i dies, cada vegada que se m’acostava jo li feia un adéu taxatiu amb la mà, i l’avi estava desolat. Passat un temps, és clar, l’incident va quedar enrere i vam reprendre la nostra amistat com si res. El que no he superat mai més, en canvi, és l’angoixa latent que des d’aquella primera experiència em produeix el circ, tant si és en versió de pallasso tronat com si es vesteix de minimalisme i sofisticació.

Un dels episodis èpics d’aquells estius llançanencs va ser el del segon bateig i posterior naufragi de l’Enterprise. A la seva època daurada, als anys seixanta, la carismàtica nau de cautxú amb capacitat per a sis passatgers havia solcat les ones des del Cau del Llop fins passat Cap Ras. Hi havien navegat els avis, la mare, la tieta, l’oncle, parents i amics, i abans de quedar relegada a una cambra de mals endreços havia fet un paper digníssim. Un dia, el Pol i l’Arcadi, els meus cosins, van decidir que aquell confinament havia estat prematur i que calia recuperar l’Enterprise al preu que fos. L’avi va ser l’encarregat de fer-ne el diagnòstic; va revisar l’embarcació, va comprar material, va enganxar i apedaçar. Els néts observàvem cada pas amb una fe cega en el nostre incansable promotor, i quan finalment vam pujar-hi a bord, davant la mirada atenta de turistes i locals, estàvem convençuts que com a mínim arribaríem al Cap de Creus. L’avi, que tal com demostrarien els fets era més bon cineasta que mestre d’aixa, va filmar tot el procés. No va durar més de deu minuts; encara no havíem arribat a l’alçada del trampolí de maons de la platja de la Farella que ja va començar a entrar aigua per tots costats, i després d’uns breus instants de confusió el Pol i l’Arcadi van certificar el fracàs de l’empresa llançant-se de cap a l’aigua. Passat el desengany inicial vam retornar amb il·lusió renovada a la barqueta de dues places, que almenys aquella sí que surava; vam deixar enrere l’ànsia de trobar aventures marines més enllà de l’horitzó i ens vam dedicar (sobretot l’Arcadi i jo) a la pesca de guiules amb volantí arran de costa.

L’estiu era un bon moment per escriure, per llegir i compartir llibres. Mentre nosaltres érem a la platja, l’avi treballava a la cambra de les nétes, on hi havia una taula rodona amb unes faldilles gruixudes d’estil «remordiment» que, si ja és difícil imaginar quin sentit podien tenir a l’hivern, al pic de l’estiu eren directament demencials. Però l’habitació donava al darrere i la cridòria de la platja hi arribava esmorteïda. Un dia, després de dinar, jo llegia La poció del desig de Michael Ende, i l’avi em va preguntar què em semblava. Li vaig explicar que era divertidíssim i sense dubtar gens ni mica vaig afegir: «Quan l’acabi te’l deixo, avi». La recomanació de la néta, que en un altre cas hauria estat rebuda, potser, amb un somriure de condescendència, va ser tinguda en compte com si vingués d’algú amb autoritat. L’avi va llegir la novel·la infantil i en vam parlar animadament un matí mentre esmorzàvem al Petit Bar. L’estiu era la millor època, doncs, per compartir lectures. I, en funció de per on anessin els trets, també per encarrilar-les. La Gisela, la meva germana, havia començat a llegir un llibre per a adolescents que incloïa, entre historietes diverses, uns incipients consells de salut i protecció sexual acompanyats de dibuixos. Quan l’àvia se’n va adonar, va prendre-li el llibre de les mans i amb un cert esverament va dir: «Pere: has vist què llegeixen, les nenes? Això és pornografia!». Ens el va requisar immediatament, i la Gisela i jo ens vam mirar sorpreses perquè intuíem (des de la més completa innocència infantil i alhora amb la seguretat innata de qui porta ja inscrits de sèrie els canvis d’època) que no n’hi devia haver per tant. Però els avis eren la màxima institució, tant a l’hora de riure i fer el boig com quan tocava creure, i d’aquell llibre no se’n va parlar més. Va ser també un d’aquells estius que vaig començar a llegir els clàssics russos, perquè tant l’avi com l’àvia n’eren grans admiradors.

Jo tenia quinze anys (quan comença aquella edat estranya i bigarrada entre el món de la infantesa i el món adult), i cada matí baixava a dir bon dia a l’avi. Feia uns mesos que estava malalt, i a principi de juny l’havíem traslladat a casa. Els silencis desacostumats i les mirades baixes que ara sovintejaven feien evident que les vistes al jardí, des del llit instal·lat a la biblioteca, serien el seu últim paisatge. Em feia l’ullet i em preguntava, exhaust ja de bon matí, què tenia previst fer aquell dia. «D’aquí una estona em vindrà a buscar l’avi Rafel, per anar a comprar unes sabates» (al final de l’estiu faria setze anys, i l’avi Corominas m’havia volgut avançar el regal). «Sí que us ho passeu bé, amb l’avi Rafel!», va respondre, com si me n’anés a una gran festa. Quan va sonar el timbre, em va venir una mena de suor freda; de cop i volta m’hauria volgut quedar aferrada a l’espona del llit. Un dia de principi de juliol em va explicar que la nit anterior se li havien acudit dos contes. «En un d’ells hi surt la Mary Poppins», va afegir-hi. Abans que tingués temps de donar-me’n més detalls, va venir la infermera, i ell em va fer un gest com volent dir «Després ja seguirem parlant». Però els dies es van començar a escolar feixugament dins d’un remolí accelerat, entre cures i àpats migrats, la piuladissa dels ocells de dia i els grills de nit, i ja no vam tenir ocasió de parlar-ne. Encara avui hi penso, en aquells dos contes perduts; en com l’avi hauria rescatat, del mar de la totalitat dels mons possibles, dues joies caldersianes més per a la nostra literatura.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació