Vicenç Ruiz

Vicenç Ruiz

Vocal de recerca de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya.

Del monument al document: posem fi a la guerra de memòries?

La major part del patrimoni documental reflecteix un tipus o altre de repressió. Ningú no en pot tenir el monopoli

Vàrem ser presoners des que vam néixer… Les noies que van anar a Cootamundra i els nois que van anar a Kinchela – tots érem presoners. Fins i tot avui tenen el nostre número d’expedient, així que encara ho som, saps. I sempre serem presoners mentre els nostres expedients estiguin als arxius

Testimoni confidencial 436, Nova Gal·les del Sud

Franco decapitat i pintat a El Born | Foto: Bernat Puigtobella

Mentre la memòria històrica s’entengui com un mer exercici de publicitat activa del passat, el seu grau d’impacte social i la seva capacitat de posar fi a situacions d’impunitat seran molt lleus. Per això sobta que, tal com succeí fa deu anys amb l’aprovació de la Llei 57/2007, es tornin a replicar les mateixes estratègies institucionals fonamentades exclusivament en la reelaboració i la intermediació de la informació històrica, sigui en forma d’exposicions, conferències, jornades o fins i tot performances, com la que aquesta setmana s’ha inaugurat al Born amb les estàtues franquistes, la polèmica politicomediàtica que l’ha envoltat i la guerra de memòries soterrada que aquesta última reflecteix.

El mes de juny vaig publicar un article al diari Ara sota el títol “Memòria històrica: és ja l’hora dels arxius?”, en el qual apuntava la necessitat d’integrar amb veu pròpia l’estructura arxivística en les polítiques de memòria. Que vull dir amb veu pròpia? Doncs que la ciutadania tingui accés directe al patrimoni documental per tal de garantir una autèntica rendició de comptes històrica que transcendeixi i contraresti l’actual successió de relats que, segons els vents polítics de torn, van modulant la imatge que les institucions públiques volen donar del passat. És a dir, cal aplicar també el paradigma de govern obert a la memòria històrica i apostar per la cocreació de polítiques entre administració i ciutadania.

Òbviament, això només es pot assolir si es comparteix, de primera mà, la informació. I, en el cas de les polítiques de memòria històrica, la informació pública a compartir no és altra que el patrimoni documental: els documents i, sobretot, el seu context de creació, tractament i preservació. El com i el per què s’ha conservat o s’ha adquirit un fons i no un altre és tant o més important que el seu contingut. Sovint, els silencis d’arxiu diuen molt més que no pas els documents. Especialment, quan la ciutadania pot participar directament de la contextualització dels fons, quan es creen comunitats d’arxiu. Per tant, és del tot inadmissible que tant en àmbit nacional com local es menystingui el paper nodal que l’estructura arxivística hauria de jugar en les polítiques memorialistes. Governi qui governi, és molt indicatiu com no es percep mai la necessitat de dotar d’un mínim d’ambició el disseny de polítiques destinades a democratitzar l’accés al patrimoni documental per tal, precisament, de consolidar la salut democràtica del país.

I és que, precisament, en un país amb una tradició tan escassament democràtica com el nostre, en essència, les administracions han generat informació com a mecanisme de domini i no de bon govern. La major part del patrimoni documental, doncs, reflecteix un tipus o altre de repressió. Ningú no en pot tenir el monopoli. És hora, per tant, de convertir els arxius de repressió en arxius de reparació. Però això no s’aconsegueix mostrant uns quants documents en una exposició. Prenguem l’exemple d’altres societats i de com gràcies a entendre el valor cívic dels arxius estan bastint sòlids fonaments per evitar que l’amnistia legal es transformi en amnèsia social.

A Sud-àfrica, una de les primeres mesures un cop acabat l’apartheid, juntament amb la creació de la coneguda Comissió de la Veritat i la Reconciliació, va ser rebaixar de 50 a 20 anys el període general d’accés a la documentació pública. A Xile, fa poques setmanes, s’ha derogat el període de reserva –que es perllongava fins el 2054– promulgat durant el mandat de Ricardo Lagos per a la documentació que inclogués evidències de la repressió dels anys 1973-1990. A Austràlia s’ha obert l’accés als fons que documenten els abusos dels drets humans perpetrats a orfes durant bona part del segle XX i  ja fa temps que compten amb programes de participació i reparació a través dels arxius com Find and Connect i Bringing them home. D’aquest últim, centrat en la separació forçosa de nens aborígens de les seves famílies, n’he extret la cita inicial. Rellegiu-la unes quantes vegades, cap manual us explicarà millor quin és el sentit social dels arxius.

A Catalunya, crec sincerament que estem en un molt bon context per treballar en la recuperació de la memòria històrica, el retorn de la dignitat a les víctimes i la fi de la impunitat del passat feixista, si els partits polítics aconsegueixen abstreure aquest triple objectiu de la guerra de memòries vinculada al combat electoral. També crec que és ben lícit emprar els monuments com a matèria de reflexió i debat, només faltaria. Però, si volem anar més enllà, el que cal és sobretot deixar de tractar els documents com a monuments.

L’aprovació de la Proposició de llei per declarar nuls els judicis sumaríssims del franquisme pot ser, en aquest sentit, el primer gran pas per integrar, de manera inequívoca, les polítiques d’arxiu en les polítiques de memòria i reparació. En paral·lel, diversos projectes avancen des de la datificació i l’open data per facilitar la socialització de la informació històrica. Caldrà seguir, per exemple, la base de dades que l’equip interdisciplinari d’Epopscat està elaborant de víctimes del franquisme i que permetrà vincular els noms amb la informació rellevant custodiada a les administracions. Mica en mica, així, aconseguirem que els documents de les víctimes deixin d’estar a l’arxiu. I aconseguirem, per tant, que ho deixin de ser.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació