David Simon o la importància de la bona ficció

8.04.2016

De tant en tant, els guionistes d’aquest país, curtits en mil batalles –la majoria perdudes-, tenim la sort de colar-nos en una classe magistral d’algú que admirem. És com si anéssim a un acte de reconciliació amb nosaltres mateixos: som escriptors i ens creiem la nostra professió. Anem a escoltar amb algú que en sap un c.

David Simon a Serielizados

David Simon a Serielizados

Aquesta setmama hem assistit a un aquelarre d’aquests. David Simon, el creador de The Wire, la sèrie de les sèries, donava una classe magistral sobre guió al CCCB, dins el festival Serielizados, en una sala repleta de guionistes i infiltrats diversos.

I hem tornat a sentir allò que sabem i sovint no podem aplicar: com l’escriptura neix d’un mateix i dels teus interessos, com escriure bons guions és un procés llarg i rigorós, que implica molts esborranys i una profundíssima documentació, meditació i equivocació-rectificació. Com ser guionista és una professió fantàsticament dura i gratificant.

L’escriptura de David Simon sempre ha estat lligada al retrat social. Amb Homicide, la seva primera oportunitat, basada en un llibre on descrivia la seva estada durant mesos a una comissaria de policia i el seu funcionament. Després amb The Corner i The Wire, on se submergia a Baltimore, la ciutat on havia exercit molt de temps com a periodista, i les xarxes que fan possible el tràfic de drogues i ens regalava un treballa periodístic i creatiu brutal que analitzava pas a pas tots els elements que havien convertit Baltimore en un cau de violència: la droga, el port, l’educació, el poder i la premsa. Ho coneixia de primera mà.

Posteriorment, amb Tremé, ens radiografiava una Nova Orleans després de la catàstrofe del Katrina. Vivíem amb els que es van quedar, compartíem el seu desastre, i ens negàvem, com ells, a abandonar el seu món i les seves cases, resistint l’embat dels especuladors, l’immobilisme desesperant de l’administració –interessada també a fer negoci-, i refugiant-nos en la música. Només per escoltar-la val la pena empassar-se la sèrie.

I fa més poc, amb Show me a Hero, adaptava una història (novel·lada prèviament) d’un polític, mediocre i megalòman, que paradoxalment, trenca amb la segregació racial a Yonquers (Nova York), en un procés que dura del 1987 fins al 1993. Potser per destacar, potser perquè era fill d’immigrants, no se sap ben bé què el va motivar, l’heroi ens mostra els camins estranys de la política i el que va suposar per a la gent l’acabament de la segregació racial als barris.

“Me’n vaig anar del periodisme, i pensava que hi tornaria, però de cop em vaig adonar que feia més de quinze anys que treballava per a l’HBO”. Potser la ficció no pot canviar el món, diu, però pot posar sobre la taula temes candents. L’anomenada “guerra contra la droga”, que consistia a omplir les presons americanes de petits delinqüents, es va acabar fa temps, perquè no era efectiva. The Wire va posar el tema damunt la taula.

David Simon 2

Però un escriptor, explica, “només té el compromís amb l’escriptura. No podem pretendre canviar el món ni fer-nos-en responsables, perquè no ho som. L’únic que ens podem exigir és fer bé la nostra feina (això es diu habitualment: zapatero a tus zapatos). I per això la televisió és un mitjà fonamental. Ens permet, com a escriptors, estar en tot el procés, des del principi fins al final. Sempre tinc el ‘final cut’ de totes les coses que faig” (senyor Simon, nosaltres no, la majoria de les vegades).

Res és més poderós que la ficció per explicar el món. Encara que els diaris i els informatius són els encarregats de fer arribar la informació i l’opinió a la gent, l’obra que millor ha explicat l’Holocaust és el Diari d’Anna Frank, la història d’una nena que escriu un diari tancada en una habitació.

Quan escrius, i no estàs fent un documental ni redactant una notícia, pots escollir quina de totes les històries que hi ha en el món que estàs observant vols fer servir i detectar quina és la millor manera d’explicar-la, la més interessant i impactant per l’espectador. I després l’has de saber reflectir. Pel que fa al guió, en imatges i en el diàleg, menys sempre és més. Busca el gest abans que la paraula, “aquest és el meu consell”, diu Simon.

Sí, senyor Simon, combreguem. Sortim de la sala recomfortats. D’idealistes el món del guió n’és ple. És que de petits, vam veure tantes sèries i tantes pel·lícules…