De tornada

13.08.2018

Darrere seu quedava la batalla, els homes caiguts, l’olor de pólvora i aquella boira estranya i densa que ens cobreix el cos de por i deixa la roba xopa de mort. Caminava sense mirar enrere entre plataners verds, per un camí polsós i buit d’ànimes, ple emperò de remors i crits, de desesperança. Encara no feia dos dies que la pols d’aquell camí cobria la llarga cua de gent que, amb poca cosa, desfilaven capcots, amb els ulls negats i deixant la vida arraconada. Ara, un silenci opac només trencat pel sord soroll de les bombes llunyanes omplia l’aire enrarit d’aquell lluminós matí de primavera. Buscà de nou al fons de la butxaca esquerra. Ho havia fet des que havia deixat el campament. Notava amb la punta dels dits la llisor dels tres botons arrencats d’una revolada de la camisa de franel·la del seu pare mentre queia, mort, al fons de la trinxera.

Feia tres nits, milers de bales i obusos, durant vuit hores seguides, destrossaren la línia, massacraren els homes arraulits al fons dels forats que es tapaven la cara i el cap amb llurs casaques com si així poguessin desviar els trets enemics. El seu pare l’havia agafat de la màniga i l’havia arrossegat, protegint-lo mentre les bales xiulaven sobre seu. No gosaven ni disparar, treure el cap més enllà dels sacs significava una mort segura. Només podien esperar, encomanar-se a Déu, pensar, si es tenia esma, en la família, en les dones, fills o pares que havien deixat enrere, en els amics -alguns d’ells, per atzar, a l’altra banda del front-, els trets dels quals rebentaven ara els sacs d’arena molla que els protegien. S’assegueren una estona estintolats a les fustes que fermaven la terra perquè no s’enfonsés la trinxera. Ni una paraula. Es miraven amb els ulls humits, amb la por empeltada al cos. El crit del sergent els posà en guàrdia ordenant-los que disparessin. D’una revolada el pare féu el gest d’aixecar-se i ell l’agafà de la camisa perquè no ho fes. Va caure enrere violentament amb els ulls esbatanats i un forat de bala al front. El sergent cridà de nou i l’obligà a seguir-lo. El cadàver del pare quedà enrere. Sortiren de la trinxera mentre el foc enemic, més que mai, esquinçava els pins i feia revolar la terra. En un instant es trobà bocaterrosa, estabornit per l’esclat d’un morter. Al puny tancat, tres botons d’ivori blanc trencat. Rere uns matolls de ginesta sense flors, un infermer li demanà ajuda. Era al costat d’una llitera amb un ferit. Ell s’hi atansà i encara amb el rostre del seu pare al pensament i llàgrimes als ulls, l’agafà pel davant, per la banda del cap. L’infermer, veient que era molt jove, el féu posar al darrere, on hi havia els peus, perquè pesava menys. S’arrossegaren uns metres i després començaren a córrer. Se sentí un xiulet i l’infermer i la llitera amb el ferit caigueren a terra, sobre una bassa d’aigua tèrbola que es tenyí ràpidament. Un tret havia travessat el casc de l’infermer.

Ara, després de la batalla, estirava el cos cansat vora el camí. La fresca herba l’acaronà i l’estremí. De seguida s’endormiscà. Havia oblidat si era dels bons o dels que no, esborrat de la seva memòria els cadàvers que jeien al riu, sota el pont, el pare, l’infermer. Preferia dormir, fer neta la seva raó, tornar a ser un home.

Un brunzit retallà el cel mentre queia l’obús. Prement fort els botons dins el seu puny, obrí els ulls i sospirà.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris