De monjos i monges

Lucía Caram, Teresa Forcades, monges. Monges que volen acabdillar el país. Marededéusenyor, quin escàndol, quin disbarat, diuen. Diuen, però diria que no n’hi ha per tant, perquè res ve de nou; si de cas, i mirat ben prim, la novetat està que són dones —deu ser el signe del temps— perquè un monjo és qui va començar la història.

Resulta que el rei d’Aragó –Alfons—va morir l’any 1134 sense descendència. Només tenia un germà, monjo. Per testament deixava tots els seus dominis als ordes militars del Sant Sepulcre, l’Hospital dels pobres i el Temple de Jerusalem, per parts iguals. Però una cosa són les voluntats d’un mort i una altra, els interessos dels vius. Navarra es volia independitzar, Castella ficar la grapa, i els aragonesos van dir que ni un ni l’altre, sinó el nostre, i res d’ordres militars, digui el que digui un testament, digui el que digui el Papa de Roma. I és així que van treure el monjo del convent i el mateix 1134 el coronen rei, Ramir –Ramir II, el monjo–, i va me’l casen (1135) amb una vídua de provada fertilitat, Agnès de Poitiers, i l’any següent naixia una criatura, una nena, i que per bateig rebé el nom de Peronella. Quan la criatura tenia un any, va i me la prometen amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, un ganàpia que li portava més de vint anys. Va tenir paciència i aprendre a esperar i a tornar a esperar fins que a finals d’estiu del 1150 es van casar. Peronella havia complert els catorze anys, edat que, en termes de casori, el dret canònic marcava com a legal.

(Parèntesi de noms. Conec Alfons, i massa que n’he patit; vaig tenir un Ramir professor de matemàtiques, en aquells dies en que només hi havia sinus, cosinus, tangents i, per berenar, taules de logaritmes; amb un Berenguer coincidim sovint, i el meu amic de pàrvuls es deia Ramon, i amb un altre Ramon, quan no ens veiem, ens truquem. Tots els noms d’aquesta història són habituals per a mi, excepte el de Peronella. No en conec ni una. Potser perquè conec poques dones? Ves a saber. O potser és que hi ha noms d’home que perduren enllà dels segles, i altres de dona s’esvaeixin. Per exemple, Almodis, Dolça, Sança, eren avantpassades de Ramon Berenguer. Ni una a la meva agenda).

Tornem a Ramir, el rei, el monjo. 1134, rei; casat l’1135; pare al cap d’un any. Col·loca la filla, d’un any d’edat, l’estiu de 1137, i a finals d’aquell any, va dir que ja ho havia fet tot, i va tornar a la vida monàstica, al convent de San Pedro el Viejo, d’Osca. Això sí, va mantenir el títol de rei fins a la seva mort, l’any 1157.

Ramir, quin home. Per ordre del pare, va entrar al convent, i per ordre del país, va sortir del convent i fer una filla. Ramir, un home de servei. Desconec si en el gavadal de llibrots i pamflets, festasses, borns, carrusels i carnavals de fa un any, en ocasió de celebrar-se un tricentenari, desconec, deia, si en aquell cafarnaüm es va tenir present el monjo, i aquell casament de 1150, perquè Ramir, Peronerlla, Ramon Berenguer són l’inici de la Corona d’Aragó, aquell regne –regne, no ho oblidem—que va ser liquidat amb el decret de Nova Planta.

Lucía, Teresa, monges. Ramir, monjo. Ves a saber si és un pas més en la continuïtat, mostrant el tarannà del país o, al contrari, que no avancem gens i encara estem a l’inici de la història, i no ens hem mogut de la casella de sortida.