De crítics a diacrítics

1.10.2016

Si hi ha crítica és que som vius, però no cal beure de la sopa bullenta; gràcia del sensacionalisme, res més. (Ja veiem prou sovint com la informació i la publicitat adornen i fan entrar dins les nostres vides les notícies —l’última, el vídeo “crític” del Saló Eròtic de Barcelona.)

Capgrossos

Quatre coses.

En primer lloc: paciència. Ningú no ha sentit arguments ni s’ha fet una anàlisi profunda del resultat final de les decisions preses. La feina que es porta fent des de l’IEC (i no només des de la Secció Filològica) —i des d’altres centres— des que va néixer és impagable; per tant, tot el respecte en aquesta matèria. Respecte i sobretot limitar les lliçons de llengua i retrets cap a la institució (que sí amarar-lo d’opinions, crítiques i aportacions). Si bé podem criticar coses de l’IEC ha de ser per molts altres àmbits abans que aquest: un grapat de paraules que passen a no tindre accent. Donem marge i siguem curosos, mirem-ho des de fora, sense sentimentalismes, i que sigui pràctic en la pràctica.

En segon lloc: no només s’han tocat els accents diacrítics. ¿No opinem de la resta de canvis? Quant d’amor per aquest barret vocàlic distintiu de cop i volta (i quanta passió pel cafè mòlt)! Tinc la sensació que els puristes han canviat de bàndol. I ben mirat, si hagués estat per mi, potser també hauria fet volar el diacrític de vós, , i potser algun més per pragmatisme, qui sap. Menys floritures prescindibles al vestit de la paraula. Realment, trobo més interessant la qüestió d’eradicar la r en favor de la rr en mots com erradicar (i ¿per què no s’ha fet el mateix a *sensessostre en les dues esses?). Però, anant a l’arrel de la qüestió: què passa amb tota les resta de problemàtiques que actualment hi ha? Què en farem, del per / per a, de preposicions davant de preposicions, del ser i estar, etc.? Ningú no es queixa d’això? De moment no és notícia sensacionalista. Temps al temps, suposo.

En tercer lloc: de mots homògrafs en tenim per donar i per vendre en totes les llengües. I malgrat tot, el món no s’ha tornat boig per les ambigüitats o malentesos que s’hagin pogut crear. Al contrari: n’hem fet un bonic recurs de la llengua escrita i picades d’ullet en la llengua oral. I així, fem la llengua viva. Cap, serra, mes,roba, dit, golf, tes, bota, faig, gat, banc, boca… Seguim? Tranquils. Calma. Hem sobreviscut i sobreviurem de la mateixa manera com hem fet fins ara.

Apunt final: ens agrada parlar, sovint massa ràpid. Som una societat de lingüistes en potència, i això enriqueix. Fem d’aquest voler una llengua més forta i comprometem-nos. Si tantes ganes tenim de fer de lingüistes, agafem-ne la responsabilitat real i posem-ho en pràctica.