David Plana. El bon pare

1.07.2016

Aquest Grec té alguns al·licients importants. Un que fa especial il·lusió és el retorn del dramaturg David Plana al teatre, després de molts anys dedicat al guió televisiu. I torna molt ben acompanyat, amb l’actor Lluís Soler com a cap de cartell al Teatre Borràs el dia 21 de juliol. David Plana és a punt de ser pare i el títol de l’obra no podria ser més oportú. Des d’aquí el felicitem per la criatura i pel nou text.

David Plana

David Plana

Aquests dies he tingut l’oportunitat de llegir El bon pare, una obra per a quatre actors que si hagués de definir amb una frase diria que és la història d’un vertigen. El protagonista, en Roger, és un home de més de cinquanta anys, alcalde socialista d’una ciutat de dimensió mitjana tirant a provinciana, una ciutat catalana per on hi passa un riu (que podria ser Vic o Girona, però també Manlleu). Roger viu en un pis de vistes privilegiades, un àtic d’una torre de pisos, des del qual divisa els carrers més cèntrics de la ciutat, que gràcies a un pla d’ordenació municipal s’han convertit en una gran zona comercial per a vianants, primer amb l’oposició dels botiguers i després amb la seva benedicció. En Roger es presenta a si mateix com un alcalde visionari i alhora proper a la gent, que al llarg dels set anys de mandat ha sabut entendre les necessitats de la seva ciutat.

No faig cap espòiler si dic que El bon pare transcorre al llarg d’una tarda-vespre-nit-matí, en què el Roger rep la visita de la seva filla, l’Ada, i de la mare d’aquesta, Fanny, de qui fa temps que està divorciat. L’Ada està fent un màster a Alemanya, sense gaire fe, més per complaure el seu progenitor, que ha projectat una gran vida per a ella. Només arribar l’Ada li fa a mans un souvenir: un tros del mur de Berlín envasat dins una urna de metacrilat, un regal de molt mal gust però que Roger, excomunista, accepta amb un agraïment paternalista. Aviat, però, l’arribada del Pol, el nòvio de l’Ada, pertorbarà la placidesa de l’encontre i també les expectatives de Roger de sortir reelegit a les eleccions municipals.

Al llarg de poques hores, Roger s’adonarà amb un cert vertigen que ni la imatge que s’ha construït de si mateix ni la vida familiar que li és donat de recordar no coincideixen per res amb els contorns de la seva existència real. L’home que viu en un dúplex al pis més alt d’una torre, des d’on té la il·lusió de controlar els moviments més imperceptibles dels seus conciutadans com si fossin figuretes d’un videojoc, justament aquest home que es creu omniscient i perfecte, anirà veient amb autèntica exasperació com la seva vida es desfonda.

Lluís Soler ahir a Barcelona

Lluís Soler ahir a Barcelona

No em costa gaire imaginar-me Lluís Soler encarnant el personatge de Roger, arrossegant-lo fins al paroxisme. Ja ho va fer amb Rei i senyor de Pous i Pagès o amb el Malvolio de Nit de Reis al TNC. També en els seves encarnacions de Verdaguer. El deliri de l’home perplex i contrariat demana un registre que Soler sap personificar molt bé. Us he parlat de vertigen i d’una torre molt alta. No us penseu que l’obra acaba amb un suïcidi, seria un desenllaç massa fàcil. El bon pare no és la història d’una caiguda, sinó d’una exasperació, que només trobarà sortida en una espiral de violència.

David Plana ha escrit una obra amb una intriga molt calculada. El dramaturg allibera en petites dosis la informació com qui deixa anar llast des d’un globus per enlairar-se. L’Ada, el Pol i la Fanny són comparses, tres figures al servei d’un personatge central, objecte i focus d’aquest case study que ens presenta una psicosi en tota la seva cruesa.