De prejudicis i judicis lingüístics a València

5.04.2015

Las Provincias deu tenir molt pocs lectors a Elx. La part de “l’edició alacantina” no arriba molt més lluny del terme municipal d’Alacant i la immensa part del terme municipal de València no deu interessar gens enfora de la seua àrea d’influència: Posem-hi 50 km? Elx és a 200 km! Quedem tan avall a escala d’uns països mitjanets europeus!

Elx

Elx

Aquest matí —dissabte de Glòria—  he trobat un exemplar solt a la barra del bar del meu barri d’Altabix. Era davant dels meus narigals. M’hauria produït la mateixa sorpresa d’haver-me trobat un exemplar de The Times londinenc o Le Monde parisenc. Dec ser, però, un dels dos o tres lectors elxans —tants?— que em dec haver fixat en la presència del català, el valencià de tots, a Las Provincias . He detectat tres mostres mentre prenia el desdejuni a “dos quarts per a les nou del matí”, com hauria dit el meu avi.

La primera, en Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València —permeteu-me recordar-ho per als lectors elxans que no deuen saber qui és, com ningú a València sap el nom de la presidenta de la Diputació d’Alacant, na Pastor, catalanoparlant nadiua de Sant Vicent del Raspeig fitera amb Alacant— dedica 6 línies en una de les 8 columnes per dir que en Rivera, el de Ciudadanos, pensa que el valencià és català. Si l’home és de Barcelona, malgré lui! Què volies? Per un miracle de Sant Vicent els lectors de Las Provincias passen a llegir 6 línies en una altra llengua amb noms diversos.

N’Enric, de la RACV —no és el Reial Automòbil Club de València sinó l’Acadèmia no-oficial— fa un article breu, “Per lo Nostre”, on demana al Sr. Ferrer, president de l’AVL —Acadèmia Valenciana de la Llengua oficial—: “Vaja-se’n Sr. Ferrer!”. El títol pertany a una comedieta d’aquelles que feia furor a la Televisió Espanyola i que tornen a passar, des de fa anys, en cadenes diverses castellanes. El marc mental el tenen clar! “Váyase Sr. Ferrer! Váyase!”. Això ens passa per dir-nos “comunitat de veïns”!

Nogensmenys —Sanchis Guarner em va dir, personalment a Elx, als 18 anys meus, que li agradava nogensmenys i li vaig fer cas— hi ha un article gloriós que ocupa gairebé tota una plana, full o pàgina. Tan sols té una paraula que no és en català, el valencià de tots. Es tracta del nom de font de l’articulista i catedràtic de dret processal, D. José Bonet Navarro. I això que Sant Josep és el patró de la ciutat de València i l’hem de celebrar a Elx també per si se’ns acut anar de falles. Sant Joan, però, no és festa i no podrem anar de sarau al Raval d’Elx o a les Fogueres d’Alacant si no és morts de sonarrera! És Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, festiu a tot Catalunya? Això sí, vam haver de deixar caure algunes festes elxanes més tradicionals. Com ara quines? Xe, sense anar més lluny, Santa Anna i Sant Joaquim, sogres del Sant Josep aquest! O Sant Pasqual! Mireu que això eren festes a Elx en temps de mon pare i que en teníem a grapats, Pasqual/a Annica o Joaquimet/a! Si tenim el Rodal de Lo Xoxim al Camp d’Elx!

Això sí, l’estilística d’en Bonet és allò que convindrem a anomenar “castellana encarcarada”. Li ho deuen haver traduït i millorat a la RACV! El títol és una perla per demostrar “l’especificitat del valencià” malgrat que no en parle: “De juïns, prejuïns i garanties”. El vocabulari és deliciós: arrepenediment; lo que manco importa, condena entreverada —més enllà del tractament del grup cultista mn com la ca(r)nsalà(da) entreverà(da)—, sofriment —en valencià patiment de tota ma vida— . L’home adolix i carix com qui adolece i carece en castellà. Done gràcies per ser traductor jurat d’anglès-castellà-anglès i lector antic de sainets de comarques centrals valencianes. Amb el meu valencià heretat no hi hauria arribat ni per avall ni per amunt! A més a més, encara que diguem aixina al carrer resulta que hem conservat aiximateix sense afegitons. Doncs, he llegit un aixina mateix que em fa mal als ulls! I això que a Oriola i Mürcia diuen asina però estic convençut que aquest catedràtic de dret no ho empraria mai en la seua prosa castellana.

Res no supera, però, al meu pareixtre, perdó parer, quan diu ànim chamarrusquer. La Mare de Déu de les Bombes, la que ix a Elx en Divendres Sants envoltada de bombetes grosses! Què vol dir el bon home amb chamarrusquer? Alguna ànima xamarrusquera em pot treure del dubte?

El gran problema del cap-i-casal dels valencians és que la majoria no hi vivim però no els fem tot el cas que voldrien. Es deuen veure amb l’obligació de dirigir els designis de l’antic Regne! Quin pes tan feixuc per a un municipi en un país de ciutats! I, és clar, els “pacificadors nostrats” hi viuen o la freqüenten massa. Aquest Dissabte de Glòria —amb el Nostre Senyor encara dalt la Creu— me’n faig creus i càrrec i els comprenc. De tot cor! “Aquí no hi ha qui visca”, Aquí no hay quien viva!, per parafrasejar la comedieta madrilenya que ens passen amb els diners de tots des de fa 15 anys en reposicions diverses, cosa fàcil de comprovar quan es fa zapping! I sí empre aquí per a tot —com una bona meitat de valencians que parlem valencià!—  però doneu-li el sentit clàssic: “un poc més lluny”.

Els pretesament resolutius  —aquells que ho han de patir cada dia de l’any i que ho voldrien resoldre amb “enteses intramunicipals”— no s’adonen que el català, el valencià de tots, no és cosa de València i rodalia només i que la llengua catalana s’escampa —com ho ha fet sempre des del segle XIII— de Traiguera a Oriola. Així, a Oriola comença però a Traiguera no s’acaba. Vet aquí el dilema i la sort que tenim perquè en quines  mans hauríem caigut els més fidels? És trist, però, haver de recordar-ho a qui ho sap. No vulgueu comptar amb la immensa majoria de “Nosaltres, els comarcans!”. Tenim una gran llengua de cultura i ho sabem. La llengua no es cou a València només i encara menys, a Lo Rat Penat (El Mosseguello, amics d’Elx). Fem tot el que podem per escampar-la. És veritat que no hem de patir tant com alguns dels nostrats que han de conviure amb la petitesa. Ara, “que cadascú agrane la seua frontera” alhora que no ens oblidem de la frontera dels altres ni del respecte que ens mereixem. Us hauria de recordar, potser, que —en aquesta dita elxana— “frontera” significa “façana”.

Article publicat al blog Extrem sud de Joan-Carles Martí.