Deformació professional

18.12.2014

Tothom li recomanava que aprofités aquella convocatòria per millorar en la pràctica de l’ofici. Podria continuar amb allò que tota la vida l’havia apassionat, com era conduir un vehicle del servei públic, però en lloc d’un trajecte soterrani urbà, tan limitat i repetitiu pel que feia al caràcter de les estacions en què s’havia d’aturar tantes vegades cada dia, podia ser molt més atractiu portar les regnes d’un tren de llarg recorregut i viatjar a l’aire lliure, amb l’oportunitat de contemplar uns paisatges tan diversos que el pas del temps maquilla i transforma. Però les coses no van anar tal com ell també havia pensat quan es va decidir a fer el pas. Al cap de poques setmanes de contemplar postes de sol, carreteres plenes de cotxes que li feien la competència, prats amb bestiar pasturant, xemeneies de fàbriques, llamps i trons i pedregada, l’angoixa va fer acte de presència: tenia calfreds i el seu ànim es pansia a marxes forçades. La introspecció a què el van obligar unes quantes sessions al divan del psiquiatre va posar de relleu que no podia viure sense l’esquer d’aquella llum que sempre l’atreia cap al final del túnel.

Joaquim Carbó | Foto de BiBi Oye

Joaquim Carbó | Foto de BiBi Oye

Etiquetes: