De vegades la felicitat del país em fa por

La vida de tant en tant et fa un regal inesperat, i avui –diumenge 1er de maig- ha estat un d’aquests dies: la Fundació Josep Pla ens havia convidat, en Peter Bush i a mi, a conversar a la seva seu -la casa del carrer Nou de Palafrugell on el futur autor va néixer el 1897- sobre les traduccions de Pla i la seva projecció internacional, però abans Frank Keerl, nebot seu, ens esperava al Mas Pla de Llofriu.

Feia molt de temps que no hi havia tornat: exactament d’ençà de l’endemà de la mort de Franco, en què una colla de jovencells lletraferits vam decidir anar-lo a visitar, amb l’excusa que el meu avi, l’editor, filòsof i traductor Francesc Susanna, n’havia estat bon amic (com ho prova la considerable correspondència entre tots dos). Director de l’editorial Apolo (la que va donar a conèixer al lector espanyol les principals obres d’autors com Stefan Zweig o Thomas Mann), deixeble de Bergson a la Sorbonne parisenca, i traductor d’un munt d’autors com ara Thackeray, Dickens, Defoe, Fielding o Papini: aquells llibres de tapes dures i modernes que he anat comprant en llibreries de vell, tan ben dissenyades per Will Faber, un deixeble suís de la Bauhaus i Paul Klee que s’havia instal·lat a Barcelona…

Tornant a la trobada amb Pla, quan hi penso m’esborrono. La gosadia i la impertinència dels joves pot no tenir límits, i a fe que ho vam ser: li vam fer perdre tot el temps que va dedicar-nos (en el meu record, una hora i mitja llarga durant la qual no va parar d’interpel·lar-nos sobre les coses més variades, potser per evitar la pregunta fatídica que al final no gosàrem, sabérem o poguérem fer-li: i ara, què?). Un cop esfumats de la seva vista, què deuria pensar d’aquells joves –Rovira, Armengol, Samblancat, Obiols, un servidor i algun més que no recordo-, més tendres que un manat d’espàrrecs de marge? El que s’ha d’aguantar per no quedar malament amb els néts dels amics morts…Tan cert com això, però, és que sense aquest grau d’inconsciència certes trobades memorables en la vida d’un no s’haurien produït mai. Per tant, mentre pugueu, joves, no us talleu ni un pèl, que prou que ho fareu després!

El fet és que quaranta-un anys després em disposo a entrar al vast saló de volta catalana on Pla ens va rebre aquella tarda incerta de novembre en què un país sencer estava en suspens davant l’estimball d’un futur sense guió: tot és al seu lloc -les calaixeres, els gravats de temàtica religiosa, l’arqueta, la cèlebre campana de la llar de foc, la taula i les mateixes cadires al seu voltant- i tanmateix sembla un altre lloc. N’ha desaparegut la vida, un determinat tipus de vida, feta d’insomni, desordre, fum, alcohol, taques de tinta, soledat i deixadesa… La vida que tan cruament descriu a les notes telegràfiques de les petites agendes negres de La vida lenta que va recuperar en Xavier Pla. El que llavors era un casalot atrotinat amb masovers, aviram, bestiar i flaire de fems, ara és una magnífica vil.la de caps de setmana que respira una pulcritud i un ordre impol·luts.

Aquests darrers vuit anys, Peter Bush s’ha convertit en el principal intèrpret internacional de literatura catalana -què és un traductor sinó un intèrpret que fa sonar la partitura d’un text en una altra llengua?-, tant d’autors contemporanis com Monzó, Moliner, Solana, Najat El Hachmi o Teixidor, com de clàssics com Rodoreda, Sales o Pla, de qui ha traduït consecutivament El quadern gris i La vida amarga per a un parell de prestigioses editorials novaiorqueses. Com que la conversa de seguida s’embranca en la intrahistòria d’El quadern gris, Frank Keerl s’aixeca, veig com obre un armari del saló i en torna amb els dos quaderns primigenis: a mesura que Pla els reescrivia -i literaturitzava en forma de dietari, ens comenta l’Anna Aguiló, ànima de la fundació- anava ratllant els fragments originals, mentre als marges n’organitzava una cronologia falsa. Així doncs, el que va començar com unes simples notes d’un dietari informal de joventut es va acabar convertint en l’obra mestra de maduresa que coneixem. Sense tota aquesta cuina posterior, la joventut de Pla seria menys creïble i versemblant: vet aquí les paradoxes de la bona literatura.

Al restaurant on després anem a dinar, La Xicra de l’enyorat Pere Bahí –ah les garoinades de les minves de gener a S’Alguer!-, llegeixo un fragment d’Un viatge frustrat sobre la incansable capacitat de passar-ho bé que tenim en aquest racó de món (i, més en concret, sobre els dinars i sobretaules en què es menja, beu, xerra, fuma i canta sense cap mena de contenció), que acaba així: “De vegades la felicitat del país em fa por”.