De Becky G a Meg S

30.11.2018

Mentre els cossos compten cada vegada menys a la vida “real”, la seva representació a les pantalles i als escenaris és cada vegada més rocambolesca i contradictòria.

Una escena de ‘Grand Applause’, de Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol, al Mercat de les Flors.

Mentre uns cossos esclaten, volen i fan filigranes a un costat de la pantalla, els altres cossos estan cada vegada més immòbils, encarcarats i degenerats a l’altre costat. En Santiago Alba Rico deia que el cos i els seus entorns s’estan apagant i extingint, i només semblen il·luminar-se de nou amb la tecnologia, per exemple en fer-nos selfies. En la realitat potser són irrisoris i residuals, però a les pantalles i a les xarxes la representació dels cossos brilla i enlluerna, és diversíssima i es mou en un ventall que va de la banalitat a l’insòlit.

 

Objecte

Aquella noieta nord-americana/mexicana que es va fer famosa fent versions al YouTube, la Becky G, ho ha petat amb la cançó Mayores, amb una tornada gens carneriana que fa: “A mí me gustan más grandes / que no me quepan en la boca…”, i un videoclip on reposa en un sofà de bordell, disfressada de prostituta del segle XIX. Potser ha sorgit per una via nova (la fan que penja coses a internet), però insisteix, encara, en el rol de “dona objecte”. Objecte de desig low-cost, estàtic i disponible, ara amb el cos d’una nena com les que pintava Balthus.

La cantant Becky G en una escena del seu videoclip ‘Mayores’.

 

Apatia

La Bad Gyal, catalana il·lustre, continua apropiant-se de les impostures possibles del món del trap i el dancehall. El seu cos de Barbie xoni es mostra sempre amb una desgana d’extraradi, apàtica en el fons i amateur en les formes, sigui quina sigui la situació: entre botellots de polígon, davant de cartells del Mercadona i nens fumant porros, en carreres de cotxes tunejats o a les platges de Jamaica, entre nois i noies negres fibrosos i esforçats fent cabrioles. Broda el seu paper de millenial menfotista, a qui sembla que tot li fa mandra.

La cantant Bad Gyal en una imatge del seu videoclip ‘Candela’.

 

Barroc

La requetefamosa Rosalía, en canvi, s’ho treballa molt per pujar a la trona: embotida en vestits de ciència-ficció, constreny el duende flamenc en coreografies molt vistoses, que reincideixen en els tòpics de la MTV. No és art per amor a l’art, és un cos mediàtic que ja s’ha amortitzat en pàgines de revistes, hores de ràdio i tele, carnassa per anuncis i dissenys de roba, etcètera. La seva estilització del flamenc i del pop té a veure tant amb la saturació colorista i histèrica de l’Almodóvar com amb el funk circense i militaritzat del Michael Jackson. Rebla una exaltació del cos de la dona amb un fetitxisme al·lucinant, a la manera de la sublim FKA Twigs, i es posa així al centre d’un relat sobre l’amor romàntic/malaltís (El mal querer). S’erigeix en la verge de l’altar major d’un temple de pop barroc, i a la portada del disc el seu toto (que diria la Bad Gyal) desprèn una llum que vol ser el far que marqui el camí. Doncs això: el cos il·luminat, brillant, radiant…

Portada del disc ‘El mal querer’ de Rosalía.

 

Memòria

Boris Charmatz va mostrar, a finals d’octubre (a la Constel·lació que li dedicà el Mercat de les Flors) una coreografia de Flip Book, un inventari fet amb la tècnica del cut-up a partir de les fotos d’un llibre que repassa la carrera de Merce Cunningham. Amb 20 ballarins pel segle XX, Charmatz esdevenia comissari d’una exposició de les arts en viu, on a les estances del MACBA els ballarins recordaven i revivien els seus treballs i fragments de coreografies de la història de la dansa. Aquests cossos esdevenien eines de memòria, pròpia i aliena.

 

 

Mitjancer

Uns altres artistes ens van aportar més raons del cos. També al Mercat en una constel·lació, del 30 d’octubre al 4 de novembre, el duo format per Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol, uns performers inclassificables, jugaven a ¿Y por qué John Cage? a convertir una conversa en una situació, en un so, en cossos en moviment. A Los micrófonos rebatien el glamour encarnant-lo, feien tocar el mainstream musical de peus a terra, el transformaven en coreografies mínimes despullant-lo de l’artifici i els embolcalls. I amb Grand Applause els seus  cossos reals, atrafegats, humorístics, esdevenien mitjancers: com els assistents d’una visita de Duchamp a l’IKEA, servicials i aclaparats treballant en el gran calaix de sastre de l’art contemporani.

 

 

Sensors

Encara al Mercat de les Flors, Meg Stuart i els seus Damaged Goods van muntar Violet (de 9 a l’11 de novembre), un esclat de ballet punk amb música en viu, en una coreografia de passos no reglats i sense control (com li va explicar a la Clàudia Brufau). Del Butoh a la croqueta coral, aquest terrabastall de moviments, executats simultàniament per un grapat de cossos en llibertat des de la pulsió improvisadora, celebraven un exorcisme en què actuaven com a “canalitzadors” i “sensors” d’un ordre que no copsem, d’un missatge que no entenem, d’una composició que no ens resulta ni identificable ni agradable. Els cossos es reflectien des d’un ambient de tenebra sòrdida en un fons de mirall irregular i tremolós. La seva imatge era esmunyedissa, relliscava i fugia, no es volia fixa ni es deixava atrapar.